Hi ha moments a la vida que mereixerien un estudi sociològic seriós. No parlo de fenòmens complexos com la polarització política o els canvis demogràfics que sovint solem escoltar. Parlo de quelcom molt més transcendent: les cues de les cafeteries dels hospitals. Sí, heu llegit bé. Allà on la humanitat es mostra en tota la seva esplendor i, sobretot, en tota la seva capacitat per complicar allò que hauria de ser simple.
Per què dimonis no demanem un cafè amb llet de tota la vida? Un tallat. Un cafè sol. Conceptes clars, concisos, que els nostres avis dominaven amb mestria. Però no. La cua s'eternitza perquè hem convertit l'acte de prendre cafè en una declaració d'intencions, en un exercici de personalització digne de la carta d'un restaurant amb estrella Michelin.
L'escena és sempre la mateixa. Davant teu, algú demana un "cafè amb llet de civada (tothom encara diu avena, però això ja ho arreglarem un altre dia), descafeïnat, temperatura mitjana, en got de vidre, i si pot ser que la llet no estigui massa escalfada perquè es talla". I tu penses: "Però si la civada és un cereal, no una vaca!" Mentre la cambrera intenta descodificar aquella ordre críptica com el diagnòstic del teu metge que només volies veure'l perquè et feia "mal aquí", el teu esmorzar s'allunya en el temps i l'espai.
Però la cosa no s'acaba aquí. Arriben els grups de sanitaris que, en quadrilla, i de manera sectària (els de trauma, els cardiolègs, els fisios, etc) demanen com si estiguessin fent la compra del mes a darrera hora del dia. Vuit cafès, tres infusions, quatre entrepans i un croissant. I sempre, sempre, hi ha aquell que arriba tard, s'integra al grup i, amb una barra impressionant, es col·loca davant de tothom com si vulgues col.locar-se a la "pole" cincs segons abans de la sortida. "Que vinc amb ells", diu. I tu, que portes deu minuts esperant, somrius com pots mentre per dins maleeixes la seva descendència amb cara d'emoticones com 😠😠😖⛈💣💥.
I què dir de les converses? Parlem-ne. Perquè a la cua no només esperes, sinó que escoltes. És inevitable per molt que no vulguis. La parella de davant discuteix sobre com li va la tensió al seu sogre, el del darrere comparteix la seva última anàlisi de sang com si fos el resultat d'un partit de futbol sense el VAR però amb gran precisió i amb un to de veu suficient perquè cinc metres al voltant tothom esclati amb un: un Danacol al dia li anirà bé. I tu, mentrestant, mires el WhatsApp intentant que la pantalla et protegeixi del caos, però el xafarder de torn s'hi acosta per veure què escrius i tu intentes àgilment esborrar aquelles fotos compromeses de noies en poca roba i de bon veure dels amics del grup "El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas". Berlanga 🎬 s'ho hauria passat bé avui en dia.
I els tuppers? Un altra lliga també. Sempre hi ha algú que treu un tupper d'allò més exòtic (no sense penjar la foto al seu Instagram amb el hashtag #healthy i "mira que guai que soc") i demana el microones, allargant la cua encara més mentre l'olor del seu menjar barrejat amb el cafè crea una sinergia gastronòmica que no havia demanat ningú i que et toca tragar si no ets campió del món d'apnea.
Al final, després d'una eternitat, aconsegueixes el teu cafè. El segon del dia. I mentre el beus, et preguntes: som nosaltres que ens hem complicat la vida o és que la vida, senzillament, ens ha complicat a nosaltres? El fet és que l'hospital ja és un lloc ple d'incerteses com perquè a sobre el cafè sigui una odissea. Però bé, almenys tenim amics que mentre ho pateixen, envien missatges a grups de whatsapp menys bandarres que l'anterior, on comparteixen el seu via crucis sense ser encara Setmana Santa. I clar, un no pot deixar escapar l'oportunitat de plasmar-ho aquí. Gràcies, Doc 😉.
