L'Estratègia Imperial de Trump: Petroli, Hegemonia i Crisi Sistèmica

L'alternança d'ultimàtums, bombardejos i acords temporals que Donald Trump ha desplegat en el conflicte amb l'Iran no respon a una improvisació erràtica, sinó a una lògica global perfectament calculada. 

El president nord-americà aplica una antiga màxima de Sun Tzu —"confondre per vèncer sense combatre"— per construir un imperialisme capaç de mantenir l'hegemonia dels Estats Units. Com a la guerra de l'Irak de 2003, l'autèntic objectiu no és la pau ni l'estabilitat regional, sinó el control del petroli, el gas i les rutes de transport marítim. 

L'Estret d'Ormuz, pel qual transita el 20% del cru mundial, s'ha convertit en l'epicentre d'una guerra per recursos que supera qualsevol retòrica sobre alliberament o drets humans. Trump persegueix tres objectius estratègics simultàniament: dominar el mercat energètic global mitjançant la força militar, retardar la transició cap a energies renovables per mantenir els combustibles fòssils com a patró energètic durant dos segles més, i imposar una guerra aranzelària per protegir la indústria nord-americana. Aquesta ofensiva s'emmarca en el temor fundacional i obsessiu de Washington: la pèrdua d'hegemonia davant la Xina. El PIB xinès és ja un terç superior al nord-americà, i Pequín supera els EUA en registre anual de patents d'alta tecnologia. Mentrestant, a casa, 40 milions d'americans viuen en la pobresa mentre les grans corporacions acumulen beneficis rècord gràcies a les retallades d'impostos de Trump. 

El conflicte actual no és només una disputa per recursos. És una crisi sistèmica que abasta dimensions econòmiques, socials, ecològiques i existencials. El 43% de la humanitat sobreviu amb menys de 5,5 dòlars diaris, mentre les elits occidentals deshumanitzen l'enemic i alimenten el retorn del neofeixisme. En aquest context, les guerres de Trump —aranzelàries, militars i climàtiques— responen exclusivament a les demandes de les elits nord-americanes, no a la cohesió social. I aquí hi és el perill: si la resposta a la crisi sistèmica és intensificar-ne les causes, l'única sortida possible és l'enfonsament. La qüestió no és si el sistema canviarà, sinó si ho farem a temps.

Petit pas per l'home, enorme pas per la geopolítica

 

 Imatge: NASA

 

Fa uns dies, mentre llegia el blog "Tornem a la lluna?" de Manel Guerra, em vaig adonar que la tornada de la humanitat al nostre satèl·lit no és només una qüestió de coets i escuts tèrmics. És un mirall on es reflecteixen les nostres llums i ombres com a civilització.

La missió Artemis II, que ha sobrevolat la Lluna, desperta en mi una admiració genuïna per la fita tecnològica que representa. Però també em genera un cert neguit en veure els debats que l'envolten. Com deia Manel Guerra al seu article, la pregunta no és si tornem, sinó qui ho fa i per a què.

D'una banda, hi ha les veus crítiques que assenyalen el sobrecost del programa en temps de crisi global. És cert: invertir desenes de milers de milions en un sobrevol lunar pot semblar un luxe quan a la Terra hi ha tantes urgències. Però també és veritat que l'exploració espacial ha generat tecnologies que avui salven vides i milloren el nostre dia a dia. L'equilibri entre necessitat i ambició sempre és difícil.

El que més em fa reflexionar, però, és la dimensió geopolítica. Els Acords d'Artemis són, en essència, una eina per consolidar el lideratge espacial dels Estats Units, deixant fora Xina i Rússia. I aquí trobo a faltar la cooperació global (utopia). En lloc d'una aliança per expandir el coneixement humà, temo que estiguem construint una "jungla d'interessos" a la Lluna, amb la mineria i la presència militar com a teló de fons.

Alguns científics mostren frustració: 54 anys després de l'Apol.lo, una missió tripulada que no aterra els sembla un pas intermedi innecessàriament llarg. I tenen part de raó. Però també entenc que la prudència, després del tràgic accident del Challenger i del Colúmbia, és un valor. Millor anar a poc a poc però segurs.

En el fons, comparteixo l'optimisme crític de Guerra: seguirem amb emoció el llançament d'Artemis II. Però m'agradaria que aquest retorn a la Lluna fos de tota la humanitat, no només d'uns quants. I que s'incrementin els pressupostos en l'exploració pacífica de l'univers i no en l'interès dels de sempre.

Perquè, al capdavall, el cel no hauria de ser l'últim límit de la nostra competitivitat, sinó el primer escenari de la nostra unitat.

 

La guerra com a dogma

 

Hi ha països que veuen la guerra com un fracàs de la diplomàcia; d’altres, en canvi, l’han erigit en resposta per defecte. Aquest és el teló de fons d’una escalada que, amb l’excusa de l’amenaça nuclear o l’estabilitat regional, amaga un substrat més profund: una cultura política que ha convertit la força en l’única eina de relació amb l’entorn. I sempre n'hi ha un, de país, que malauradament, sempre hi és present.

Quan la guerra és sempre la primera opció, mai no s’esgota la via del diàleg perquè mai no se la vol esgotar. Els resultats ho evidencien: desenes de campanyes militars que no han aportat seguretat durable, sinó desplaçaments massius i una erosió constant de qualsevol base per a la convivència. Res no canvia. No per falta d’evidències, sinó perquè la societat, alimentada per mitjans de comunicació que s’autocensuren sistemàticament, ha perdut la capacitat de veure el que es fa en nom seu. Sense informació crítica, no hi ha rendició de comptes possible.

El problema no és només humanitari, sinó existencial. Un model que prioritza la força per sobre de la política no només condemna els altres al patiment, sinó que també atrapa la pròpia societat en un cercle viciós on la pau es percep com una amenaça. Aquesta dinàmica genera un aïllament creixent: com més es recorre a la força, més s’erosionen els lligams amb la comunitat internacional i més s’alimenta un discurs de victimisme que justifica noves accions unilaterals.

Fins que no es qüestioni aquesta lògica, la de la guerra com a primera opció, el conflicte no farà més que perpetuar-se. I les seves conseqüències, que ja traspassen fronteres, continuaran eixamplant-se sense trobar aturador. La història ha demostrat que cap societat pot sostenir indefinidament un estat de guerra permanent sense erosionar els seus propis fonaments democràtics i humans. La qüestió no és si cal defensar-se, sinó quin preu estem disposats a pagar per una seguretat que mai no arriba.