És irònic veure el Japó abraçar amb entusiasme allò que durant dècades va rebutjar amb vehemència: la indústria de la mort. La rapidesa amb què Tòquio ha desmantellat les seves pròpies barreres pacifistes és, com a mínim, inquietant.
No es tracta de negar l'evidència: la capacitat xinesa és real, i la fiabilitat dels Estats Units com a garantia de seguretat és cada cop més dubtosa. El gir japonès té un regust d'oportunisme mal disfressat de necessitat estratègica.
El primer problema és la falta de memòria històrica. Durant setanta anys, el pacifisme constitucional va ser presentat com un tret definitori de la identitat japonesa. Ara, amb Sanae Takaichi al capdavant, aquest mateix discurs s'ha capgirat i fa sospitar que el compromís amb la pau era més aviat una imposició externa que una convicció arrelada a la seva societat.
El segon problema seria de capacitat. Advertències sobre la falta d'enginyers, la ciberseguretat deplorable, la dependència crítica de components xinesos... el Japó vol rearmar-se, però ho vol fer amb la pressa de qui sap que arriba tard. I la història ens recorda que els rearmaments precipitats acostumen a produir exèrcits cars però fràgils (Japó als inicis del segle XX, Rússia a Ucraïna, EUA i les seves desfetes militars).
El tercer problema, potser el més subtil, és el missatge que s'envia a la regió. La Xina ja ha començat a reaccionar amb sancions i retòrica institucional inflamada. Corea del Sud mira de reüll. L'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN) que tradicionalment ha confiat en l'equilibri entre Pequín i Tòquio, veu com es trenquen els esquemes de les darreres dècades. I els Estats Units, paradoxalment, celebren que el Japó finalment "assumeixi la seva part". Però fins a quin punt això no és una externalització de la seva pròpia responsabilitat? Experts en passar la pilota.
No vull ser alarmista. Una defensa japonesa més robusta pot ser un contrapès saludable a l'expansió xinesa. Però l'actual eufòria rearmamentista amaga massa preguntes incòmodes. El Japó ha decidit convertir-se en un actor militar rellevant en menys d'una dècada. Un procés que a qualsevol altra potència li hauria suposat un esforç titànic.
Tòquio està confonent velocitat amb determinació. I en geopolítica, aquest error sol ser car. I qui ho paga, ja sabem que sempre són els mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada