Imatge: NASA
Fa uns dies, mentre llegia el blog "Tornem a la lluna?" de Manel Guerra, em vaig adonar que la tornada de la humanitat al nostre satèl·lit no és només una qüestió de coets i escuts tèrmics. És un mirall on es reflecteixen les nostres llums i ombres com a civilització.
La missió Artemis II, que ha sobrevolat la Lluna, desperta en mi una admiració genuïna per la fita tecnològica que representa. Però també em genera un cert neguit en veure els debats que l'envolten. Com deia Manel Guerra al seu article, la pregunta no és si tornem, sinó qui ho fa i per a què.
D'una banda, hi ha les veus crítiques que assenyalen el sobrecost del programa en temps de crisi global. És cert: invertir desenes de milers de milions en un sobrevol lunar pot semblar un luxe quan a la Terra hi ha tantes urgències. Però també és veritat que l'exploració espacial ha generat tecnologies que avui salven vides i milloren el nostre dia a dia. L'equilibri entre necessitat i ambició sempre és difícil.
El que més em fa reflexionar, però, és la dimensió geopolítica. Els Acords d'Artemis són, en essència, una eina per consolidar el lideratge espacial dels Estats Units, deixant fora Xina i Rússia. I aquí trobo a faltar la cooperació global (utopia). En lloc d'una aliança per expandir el coneixement humà, temo que estiguem construint una "jungla d'interessos" a la Lluna, amb la mineria i la presència militar com a teló de fons.
Alguns científics mostren frustració: 54 anys després de l'Apol.lo, una missió tripulada que no aterra els sembla un pas intermedi innecessàriament llarg. I tenen part de raó. Però també entenc que la prudència, després del tràgic accident del Challenger i del Colúmbia, és un valor. Millor anar a poc a poc però segurs.
En el fons, comparteixo l'optimisme crític de Guerra: seguirem amb emoció el llançament d'Artemis II. Però m'agradaria que aquest retorn a la Lluna fos de tota la humanitat, no només d'uns quants. I que s'incrementin els pressupostos en l'exploració pacífica de l'univers i no en l'interès dels de sempre.
Perquè, al capdavall, el cel no hauria de ser l'últim límit de la nostra competitivitat, sinó el primer escenari de la nostra unitat.
Tu ho has dit, Joan Marc: el cel hauria de ser el primer escenari de la nostra unitat. Mirar amunt, però amb els peus a Terra. I amb una vista oberta, comú a tothom, i no amb la visió distorsionada del nacionalisme.
ResponEliminaEsperem que els llargs terminis de les missions espacials siguin capaçes de cavalcar el curt-terminisme polític, per més que s'hi vegin afectades.
I moltes gràcies per citar el post! :·)