Copes altes, egos baixos...

 

La taula és llarga, i la nit encara més. Les copes mig plenes i el soroll de fons d'una sala tranquil·la. Set homes que han marcat èpoques, però que ara, amb el vi i els anys a sobre, parlen sense filtres ni postureigs. Michael Jordan, Leo Messi, Roger Federer, Tadej Pogačar, Michael Phelps, LeBron James i Usain Bolt. La conversa flueix com qui es coneix de tota la vida.

Jordan deixa el ganivet sobre la taula i s'inclina cap endavant. "Sabeu què? La gent es pensa que els anells ho són tot, però jo els tinc en una capsa al soterrani. I no per humilitat, sinó perquè no sé on més posar-los. El que realment valoro és haver après a perdre. Perquè he perdut més partits que he guanyat, i això és el que et fa entendre que el bàsquet és només una pilota que bota. Ara, amb els genolls destrossats, el meu repte és caminar fins al supermercat sense fer-me mal."

Messi somriu, amb aquell aire de qui sembla que sempre demana disculpes. "Michael, tu parles de perdre partits, però jo he perdut també finals de Copa Amèrica i Mundials. I et dic una cosa: després de l'última derrota, em vaig plantejar si tot plegat valia la pena. Però amb el temps entens que els trofeus són objectes brillants que ocupen espai. El Mundial que vaig guanyar? El tinc a casa, però el que realment recordo és l'abraçada amb els meus companys, no el moment del gol. La Pilota d'Or és bonica, però pesa i, a sobre, la meva dona diu que no combina amb la decoració del menjador -ja sabeu de què parlo- acaba dient".

Federer es recolza a la cadira, amb la copa a la mà. "Jo tinc 20 Grand Slams, però el rècord que més m'enorgulleix és haver arribat als 40 anys competint. I això no és talent, és sort i molta teràpia física. El meu servei, que deien imparable, ara és un servei normal que el meu fill gran em torna per sobre del cap. I em fa gràcia, perquè al final el tenis és només un joc de reaccions. Quan et retires, t'adones que la teva vida no depèn de si vas guanyar a Wimbledon o no. Depèn de les persones que tens al voltant. L'únic que em preocuparia realment és que els meus fills es dediquessin... a jugar al pàdel 😏".

LeBron James deixa anar una rialla imaginant-se a Roger tancat en una peixera de pàdel, li costa imaginar-ho. "Roger, tu ets la classe personificada, però jo he après que l'èxit és relatiu. He estat comparat amb el Michael tota la vida, i al principi em molestava. Ara penso que és un compliment, però també una ximpleria. Ell és ell, jo soc jo. Els meus quatre anells? N'hi ha un que el meu fill va fer servir per jugar a bitlles i no em va importar. Perquè al final, el que recordo són els viatges amb l'equip, les nits de partit, les bromes durant l'escalfament o les preguntes iròniques a les rodes de premsa. L'anell és un record, no és la història."

Bolt, que fins ara ha estat en silenci com si fos al seu calaix abans del tret de sortida, aixeca la mirada. "I jo, que he estat el més ràpid del món, et dic que la velocitat és una qüestió de segons. Literalment. El meu rècord del món pot caure demà, i això estarà bé. Perquè el veritable repte no és ser el més ràpid, sinó ser prou intel·ligent per saber quan parar. Ara corro per plaer, sense cronòmetre. I m'ho passo millor que als Jocs Olímpics. A Jamaica em diuen 'Usain' perquè sé córrer, però a casa em diuen "el que sempre arriba tard a dinar" perquè soc un desastre amb els horaris."

Pogačar, que ha estat escoltant amb atenció mentre s'empassa un generós plat de pasta, finalment parla. "Jo guanyo el Tour, però no us enganyeu: si el meu equip no em portés  l'aigua i el menjar, encara estaria donant voltes per les carreteres d'Eslovènia. I les etapes de muntanya? Moltes vegades les guanyo perquè tinc por de defraudar els que confien en mi. No és valentia, és responsabilitat. I després, quan baixo de la bici, em pregunto si tot plegat té sentit. Perquè al final, la bicicleta és una màquina, i jo només soc el que la pedala. Sembla molt bàsic, ho sé. A casa, la meva parella em diu que soc normal, com tots. I això em relaxa més que qualsevol victòria. Per cert, no fem molt tard. Demà em queden 6 hores encara d'entrenament. Al juliol se'm gira feina".

Phelps fa un gest lent amb la copa d'aigua. "Tadej, tu i jo sabem què és entrenar fins a l'extenuació. Jo he nedat kilòmetres i kilòmetres per guanyar ors, però ara, si em tiro a una piscina, nedo per gaudir, no per guanyar. Els 23 ors són números que sonen bé en una biografia, però la realitat és que em van costar anys de solitud a la piscina. I ara, amb la perspectiva, et dic que el que realment importa no és el podi, sinó haver après a conviure amb la pressió. Perquè la pressió no desapareix, però aprens a gestionar-la. I això sí que és un rècord de veritat."

Jordan torna a agafar la copa de vi i el fa girar lentament. "Tots tenim èxits, tots tenim pors, tots tenim dies dolents. I al final, el que ens fa humans és admetre que el nostre talent era només una part de l'equació. L'altra part era l'atzar, l'equip, l'entrenador, la sort, les lesions, les decisions. Jo podria haver acabat treballant en una oficina si un parell de coses haguessin anat diferents. I no em fa por dir-ho. Perquè ser honest amb un mateix és més difícil que guanyar un anell".

Messi afegeix, amb el seu to tranquil: "Exacte. La gent et posa en un pedestal, però tu saps que aquell dia que vas fallar un penal et vas sentir un frau. I després, l'endemà, vas marcar tres gols i et van tornar a dir déu. Així que has de mantenir els peus a terra, perquè l'opinió canvia més ràpid que un esprint. I encara molt més si encara ets en actiu jugant un mundial i la premsa et mira per la teva longevitat quan alguns ja et donaven per mort".

Federer somriu i aixeca la copa. "Doncs brindem per això: per saber que els nostres èxits són circumstancials, però el nostre caràcter és el que realment ens defineix. I per poder sopar plegats sense necessitat de demostrar res. Perquè, al capdavall, som set persones que tenen en comú que, un dia, van decidir no rendir-se. Però també que, avui, saben que rendir-se a vegades és la decisió més intel·ligent."

Tots aixequen les copes, amb gestos naturals, sense grandiloqüència. Les rialles són suaus, les mirades còmplices. I per un moment, la conversa es transforma en el que sempre hauria de ser: el sopar de set amics que, per casualitat, van ser els millors en allò que feien. Però que, sobretot, van aprendre a ser persones normals després de ser llegendes. 

Com guanyar una guerra i perdre tots els amics

L'Operació Fúria Èpica ha estat una victòria buida: un triomf tàctic que amaga una derrota estratègica de proporcions històriques. I el més preocupant és que l'administració Trump sembla incapaç de reconèixer-ho.

D'una banda, la capacitat militar nord-americana és indiscutible. Destruir el 85% de la infraestructura de míssils de l'Iran i abatre 1.700 projectils en pocs mesos és una mostra de poder que pocs països podrien somiar. La coordinació amb Israel ha estat modèlica en alguns moments, i la defensa aèria del Golf ha funcionat. Però, de què serveix tot això si el règim de Teheran no només ha sobreviscut, sinó que ha après a adaptar-se i a disparar allà on realment fa mal?

Aquesta és la gran paradoxa: els Estats Units han guanyat la guerra militar, però estan perdent la partida geopolítica. L'Iran ha canviat les regles del joc. Ja no es tracta només d'interceptar míssils, sinó de protegir hotels, plantes dessalinitzadores i el 20% del comerç marítim mundial. L'atac a les instal·lacions de Qatar o el tancament de l'estret d'Ormuz demostren que la guerra s'ha globalitzat i que l'economia mundial és ara un camp de batalla. I en aquest terreny, els EUA no tenen resposta.

La desconfiança generada és encara més greu. Quan Kuwait i Aràbia Saudita tanquen el seu espai aeri als EUA per por a les represàlies iranianes, vol dir que alguna cosa ha fallat estrepitosament. Els aliats del Golf han vist que Washington no tenia un pla per a l'endemà de la guerra, i que no estava disposat a protegir els seus interessos econòmics més enllà de la retòrica. El resultat és una cursa per diversificar aliances que ja ha portat els Emirats Àrabs a demanar tropes a Israel i a Ucraïna per formar-los en la lluita contra drons. Això no és un simple contratemps; és el símptoma d'un canvi.

La indústria de defensa dels EUA, paradoxalment, no està preparada per a una guerra moderna i sostinguda. Disparar 1.000 míssils Tomahawk que trigaran anys a reposar és insostenible. Aquest és el veritable fracàs de lideratge. L'administració Trump ha demostrat que sap com iniciar una guerra, però no com acabar-la o com pagar-ne les conseqüències.

Per a molts països del Golf, els Estats Units ja no són un aliat fiable, sinó un soci impredictible que els pot arrossegar a un conflicte sense sortida. Si Washington no canvia radicalment el seu enfocament, la Fúria Èpica no serà recordada com una victòria, sinó com l'inici del declivi definitiu de la influència americana a l'Orient Mitjà. I el pitjor és que, a jutjar per la inacció després dels atacs als Emirats, l'administració actual no sembla tenir gens interès a evitar-ho.

El Papa: entre la moral simbòlica i la irrellevància estratègica

 

Quan s’analitza la influència geopolítica del Papa i del Vaticà, sovint es cau en dos extrems igual d’ingenus: considerar-lo una relíquia medieval sense capacitat d’incidència real, o bé sobrevalorar-lo com un actor diplomàtic decisiu, gairebé al nivell de les grans potències. Personalment, considero que cap dels dos retrats s'ajusta del tot, i que la veritat, com sol passar, és incòmoda a mitges: més complexa del que admeten els escèptics, però menys rellevant del que prediquen els entusiastes.

D’entrada, és innegable que el Vaticà té eines pròpies d’un estat: cos diplomàtic,  nunciatures, observador permanent a l’ONU i acords bilaterals. Els Papes han demostrat que poden obrir canals de diàleg (Cuba, Veneçuela o ara amb la guerra d’Ucraïna) que els EUA o la UE no sempre aconsegueixen. Això no és irrellevant.

Aquesta influència és gairebé sempre simbòlica i indirecta. El Papa pot cridar l’atenció sobre els refugiats, la pobresa o l’ecologia, però quan es tracta de tancar acords de pau reals, aturar un genocidi (per exemple a Gaza) o frenar la indústria armamentística, la seva veu topa amb silencis interessats. Cap país modifica la seva política exterior per una encíclica, per molt ben argumentada que estigui.

A més, el Vaticà arrossega contradiccions estructurals que li resten credibilitat. Mentre predica pau, les seves finances han estat vinculades a inversions qüestionables. Mentre defensa la democràcia, manté un règim monàrquic absolut. I mentre vol parlar per al món global, les seves posicions sobre gènere i sexualitat són rebutjades per bona part de l’opinió pública occidental.

El Papa té influència geopolítica només en la mesura que els poders forts li’n deixen tindre. És útil per a baixar tensions puntuals, fer de mediador moral o aportar certs temes a l’agenda internacional. Però ningú a Beijing, Moscou o Washington tremola per una decisió vaticana. El poder real, el de les armes, els diners i els recursos, continua fora dels murs de Sant Pere. I mentre això sigui així, parlar d’una “geopolítica vaticana” serà més un desig teològic que una realitat estratègica.

L'Aldea com a model d'intermodalitat i no com a punt de pas.

Que el Govern tregui a licitació un estudi previ per millorar la intermodalitat a l'estació de tren a l'Aldea és, com a molt, una vergonya maquillada de bona notícia. 136.356 euros i nou mesos per diagnosticar allò que qualsevol viatger amb dos dits de front ja sap: aquest baixador és un despropòsit sobre rodes.

Perquè anem a pams. L'estació de l'Aldea està "deixada de la mà de Déu", i no ho dic jo només, ho diuen tots els usuaris. Els autobusos no hi poden ni girar perquè l'aparcament fa la mida d'un pàrquing de supermercat de poble. I per arribar-hi, has de travessar un carrer urbà estret, la Raval de Sant Ramon. Ni rastre d'una connexió digna amb l'AP-7 o l'N-340. Això és tenir una estació del Corredor del Mediterrani? El pes que va guanyar l'Aldea en detriment de l'estació de Tortosa no ha complert les expectatives estructurals que l'haurien d'acompanyar.

Però el cúmul de l'absurd arriba amb la parada d'autobusos d'Hife. Està a prop de dos quilòmetres de l'estació de tren, en una rotonda de l'autopista i un viatger amb maletes ha de fer un transbordament de pel.lícula .Un projecte que ignora la connexió amb el tren no és intermodalitat, és un pegat.

No m'enganyen. Aquest estudi previ fa pudor de tacticisme electoral i de promesa per tranquil·litzar consciències. Nou mesos per? Nou mesos per fer enquestes? A les Terres de l'Ebre portem dècades reclamant inversions reals, no estudis que acabaran malauradament en un calaix o que eternitzen l'angoixa i incrementen l'emprenyament. El govern actual a la Generalitat hauria de demostrar més empatia amb els ebrencs i resoldre nyaps històrics que ja voldria jo saber en quant de temps es resoldrien en zones metropolitanes de Barcelona.  Mentrestant, els usuaris segueixen, com sempre, patint aquests nyaps... Us imagineu quina imatge dona a aquells viatgers que arriben per primera vegada i els expliquen que han de fer per enllaçar el seu viatge ferroviari amb un autobús? A mi em cauria la cara de vergonya haver-los-ho d'explicar. 

Cal un enllaç viari exprés des de l'AP-7, una parada d'autobusos a tocar dels trens i, sobretot, deixar de jugar a passar-se la pilota.  Si no, d'aquí a dos anys continuarem parlant del mateix. I jo, personalment, ja n'estic fart.