A primera vista, el rànquing dels països més pacífics del món convida a una lectura tranquil·litzadora: Islàndia, Irlanda, Nova Zelanda, Àustria... un recull de nacions on, suposadament, la pau és un fet. Però darrere d’aquesta llista ordenada i d’un acurat mapa de colors que va del verd intens al vermell fosc, s’hi amaga un retrat molt més inquietant del nostre present.
L’índex que es presenta, malgrat l’aparent precisió de les seves dades quantitatives, amaga una realitat que ell mateix admet: la pau global es troba en el seu nivell més baix des de la creació de l’índex, i les condicions que precedeixen els grans conflictes no havien estat tan dolentes des de la Segona Guerra Mundial. Aquesta contradicció entre l’estabilitat dels primers de la classe i la deriva col·lectiva és, precisament, el veritable diagnòstic.
És revelador constatar que, mentre països com Rússia ocupen el fons de la taula, el mateix informe assenyala que el món viu una “Gran Fragmentació”. Les xifres parlen per si soles: 59 conflictes actius, 152.000 morts només el 2024, 78 països implicats en guerres externes. El que ens mostren aquests mapes no és només una classificació, sinó un mapa de tensions que dibuixa un nou ordre geopolític on el poder es dilueix i la conflictivitat s’estén.
L’exercici de mesurar la pau és útil, però també pot esdevenir un miratge. Reduir la complexitat de la violència estructural, la inseguretat ciutadana o la militarització a un sol número (el GPI) corre el risc de simplificar allò que necessita ser entès en tota la seva complexitat. Països amb un índex relativament bo poden amagar fractures internes profundes, mentre que nacions mal parades sovint pateixen dinàmiques globals que les superen.
La dada més reveladora no és qui encapçala la llista, sinó que, per primer cop, el nombre de països que empitjoren supera els que milloren. La pau, com a fenomen col·lectiu, és cada cop més fràgil. L’índex no és un atles de la tranquil·litat, sinó un termòmetre d’una febre global. I la febre, en aquest cas, no es llegeix en els pocs països verds, sinó en l’extensió del vermell i en la xifra de morts que s’hi amaga darrere.
