No entenc gaire de futbol. De fet, de vegades em perdo amb el fora de joc i encara em pregunto per què hi ha onze jugadors si la pilota només la toquen tres o quatre. Però hi ha persones que traspassen l’esport. I una d’aquestes és Pep Guardiola.
No cal saber què és un fals extrem ni un pivot defensiu per adonar-te que davant tens algú especial. Guardiola em transmet una cosa que va més enllà dels resultats, els trofeus o les alineacions. Em transmet l’obsessió per fer-ho bé. Per l’ordre. Per la preparació. Pel respecte a l’ofici, sigui quin sigui...i allà on sigui.
I aquí és on notes la mida del personatge: els seus valors són aplicables a qualsevol feina, a qualsevol projecte de vida. La manera com parla dels jugadors, com els col·loca a l’espai i temps just, com repeteix una jugada mil vegades fins que surt… Això no és futbol. Això és artesania. Això és no rendir-se mai.
Quan l’escolto en entrevistes, no el veig com a entrenador. El veig com un mestre d’obra que té al cap un edifici perfecte i es passa els dies ajustant les mides. I sense cridar. Amb convicció. Amb la calma de qui sap que la perfecció no existeix, però que val la pena acostar-s’hi.
Fins i tot quan perd, Guardiola ens deixa una lliçó. No busca excuses. Simplement diu que l'altre ha estat millor i que cal treballar més. Aquesta actitud, en un món on tothom busca un culpable, és gairebé revolucionària. És la persona que et recorda que l'èxit no és un destí, sinó una manera de caminar i d'afrontar-ho de la manera més eficaç i menys dolorosa possible.
En un món que va de pressa, de resultats immediats i de crits a les xarxes socials, Guardiola representa l’antídot: la paciència, el detall, la humilitat de tornar a començar cada matí. I mentre ell continua polint cada detall, jo continuo sense entendre de futbol, però amb la certesa que persones com ell fan que el món sigui un lloc una mica millor, fins i tot "si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, sense retrets, ni excuses..."
I d’això, sí que n’entenc.
