Un miratge de pau: quan les dades amaguen la realitat fragmentada

A primera vista, el rànquing dels països més pacífics del món convida a una lectura tranquil·litzadora: Islàndia, Irlanda, Nova Zelanda, Àustria... un recull de nacions on, suposadament, la pau és un fet. Però darrere d’aquesta llista ordenada i d’un acurat mapa de colors que va del verd intens al vermell fosc, s’hi amaga un retrat molt més inquietant del nostre present.

L’índex que es presenta, malgrat l’aparent precisió de les seves dades quantitatives, amaga una realitat que ell mateix admet: la pau global es troba en el seu nivell més baix des de la creació de l’índex, i les condicions que precedeixen els grans conflictes no havien estat tan dolentes des de la Segona Guerra Mundial. Aquesta contradicció entre l’estabilitat dels primers de la classe i la deriva col·lectiva és, precisament, el veritable diagnòstic.

És revelador constatar que, mentre països com Rússia ocupen el fons de la taula, el mateix informe assenyala que el món viu una “Gran Fragmentació”. Les xifres parlen per si soles: 59 conflictes actius, 152.000 morts només el 2024, 78 països implicats en guerres externes. El que ens mostren aquests mapes no és només una classificació, sinó un mapa de tensions que dibuixa un nou ordre geopolític on el poder es dilueix i la conflictivitat s’estén.

L’exercici de mesurar la pau és útil, però també pot esdevenir un miratge. Reduir la complexitat de la violència estructural, la inseguretat ciutadana o la militarització a un sol número (el GPI) corre el risc de simplificar allò que necessita ser entès en tota la seva complexitat. Països amb un índex relativament bo poden amagar fractures internes profundes, mentre que nacions mal parades sovint pateixen dinàmiques globals que les superen.

La dada més reveladora no és qui encapçala la llista, sinó que, per primer cop, el nombre de països que empitjoren supera els que milloren. La pau, com a fenomen col·lectiu, és cada cop més fràgil. L’índex no és un atles de la tranquil·litat, sinó un termòmetre d’una febre global. I la febre, en aquest cas, no es llegeix en els pocs països verds, sinó en l’extensió del vermell i en la xifra de morts que s’hi amaga darrere.

L'Estratègia Imperial de Trump: Petroli, Hegemonia i Crisi Sistèmica

L'alternança d'ultimàtums, bombardejos i acords temporals que Donald Trump ha desplegat en el conflicte amb l'Iran no respon a una improvisació erràtica, sinó a una lògica global perfectament calculada. 

El president nord-americà aplica una antiga màxima de Sun Tzu —"confondre per vèncer sense combatre"— per construir un imperialisme capaç de mantenir l'hegemonia dels Estats Units. Com a la guerra de l'Irak de 2003, l'autèntic objectiu no és la pau ni l'estabilitat regional, sinó el control del petroli, el gas i les rutes de transport marítim. 

L'Estret d'Ormuz, pel qual transita el 20% del cru mundial, s'ha convertit en l'epicentre d'una guerra per recursos que supera qualsevol retòrica sobre alliberament o drets humans. Trump persegueix tres objectius estratègics simultàniament: dominar el mercat energètic global mitjançant la força militar, retardar la transició cap a energies renovables per mantenir els combustibles fòssils com a patró energètic durant dos segles més, i imposar una guerra aranzelària per protegir la indústria nord-americana. Aquesta ofensiva s'emmarca en el temor fundacional i obsessiu de Washington: la pèrdua d'hegemonia davant la Xina. El PIB xinès és ja un terç superior al nord-americà, i Pequín supera els EUA en registre anual de patents d'alta tecnologia. Mentrestant, a casa, 40 milions d'americans viuen en la pobresa mentre les grans corporacions acumulen beneficis rècord gràcies a les retallades d'impostos de Trump. 

El conflicte actual no és només una disputa per recursos. És una crisi sistèmica que abasta dimensions econòmiques, socials, ecològiques i existencials. El 43% de la humanitat sobreviu amb menys de 5,5 dòlars diaris, mentre les elits occidentals deshumanitzen l'enemic i alimenten el retorn del neofeixisme. En aquest context, les guerres de Trump —aranzelàries, militars i climàtiques— responen exclusivament a les demandes de les elits nord-americanes, no a la cohesió social. I aquí hi és el perill: si la resposta a la crisi sistèmica és intensificar-ne les causes, l'única sortida possible és l'enfonsament. La qüestió no és si el sistema canviarà, sinó si ho farem a temps.

Petit pas per l'home, enorme pas per la geopolítica

 

 Imatge: NASA

 

Fa uns dies, mentre llegia el blog "Tornem a la lluna?" de Manel Guerra, em vaig adonar que la tornada de la humanitat al nostre satèl·lit no és només una qüestió de coets i escuts tèrmics. És un mirall on es reflecteixen les nostres llums i ombres com a civilització.

La missió Artemis II, que ha sobrevolat la Lluna, desperta en mi una admiració genuïna per la fita tecnològica que representa. Però també em genera un cert neguit en veure els debats que l'envolten. Com deia Manel Guerra al seu article, la pregunta no és si tornem, sinó qui ho fa i per a què.

D'una banda, hi ha les veus crítiques que assenyalen el sobrecost del programa en temps de crisi global. És cert: invertir desenes de milers de milions en un sobrevol lunar pot semblar un luxe quan a la Terra hi ha tantes urgències. Però també és veritat que l'exploració espacial ha generat tecnologies que avui salven vides i milloren el nostre dia a dia. L'equilibri entre necessitat i ambició sempre és difícil.

El que més em fa reflexionar, però, és la dimensió geopolítica. Els Acords d'Artemis són, en essència, una eina per consolidar el lideratge espacial dels Estats Units, deixant fora Xina i Rússia. I aquí trobo a faltar la cooperació global (utopia). En lloc d'una aliança per expandir el coneixement humà, temo que estiguem construint una "jungla d'interessos" a la Lluna, amb la mineria i la presència militar com a teló de fons.

Alguns científics mostren frustració: 54 anys després de l'Apol.lo, una missió tripulada que no aterra els sembla un pas intermedi innecessàriament llarg. I tenen part de raó. Però també entenc que la prudència, després del tràgic accident del Challenger i del Colúmbia, és un valor. Millor anar a poc a poc però segurs.

En el fons, comparteixo l'optimisme crític de Guerra: seguirem amb emoció el llançament d'Artemis II. Però m'agradaria que aquest retorn a la Lluna fos de tota la humanitat, no només d'uns quants. I que s'incrementin els pressupostos en l'exploració pacífica de l'univers i no en l'interès dels de sempre.

Perquè, al capdavall, el cel no hauria de ser l'últim límit de la nostra competitivitat, sinó el primer escenari de la nostra unitat.

 

La guerra com a dogma

 

Hi ha països que veuen la guerra com un fracàs de la diplomàcia; d’altres, en canvi, l’han erigit en resposta per defecte. Aquest és el teló de fons d’una escalada que, amb l’excusa de l’amenaça nuclear o l’estabilitat regional, amaga un substrat més profund: una cultura política que ha convertit la força en l’única eina de relació amb l’entorn. I sempre n'hi ha un, de país, que malauradament, sempre hi és present.

Quan la guerra és sempre la primera opció, mai no s’esgota la via del diàleg perquè mai no se la vol esgotar. Els resultats ho evidencien: desenes de campanyes militars que no han aportat seguretat durable, sinó desplaçaments massius i una erosió constant de qualsevol base per a la convivència. Res no canvia. No per falta d’evidències, sinó perquè la societat, alimentada per mitjans de comunicació que s’autocensuren sistemàticament, ha perdut la capacitat de veure el que es fa en nom seu. Sense informació crítica, no hi ha rendició de comptes possible.

El problema no és només humanitari, sinó existencial. Un model que prioritza la força per sobre de la política no només condemna els altres al patiment, sinó que també atrapa la pròpia societat en un cercle viciós on la pau es percep com una amenaça. Aquesta dinàmica genera un aïllament creixent: com més es recorre a la força, més s’erosionen els lligams amb la comunitat internacional i més s’alimenta un discurs de victimisme que justifica noves accions unilaterals.

Fins que no es qüestioni aquesta lògica, la de la guerra com a primera opció, el conflicte no farà més que perpetuar-se. I les seves conseqüències, que ja traspassen fronteres, continuaran eixamplant-se sense trobar aturador. La història ha demostrat que cap societat pot sostenir indefinidament un estat de guerra permanent sense erosionar els seus propis fonaments democràtics i humans. La qüestió no és si cal defensar-se, sinó quin preu estem disposats a pagar per una seguretat que mai no arriba.

L’energia com a arma: els mateixos de sempre paguen els plats trencats

 

L’escenari actual no és una profecia apocalíptica, sinó una crua realitat cíclica que es repeteix cada vegada que el món ric decideix jugar a la guerra amb el combustible. Anomenar “impensable” a allò que ja vam viure el 2022, i que ara torna a passar amb la guerra de l'Iran, és un exercici d’hipocresia geopolítica. La veritat incòmoda és que per a molts països del Sud Global, aquesta crisi no és una excepció, sinó la norma.

Mentre els titulars internacionals se centren en l’impacte estratègic als mercats occidentals, la realitat sobre el terreny és molt més crua i menys comentada: cues d' hores per a una bombona de gas al Nepal, tancaments obligatoris d’empreses a Sri Lanka, o estudiants pakistanesos expulsats de les aules per falta de recursos. És la geografia de la indiferència. Europa i els Estats Units tenen la capacitat fiscal per blindar les seves llars amb subsidis massius, creant un sostre artificial que manté els preus globals elevats. Aquesta “solució” occidental es converteix en una condemna per a aquells que, per manca de reserves de divises o de marge fiscal, no poden competir en el mercat internacional.

El que em genera una indignació profunda és la constatació que el sistema financer global, encapçalat per institucions com l'FMI, actua sempre com d'apagafocs després del desastre. Països com Sri Lanka i Pakistan, ofegats per dinàmiques que no han creat, es veuen abocats a la fallida i, posteriorment, a ajustos draconians que acaben castigant encara més la seva població. No hi ha un mecanisme real de solidaritat internacional per estabilitzar els preus o per protegir els més vulnerables abans que esclati la crisi.

Mentre els conflictes geopolítics es tractin com un joc d’escacs entre potències, i l’energia es mantingui com una mercaderia especulativa més que com un dret humà bàsic, la història es repetirà. Sempre hi haurà un “món pobre” disposat a pagar amb fam, fred i inestabilitat, el preu d’unes guerres que no ha iniciat. L'“impensable”, per a ells, és que algun dia es prioritzi la vida per sobre dels interessos estratègics.

L’estret d’Ormuz i la hipocresia del lideratge occidental

 

La crisi a l’estret d’Ormuz ha destapat una realitat incòmoda per a Occident: l’arquitectura de seguretat global, construïda sobre dècades de dominació naval nord-americana, es fon com un terròs de sucre quan qui l’amenaça és un actor estatal amb capacitat de respondre.

Trump exigeix als aliats que enviïn vaixells de guerra a l’estret, gairebé com qui reclama el deute d’una assegurança impagada. I els aliats, un per un, miren cap a una altra banda. Alemanya diu que no és assumpte de l’OTAN. El Regne Unit s’amaga en formalismes. Espanya invoca la diplomàcia. Però el que realment estem presenciant és el col·lapse d’un model de relacions internacionals on els EUA pagaven la festa i la resta callaven.

La paradoxa és insultant. Aquests mateixos països que ara fugen de la responsabilitat militar no han tingut cap problema a beneficiar-se durant dècades de la lliure circulació de petroli garantida per l’armada nord-americana. Han dormit tranquils mentre els petroliers creuaven Ormuz sota paraigües aliè. Ara, quan el preu del barril supera els 100 dòlars i les seves economies tremolen, descobreixen que l’estret no és cosa seva. Però clar, defensar a torn i a dret al president Trump no és objectiu de qui escriu això, però ara tots a rascar-se la butxaca, i a queixar-nos. Quina paradoxa.

Les alternatives que s’albiren són un exercici de cinisme geopolític. Incrementar el petroli de la conca atlàntica? Comprar a Veneçuela, el país que fa anys que sancionen? I què me’n dieu del Brasil o Colòmbia? De cop i volta, l’Amèrica Llatina es converteix en el graner energètic d’urgència, la mateixa regió que Occident ha tractat històricament com a pati del darrere.

El més trist és que, mentre els governs debaten si envien o no un vaixell a fer el passeig, els iranians continuen atacant amb drons, els petroliers naveguen amb por i el món s’encamina cap a una escalada que ningú vol, però que tots alimenten amb la seva indecisió.

L’estret d’Ormuz no és només un coll d’ampolla geogràfic. És el mirall on es reflecteix la hipocresia d’un Occident que vol els beneficis de l’ordre internacional però n’esquiva els costos. I mentre miren cap a una altra banda, el petroli continua cremant-se, però no als motors dels vaixells que el transporten, sinó a les butxaques dels ciutadans que pagaran la factura d’aquesta crisi. Vaiga, res de nou.

El coratge polític

Tots hem vist com l’escenari internacional s’ha anat transformant en un tauler d’escacs on les grans potències mouen fitxa amb una barreja de força bruta i unilateralisme creixent. En aquest context, el discurs del primer ministre canadenc, Mark Carney, al Fòrum de Davos 2026 no és només una anàlisi encertada, sinó un veritable full de ruta per a les anomenades "potències mitjanes". I ho dic amb contundència: fa temps que no escoltava una veu tan brillant enmig del soroll de fons de la nostàlgia i la confrontació.

Carney encerta de ple en diagnosticar la malaltia: l’ordre basat en normes ha col·lapsat no per l'atac dels seus enemics, sinó per la hipocresia dels seus suposats defensors. La "vida en la mentida" que denunciava Vlacav Havel en el seu assaig El poder dels sense poder s’ha apoderat de les institucions multilaterals, on les regles s'apliquen amb un clar biaix de poder. L’OMC, l’ONU, fins i tot els mecanismes de la COP, han perdut la seva autoritat moral perquè han estat incapaços de garantir un rendiment equitatiu.

Però el que realment eleva el seu plantejament és l'antídot que proposa. Davant la temptació del replegament o la submissió, Carney defensa el poder racional. La seva màxima, "si no estàs a la taula, ets al menú", hauria de ser el mantra de qualsevol estat mitjà que vulgui sobreviure en aquest nou ordre. I aquí rau el meu optimisme: el poder ja no és només qüestió de recursos, sinó de posició. La "geometria variable" que proposa —teixir coalicions puntuals amb la UE, l'Índia o l'ASEAN— és l’eina més intel·ligent per multiplicar la influència sense necessitat de tenir l’arsenal dels gegants. 

Durant massa temps, els analistes han comès l'error de mirar el món amb ulls del segle XX, esperant que els Estats Units tornin a exercir de "gendarmes benèvols" o que la UE actuï amb la coherència d'un estat-nació clàssic. Carney ens sacseja amb lucidesa: aquesta realitat no tornarà. I no hauríem de lamentar-ho.

El seu concepte de "construir la pròpia fortalesa" no és una crida a l'aïllament, sinó a la maduresa estratègica. Una potència mitjana, per seure a la taula on es reparteix el menú, necessita bases sòlides: inversió en defensa, però també en innovació tecnològica i, sobretot, en resiliència econòmica. La diversificació de socis comercials que proposa (més enllà del veí gegant) no és només prudència financera; és sobirania. És la capacitat de no dependre d'un únic actor que pot transformar, d'un dia per l'altre, la integració econòmica en una arma de coerció. I aquí fa dècades i dècades que estem sotmesos als desitjos i deliris de l'oncle Sam.

El veritable encert de Carney és redefinir el poder mateix. Allunyant-se de la visió que acumula força i ens recorda que, en un món hiperconnectat, la influència neix de la interdependència ben gestionada. Les potències mitjanes no han de competir a veure qui té el club més gran; han de construir xarxes tan denses i atractives que aïllar-se'n resulti massa costós fins i tot per a un gegant. Aquesta és la via per passar de ser "menú" a ser comensal, i fins i tot, per què no, a seure a la capçalera de la taula. El que proposa no és utopia; és la geopolítica del segle XXI feta intel·ligència.

Londres: quatre dies de civilització (i una mica de síndrome d'Estocolm)

 

Acabo de tornar d'un viatge exprés de quatre dies a Londres. Quatre dies. Els justos perquè els peus et demanin clemència després de caminar milles i milles per la ciutat, però també per emportar-te una impressió tan bonica de la ciutat que un ja no sap si tornar a casa o quedar-se a viure en una cabina de telèfon londinenca (sí, algunes encara fan olor de pixum, però tenen encant).

I és que l'impacte és fort. Arribes allà, mires al teu voltant i, malgrat el caos, tot sembla funcionar. Els autobusos vermells passen amb una puntualitat que faria plorar d'emoció qualsevol usuari de Rodalies. La gent espera el seu torn per pujar al metro com si s'hi anés la vida (i potser sí, perquè allà el metro passa cada dos minuts i no cada "quan Déu vulgui") i també un respecte escrupolós per ocupar la part dreta de les escales mecàniques i permetre el pas als que porten més pressa que tu. I els parcs... Déu n'hi do, els parcs. Veure les famílies angleses estirades a la gespa del Hyde Park, gaudint del sol (⛅⛈ ejem, ejem...) amb un entrepà i un té en un termo elegant (molt british tot), et fa plantejar si allò no serà el paradís perdut. Aquí, "anar al parc" vol dir dur la ràdio a tot volum, tres llaunes de cervesa i unes braves del xino (amb quètxup del més barat).

Aleshores, inevitablement, ve la comparació, i aquí és on començo a delirar. Perquè si Londres és l'ordre i la funcionalitat, per a nosaltres la vida és una altra cosa.

Allà la puntualitat del tren és una religió: arriba a l'hora exacta, amb un marge d'error de segons. Aquí, Renfe et regala 20 minuts addicionals per "gaudir del paisatge" i, de pas, fer una amistat duradora amb el revisor mentre t'explica que el retard és per "incidències tècniques". Val a dir, que tot i enxampar setmana de vaga del metro londinenc, els serveis mínims devien ser màxims amb aquelles freqüències de pas i puntualitats.

Allà pots beure aigua de l'aixeta a qualsevol lloc sense por demanant-la de franc a qualsevol lloc. Alerta, aigua de l'aixeta! Fresca, potable i que no té gust a lleixiu. Aquí, encara ens mirem l'aixeta com si fos un objecte de Satanàs: tots sabem que allò que en surt és un misteri químic que només és apte per cuinar pasta, i no sempre.

Parlem dels preus? Parlem-ne. Tots sabem que el més barat és quedar-se a casa, però si surts tampoc vols arribar al dia 15 del mes i mirar la llibreta del banc. Sona a tòpic, però a les grans capitals l'oferta gastronòmica és abundant i diversa, per tant, car alguns llocs, altres no tant, i si tens sort trobes preus raonables com a qualsevol lloc.  Per un "fish and chips" no et fan firmar una hipoteca. I si ho fan, és que t'has conformat amb el primer que t'has trobat.
 

Londres em va encantar per la seva eficiència, la seva oferta cultural i aquest punt de civisme que fa que la gent no et miri si se t'acudeix tossir al metro. Però després vas al súper, veus que un trist cogombre té el mateix preu que els panellets. Trobes a faltar el nostre "desordre organitzat". Trobes a faltar el veí que et critica perquè poses el volum massa alt (i més tard et convida a una cervesa), les cues del supermercat on tothom es coneix i es posa al dia, o l'administració pública que et soluciona un paper després de segellar-te'l vuit vegades i preguntar per la salut de la família.

Al final, aquests quatre dies a Londres m'han servit per adonar-me que el meu cor està dividit. Entre l'enveja sana d'un país on tot rutlla i l'orgull estúpid de viure en un país on el que no rutlla és, simplement, part del nostre encant. O potser és que m'agrada patir. Ja m'ho faré mirar.

La contradicció que paralitza Europa

El continent europeu es troba atrapat en una contradicció fonamental. La seva protecció enfront de les tensions amb Rússia continua recolzant-se de manera substancial en l'estructura de l'OTAN i, per tant, en el suport dels Estats Units. No obstant això, aquest mateix soci transatlàntic manifesta ara comportaments que el converteixen en una font d'inestabilitat, com va evidenciar l'episodi de les pretensions sobre Groenlàndia.

Aquesta dualitat revela la vulnerabilitat essencial del projecte comunitari: l'absència d'una veritable unitat d'acció en afers de geopolítica. Les reaccions davant els reptes són, amb freqüència, descoordinades, tardanes i limitades a declaracions formals. Aquesta passivitat exemplifica una falta de determinació col·lectiva i l'absència d'una identitat política comuna ferma. Els països integrants encara pensen primordialment en termes d'interès nacional immediat i temen posar en perill la relació amb Washington, tot i els seus canvis imprevisibles.

La conseqüència és una paràlisi que impedeix una política exterior i de seguretat coherent. Es produeix un perillós buit que altres potències poden aprofitar, mentre la credibilitat de la UE com a actor global s'erosiona. Aquesta dependència paradoxal, on el garant de la seguretat es pot convertir en l'origen de l'amenaça, és insostenible a mitjà termini. Exigeix replantejar les bases de la defensa europea, invertir de manera decisiva en capacitats militars pròpies i, sobretot, assolir un consens polític profund sobre la necessitat d'actuar com un bloc sobirà. Sense aquest salt qualitatiu, Europa romandrà en una posició de subordinació estratègica, condicionada per les decisions alienes.

La situació actual no respon a una circumstància temporal, sinó que posa de manifest una mancança de sistema. El qüestionament crític ja no gira al voltant de la solvència de l'Aliança Atlàntica, sinó sobre la viabilitat mateixa d'Europa com a actor autònom. La supervivència política a llarg termini del bloc sembla incompatible amb la perpetuació d'una dependència estratègica absoluta i una sobirania fragmentada. La història exigeix una elecció clara: avançar cap a una autonomia estratègica real o romandre en una posició subordinada i reactiva. La resposta dels líders europeus a aquest repte definitori continua sent, ara com ara, evasiva i inconcreta.

Qui roba és un lladre. Qui treballa, un treballador.

 

L'estat espanyol té previst dur a terme la regularització migratòria 1 més gran en vint anys. Aquesta acció extraordinària, aprovada pel Consell de Ministres, pot impactar la vida d'unes 500.000 persones. Està pensada per a aquells que resideixen al país en situació irregular des d'abans de finals del 2025 i per a sol·licitants d'asil, atorgant permisos de residència i treball amb tràmits àgils.

Els beneficis són múltiples. En primer lloc, per als destinataris, obtenir la documentació suposa un canvi radical: és el fonament per a una integració real, millorant l'accés a la feina legal, l'estabilitat econòmica i el benestar. Per a la societat en conjunt, també és favorable: es genera més justícia social i prosperitat, en incorporar al sistema fiscal milers de persones, en consolidar sectors essencials i en fer el mercat laboral més transparent.

A nivell polític, la mesura es destaca pel seu sentit pràctic, oferint una solució factible on altres enfocaments han fracassat. Alhora, posseeix una forta càrrega simbòlica en un debat europeu sovint enverinat, demostrant que una aproximació basada en la inclusió és possible i en la cultura de la igualtat.

Considero que aquesta regularització és un avenç necessari i valent. En un context global on les polítiques migratòries tendeixen a la restricció i la dissuasió, l'aposta espanyola per la integració i el pragmatisme representa un canvi de paradigma refrescant i esperançador. Reconèixer la realitat d'aquestes persones que ja viuen, treballen i contribueixen a la societat no és només un acte de justícia, sinó també d'intel·ligència col·lectiva.

No obstant això, cal veure-ho com un primer pas, no com a fi. I aquí rau l'èxit i l'acceptació col.lectiva per part de la societat amb un criteri suficientment racional. La mesura serà veritablement exitosa si va acompanyada d'inversions en serveis públics, polítiques d'acollida actives i una lluita decidida contra la discriminació i l'explotació laboral. El repte ara és passar de la regularització administrativa a la integració social plena, assegurant que aquestes persones puguin desenvolupar tot el seu potencial sense obstacles.

Malgrat les inevitables polèmiques polítiques que veuran beneficis electorals amb aquest augment de potencials votants en properes eleccions, aquesta acció s'arrela en una veritat incontestable: una societat més cohesiva i amb menys desigualtats és una societat més forta, innovadora i segura per a totes les persones que hi habiten.

1.  El Nacional.cat. (2026, 27 de gener). Tots els detalls de la regularització extraordinària d'immigrants. https://www.elnacional.cat/ca/politica/tots-detalls-regularitzacio-extraordinaria-immigrants_1543267_102.html

Guanya "yutub"

Fa poc, un creador de contingut molt conegut com Ibai Llanos va anunciar que tornava a fer els seus programes a YouTube després de molts anys en una altra plataforma. Aquesta notícia, que va sortir al diari El Mundo, és més que un canvi de joc. És el senyal d'una cosa que molts de nosaltres hem començat a notar: ens hem cansat d'anar sempre tan de pressa.

Durant anys, hem passat hores davant del mòbil, lliscant el dit sense parar: un vídeo d'un viatge impossible, un altre d'una bicicleta que mai et podràs comprar o d'una recepta que mai t'atreviràs a fer... Tot en menys d'un minut (o menys). És divertit, però al final et quedes amb la sensació d'haver perdut el temps. La gent ha començat a fer menys servir aquests vídeos tan curts d'altres xarxes, i a passar més temps mirant vídeos més llargs a YouTube.

Per què passa això? Perquè els ritmes frenètics acaben cansant. Les pantalles ens han contagiat la pressa, i ara busquem el contrari: tranquil.litat. Clicar en un vídeo de vint minuts, sobre un tema que realment t'agrada, i veure'l còmodament al sofà és un nou luxe. És triar, no que et triïn. És connectar amb algú i que t'expliqui alguna cosa, no que et mostri un video-flash i desaparegui.

Aquesta tornada a YouTube és producte de la nostra evolució digital. És com si tots, col·lectivament, haguéssim decidit agafar-ho tot  amb més calma. Reclamar el dret a no anar corrents, ni tan sols a l'hora de divertir-nos. Preferim una bona història que un centenar d'esquetxos oblidats.

YouTube s'ha convertit així en la nova tele: la que triem nosaltres. No per veure programes antics, sinó per trobar persones reals que parlen de les coses que ens importen. És una petita revolta tranquil·la. I, sincerament, veure-la és l'analgèsic més agradable que ens ha donat internet en molt de temps.

I després? Potser aquest desig de calma anirà més enllà. Podríem veure com altres xarxes intenten copiar aquest model de vídeos més llargs i menys ansiògens. O potser els mateixos creadors, ara amb més audiència atenta, començaran a fer continguts encara més personals i elaborats, gairebé com petits documentals sobre les seves vides o passions (format que ja existeix). El futur de l'entreteniment digital podria ser, irònicament, menys digital i més humà: més espai per parar, pensar i compartir sense la pressió dels segons.

 

Referència:

El Mundo. (2026, 1 de febrer). La revancha de YouTube, cómo recuperó el liderazgo y se convirtió en la nueva televisión: "Si fuera un canal, sería el más consumido por los jóvenes españoles... menores de 54 años". https://www.elmundo.es/cultura/2026/02/01/697ccb8ce4d4d8d8158b456f.html

Vint-i-set anys després

Fa vint-i-set anys es signava l’Acord del Divendres Sant, posant fi a dècades de violència  a Irlanda del Nord. Aquest marc històric va canviar el destí de l’illa, però la seva assimilació en la societat continua sent un procés incomplet i complex.

Avui, l’acord ha donat fruits innegables: una pau majoritàriament estable, un autogovern -amb pauses- basat en el diàleg, i una frontera fluida amb la República d’Irlanda. Aquest darrer país ha evolucionat cap a una identitat menys polaritzada, allunyant-se dels antagonismes del passat. Aquests són els pilars del consens aconseguit el 1998 al palau d'Stormont (Belfast).

Tanmateix, després de més de dos decennis, les fractures persisteixen. Com el llibre No diguis res, de Patrick Radden Keefe, que revela sobre els anys del conflicte, on les seccions més greus de la societat romanen segregades i les desconfiances profundes no s’han dissolt. Les qüestions pendents, especialment la recerca de veritat i justícia per a les víctimes, continuen intoxicant el clima polític i social. El Brexit va actuar com un test d’estrès, evidenciant que l’equilibri assolit depèn d’una arquitectura institucional precària i que la reconciliació veritable és més lenta que l’acord diplomàtic.

Des de la nostra perspectiva, l’acord fou una fita brillant, però essencialment pragmàtica. Va desarmar les mans, però no va poder desarmar els prejudicis transmesos entre generacions. La veritable integració exigeix més que institucions: requereix un projecte educatiu i cultural valent que promogui una memòria compartida i honesta, on cap víctima sigui oblidada. L'esperança rau en les noves generacions, menys lligades als traumes del passat, però és urgent que les institucions no perpetuïn, per inacció, les divisions que diuen voler sanar. La pau veritable no és l'absència de conflicte, sinó la presència de justícia i convivència.

Així doncs, vint-i-set anys després, l’acord és un èxit en la seva finalitat primordial: garantir la pau i oferir un marc democràtic. Però encara no ha encaixat del tot en el cor de la societat. La convivència plena, que va més enllà de l’absència de violència, continua sent l’assignatura pendent d’una generació marcada pel silenci i la divisió que el llibre de P. Radden Keefe tan bé descriu. El futur depèn de la capacitat de construir, finalment, un "nosaltres" comú. I aquest futur passa per recordar que la història no s'ha resolt del tot.

 

Bibliografia 📖

Keefe, P. R. (2020). No diguis res: Història de crims i memòria a Irlanda del Nord (R. Vilella, Trad.). Edicions del Periscopi.

La mort del Soft Power als Estats Units.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, la supremacia global dels Estats Units no s'ha basat únicament en el seu poder militar o econòmic, sinó en l'atractiu del seu model democràtic. Uns Estats Units que governa amb autoritarisme no només traeix els seus propis fonaments, sinó que enterra el principi fonamental de la seva hegemonia: la legitimitat.

La força veritable d'una superpotència rau en la seva capacitat de persuasió, el "soft power". Durant dècades, Washington va liderar una xarxa d'aliances no per la coerció pura, sinó per la promesa compartida de llibertat, estabilitat i prosperitat. Ara, els EUA es converteixen en una autocràcia, perdent aquesta autoritat moral. Com pot criticar les ambicions de Pequín o Moscou? La seva diplomàcia es converteix en una realpolitik buida de credibilitat. Aquesta pèrdua de legitimitat trenca la columna vertebral de la seva influència global i obliga  els seus aliats tradicionals a distanciar-se'n o buscar noves garanties de seguretat.

A més, el camí cap a l'autoritarisme no és tranquil. Porta inevitablement una forta inestabilitat interna i una crisi institucional. Una societat polaritzada, immersa en conflictes, no pot projectar poder exterior de manera eficaç. La seva energia i recursos es desvien de l'escenari global per a combatre les batalles domèstiques.

Un món teòricament governat per autocràcies, una Amèrica dictatorial arriba tard i amb desavantatge al joc. Països com la Xina porten dècades perfeccionant els seus mecanismes de control intern i d'influència pragmàtica externa. Uns Estats Units autoritaris no és "cavall guanyador" en aquest nou ordre; simplement és un actor més en un tauler dissenyat per altres, havent renunciat voluntàriament a l'avantatge que li va donar la victòria a la Guerra Freda: el seu sistema de valors.

Per tant, l'abandonament de la democràcia no és un canvi de màscara per als Estats Units, sinó un suïcidi estratègic. Significa intercanviar el lideratge per un aïllament costós i una influència global que anirà a menys.

Aquest tema l'explica molt bé Mishra Pankaj (Jhansi, Índia, 1969) en aquest article on considera necessària una "desamericanització" ràpida i profunda del món, tant en l'àmbit institucional com personal, per poder construir un ordre social veritablement just, igualitari i sostenible, recuperant la saviesa filosòfica de la humanitat i allunyant-se del nihilisme i l'individualisme extrem promogut pel model estatunidenc.  Estats Units han perdut la seva posició com a referència global en els àmbits intel·lectual, espiritual i polític

 

 

 **Article relacionat**

Mishra, P. (2026, 18 de gener). Ha llegado la hora de desamericanizar el mundo. El País, Ideas. https://elpais.com/ideas/2026-01-18/ha-llegado-la-hora-de-desamericanizar-el-mundo.html

 

L' Aldea com a hub logístic: el territori com a punt estratègic

 

Els ebrencs tenim un sentit de territori fortíssim, que es fonamenta en un marc geogràfic clar i poderós: El riu Ebre. Aquest actua com l'eix vertebrador fictici que defineix uns límits físics molt marcats. Aquest marc no només organitza l'economia i els assentaments de població, sinó que forja una identitat col·lectiva (ebrencs) que transcendeix les divisions administratives (Tarragona vs. Terres de l'Ebre).

Però hi ha un lloc on el concepte es fa molt palpable. La importància logística del municipi de l'Aldea no és casual; és el resultat de l'encert entre el seu marc territorial físic i les necessitats econòmiques i socials de l'àmplia regió, sobretot aquelles que tenen a veure amb la seva mobilitat.

L'Aldea ofereix unes condicions físiques úniques i a tenir en compte per qualsevol administració (sigui del color que sigui).

-Connexió multimodal: és el punt on conflueixen de forma òptima la via ferroviària (línia de mercaderies i de viatgers) i la xarxa viària (AP-7, N-340). Això converteix el seu territori concret en el node de connexió entre el territori ebrenc i la resta de punts cardinals logístics d'importància (Llevant, Aragó i nord de l'estat, Barcelona i França).

-Espai disponible: El seu terreny pla i ampli permet l'establiment de grans zones d'activitat logística i industrial.

El hub de l'Aldea es converteix gràcies a aquests condicionants en un centre de gravetat econòmic: capacitat d'atreure inversió, decidir fluxos de mercaderies i generar ocupació per a tot el territori mancat sempre d'oportunitats. Exerceix una mena d'autoritat funcional sobre la cadena logística regional.

També podria aconseguir amb el temps, ser un element d'equilibri territorial: tradicionalment, les capitals comarcals (Tortosa, Amposta) concentren serveis administratius i comercials. L'Aldea, amb aquesta oportunitat, introdueix un nou pol de poder econòmic que descentralitza i diversifica l'estructura productiva de les Terres de l'Ebre, fent el territori menys dependent d'un únic nucli (sobretot el tortosí). Però això ja em costaria més de creure en un futur.

La seva funció no és només per al poble, sinó que ha de ser entesa com una infraestructura crítica i vital per a tot el territori ebrenc. La seva gestió i promoció és, per tant, un assumpte d'interès comarcal i regional, un exemple pràctic de com els diferents nivells d'autoritat (municipal i Generalitat) han de coordinar-se per a un projecte comú amb una intel·ligència territorial pràctica: identificar i aprofitar un punt geogràfic estratègic (el seu propi municipi) per dotar a tot el territori d'una infraestructura vital que el connecta amb el món, generant riquesa i reforçant la seva cohesió interna. És la prova que el territori no és només un lloc d'on venir, sinó un actiu que es pot modelar i potenciar.

Groenlàndia 2050: l'obsessió àrtica (escenari hipotètic).

L'obsessió de Donald Trump per comprar Groenlàndia fa uns quants anys no ha estat un episodi anecdòtic. L'accés a terres rares i minerals crítics i el control geoestratègic d'un Àrtic en desglaç no era "un farol". Malgrat el rebuig inicial, aquella lògica depredadora ha definit les dècades següents, marcant un punt d'inflexió en la nova carrera global pels recursos. Avui, el 2050, podem veure'n les tràgiques conseqüències.

El rebuig de Dinamarca i Nuuk ha desviat, però no ha aturat, l'ambició nord-americana. Les companyies mineres amb capital de Wall Street, amb el suport tàcit i posteriorment explícit de Washington, han inundat la petita economia groenlandesa. Sota la promesa de desenvolupament i prosperitat, han obtingut concessions exhaustives i llargues exempcions fiscals per explotar el subsol. Cap al 2040, Groenlàndia ja era el major proveïdor occidental de neodimi i disprosi, essencials per a les turbines eòliques i les bateries dels vehicles elèctrics del continent. No obstant això, els beneficis es van quedar principalment a Nova York i Copenhaguen, mentre a l'illa han augmentat la contaminació dels aqüífers, la fractura social entre col·laboracionistes i resistents, i una dependència econòmica estranguladora.

Militarment, la pressió per contrarestar la presència consolidada de Rússia i Xina a l'Àrtic ha convertit Groenlàndia en un portaavions immòbil. Les bases nord-americanes s'han multiplicat, i el territori es veu atrapat en una nova Guerra Freda polar, amb el seu espai aeri i marítim constantment patrullat. La sobirania de Dinamarca s'ha esvaït davant la realitat de la seguretat nord-americana i les clàusules secretes dels acords de defensa.

El resultat, avui el 2050 és una Groenlàndia fracturada: rica en recursos, però amb una societat empobrida i un medi ambient ferit de forma gairebé irreparable. L'accés als minerals assegurava la transició energètica global, però a un cost local devastador que qüestiona l'ètica d'aquest progrés. La fantasia egocèntrica de Trump, encarnada pel capital i poder militar, ha aconseguit l'objectiu estratègic, però confirma el pitjor temor dels groenlandesos: convertir-se en un objecte, i no en subjecte, de la seva pròpia història. El cas serveix com a advertiment etern sobre els perills de tractar nacions i territoris com a peces en un tauler de risc, on el benefici estratègic d'uns pocs es paga amb el futur de tota una nació.

Posant el nas en tot...

 

En les últimes hores hem vist com els Estats Units, una vegada més, creuen fronteres i violen la sobirania d'un poble sota l'excusa de la "democràcia" i els "drets humans". L'atac a Veneçuela és una acció intolerable, un acte d'agressió imperialista que hem de denunciar amb la màxima fermesa.

Sí, el govern de Maduro manté una estructura autoritària i ha comès greus vulneracions. Sí, el poble veneçolà pateix una crisi humanitària profundíssima, en gran part a causa de les mateixes polítiques del govern i per un bloqueig criminal. Però la resposta a aquesta situació no pot venir, mai, de la intromissió armada d'una potència estrangera amb un historial tan sagnant i conegut com el dels EUA.

La doctrina de la "guerra humanitària" o la "intervenció per a protegir" és un cavall de Troia. La història ens ho ha mostrat a l'Iraq, a Líbia, a Síria. No porten democràcia, porten caos, mort, desestabilització i un dolor que perdura durant dècades. Els EUA no tenen credibilitat moral per erigir-se en gendarmes del món. La seva preocupació no és el poble veneçolà, sinó el control geopolític, els recursos i l'afirmació de la seva hegemonia a la regió.

L'única via legítima per a resoldre la crisi veneçolana és el diàleg polític intern i la pressió diplomàtica multilateral, no unilateral. És el respecte al dret internacional i a l'autodeterminació dels pobles, per molt complexa que sigui la seva realitat interna. S'hauria de prioritzar el final de les sancions asfixiants que castiguen tota una població, i donar suport als mecanismes regionals i internacionals que busquen una solució pacífica.

Criticar l'autoritarisme de Nicolàs Maduro i, al mateix temps, condemnar l'agressió imperialista nord-americana no és una contradicció. És l'única posició coherent per qui creu fermament en la sobirania, la pau i la justícia, no només com a consignes selectives, sinó com a principis universals.

El sacrifici és bonic (si el fan els altres)

  

Els governs semblen tornar a la mateixa recepta de sempre per a l'economia: retallar. És el que està passant ara a l'Argentina i és una pressió constant a Europa. A aquesta recepta l'anomenem "austeritat": gastar menys diners públics per reduir el deute. Ens la presenten com l'únic remei possible, com una veritat absoluta. Però, realment ho és? Jo ho veig més aviat com un dogma, una creença que s'aplica sempre, sense qüestionar si és justa o si funciona per a tothom.

El problema no són els números del superàvit. El problema són les persones que hi ha darrere d'aquests números. Aquestes polítiques signifiquen menys inversió en salut, en educació, en ajuts a qui més ho necessita. És com si per curar una malaltia, féssim patir encara més el pacient.

Per entendre-ho, pensem en una analogia més propera: el futbol. A la final d'una competició rellevant, l'equip A va jugar molt millor que el B. Va ser el millor equip durant tot el partit. Però, al final, va guanyar l'equip B als penals. El resultat final va ser injust; no va reflectir la realitat del que havia passat al camp.

Amb l'economia passa alguna cosa similar. Podem aconseguir les xifres que els tecnòcrates volen (com el superàvit), però això no vol dir que el camí per arribar-hi sigui just ni beneficiï la majoria de la gent. Sovint, guanya qui té més sort o més poder per fixar les regles, no qui fa les coses millor o qui més ho necessita.

Per això, quan ens parlen d'austeritat, hem de preguntar-nos: qui surt guanyant realment? ¿És realment l'única opció, o és una decisió política que beneficia a uns pocs? Quan una solució sempre cau sobre les espatlles dels mateixos, deixa de ser una necessitat per convertir-se en una elecció. I una elecció injusta.