Lo sud està cremat

 

El fum de Paüls ens emprenya una vegada més, i amb ell, l’amargor de saber que a ningú li importa. Soc d’aquesta terra, he caminat pels Ports, he vist com s’assecaven els nostres pous i com els pobles s’anaven buidant. Ara, mentre el foc arrasa i els nostres bombers lluiten com poden, la sensació és clara: tornem a estar sols.

Els titulars des de la capital parlen de "l'incendi del Baix Ebre", però no expliquen que aquí no hi ha mitjans ni recursos per combatre'l com cal. No expliquen que les carreteres són el que són i que molts pobles es queden sense comunicacions quan més les necessiten. I, sobretot, no expliquen que això no és casual. És el resultat d'anys d'abandonament, de promeses trencades i d'administracions que aterren en menys freqüència aquí baix que d'altres del país. Com si fóssim, de segona... o de tercera. I no, no ho som.

Jo ho he vist tota la vida: l'Ebre sempre és l'últim en tot. Quan es tracta d'inversions, qui tria no té en compte les oportunitats que tenim en l'àmbit territorial. I les poques que hi ha, costen anys i panys en aterrar. Quan es tracta d'infraestructures, ens conformem amb qualsevol cosa. Quan es tracta de drets bàsics, com ara una sanitat digna o un transport decent, ens fan esperar dècades. I després, quan la tragèdia arriba, tothom s'espanta i diu "pobres", però ningú fa res.

I el pitjor és que això no és nou. Fa segles que som la rereguarda, el territori que es pot sacrificar. Ens han buidat l'aigua, ens han tret les oportunitats i ens han convertit en un museu al camp: bonics per a visitar, però invisibles per a invertir. I ara, mentre el foc crema els nostres boscos, jo pregunto: quan cremarà també la paciència d'aquest poble? 

L'aspecte informatiu que va fer anit i matinada la televisió pública de Catalunya mereix un capítol a banda que amb les setmanes s'haurà de debatre en calma. Els habitants d'aquí vam haver de filtrar notícies a través de les xarxes que era, almenys, notícies actualitzades minut a minut. Per tant, corporació, preneu nota. Altres zones del país no haurien patit aquesta desinformació. No és just i heu de revisar algunes coses en els proper dies. Equilibri mediàtic territorial.

Perquè nosaltres no som només un paisatge. Som gent que estima aquesta terra, que hi lluita cada dia, que no vol caritat sinó respecte. Volem escoles que no tanquin, hospitals que atenguin, carreteres que no siguin una tomba, i un futur que no depengui de la bona voluntat dels que mai han posat un peu aquí.

Avui, el que crema a Paüls no és només el bosc. És la dignitat d'un territori que està fart de ser l'últim. I jo, des de la meva ràbia i la meva estima, crido prou. Prou de promeses buides. Prou de ser la nota a peu de pàgina. Prou de ser els protagonistes aquest matí a les tertúlies radiofòniques. Prou de menysprear a tot un territori. L'Ebre mereix més, i no callarem fins que algú ens escolti. I anem tard...

I no us equivoqueu: això no és només un incendi, és una rebel·lió. Les cendres que ara cauen sobre els nostres camps i teulades dels pobles són el símbol d'un sistema que ens ha fallat. Mentre Barcelona debat qüestions que a nosaltres ens semblen de luxe, nosaltres lluitem per tenir el més bàsic. Quan els nostres avantpassats van plantar pins per a sostenir el territori, ningú els va preguntar què necessitaven. Ara que cremen, tampoc.

Però sabeu què? Encara creiem en aquesta terra. Encara hi ha qui lluita per reviure els pobles, qui defensa el territori no per nostàlgia sinó per justícia. I si algú pensa que ens rendirem, s'equivoca. Perquè l'Ebre no es rendeix, resisteix. I avui, mentre el foc crema, nosaltres plantem cara. No per nosaltres, sinó pels que vindran. Perquè ningú mereix viure en un territori condemnat a l'oblit i sense oportunitats.

Aquesta és la nostra veu. I aquesta vegada, no callarem. 

 👍 Agraïment sincer pels bombers i serveis d'emergència. Ells mai ens fallen...