Esse o Esse

 

És exasperant comprovar com, any rere any, moltes persones ignoren deliberadament els avisos meteorològics i després actuen sorpreses quan la catàstrofe els arriba. Els serveis d'emergència s'esgoten en rescats evitables, els mitjans mostren imatges de vehicles arrossegats per rius per culpa de conductors temeraris, i les xarxes socials s'omplen de comentaris del tipus "ningú ho podia preveure", quan en realitat, s'havia avisat dies abans

Què passa? És ignorància, negació o una perillosa combinació d’egoisme i inconsciència? No hi ha excusa possible. Vivim en una època en què les alertes arriben als mòbils en qüestió de segons, però encara hi ha qui decideix anar d’excursió amb alerta per inundacions, qui surt a navegar amb vents de 100 km/h o qui menysté una onada de calor mortal com si fos un simple dia de sol. I el pitjor és que aquesta actitud no només posa en perill els imprudents, sinó també els bombers, metges i policies que han d'arriscar les seves vides per rescatar-los.

No es tracta de ser alarmistes, sinó de ser lògics. Sí, la lògica que molts cops ens ha diferenciat d'altres ésser vius i cada vegada ignorem més. Quina llàstima, quin desaprofitament tan evident. El canvi climàtic està intensificant els fenòmens meteorològics extrems, i encara hi ha qui es creu immunitzat contra les lleis de la física. Quan les autoritats demanen quedar-se a casa o evitar zones perilloses, no ho fan per molestar: ho fan per evitar morts. Perquè quan n'hi ha, som els primers a reclamar responsabilitats a qui sigui i noi recordar els avisos que es van fer amb antelació. Excepte el president Mazón que va mostrar la seva ceguesa gestora amb una Dana que tothom veia venir… menys ell, és clar. Les víctimes? Les de sempre.

El problema no és només que aquests imprudents es creguin per sobre de les advertències —cosa que, en el fons, és el seu dret, per molt absurda que sigui la decisió—, sinó que la seva temeritat acaba costant milions en operatius de rescat, recursos públics i, el pitjor de tot, vides alienes. La natura, efectivament, no perdona, però tampoc ho hauria de fer una societat que ja està fins als nassos de subsidiar la insensatesa. Si algú decideix ignorar tots els avisos i surt amb el seu 4x4 a “provar sort” enmig d’una inundació, que assumeixi els costos del seu salvament —i les conseqüències legals— en comptes de deixar-nos a la resta la factura econòmica i humana del seu egoisme.

Perquè sí, els ximples no només moren (cosa que, en certa manera, seria selecció natural en estat pur), sinó que, en la seva absurda carrera cap al desastre, arrosseguen policies, bombers i metges cap a situacions límits… mentre nosaltres mirem, esbufeguem, i tornem a repetir el mateix cicle cada any. I això, senyors i senyores, no és tragèdia: és vergonya col·lectiva per no posar-hi remei.