El conflicte entre Israel i Palestina representa un dels abusos més prolongats i devastadors del dret internacional en l’era contemporània. L’ocupació israeliana de territoris palestins des de 1967, combinada amb polítiques d’apartheid, bloqueig i violència militar, ha configurat un escenari de repressió sistemàtica que ha estat denunciat per la majoria d'organitzacions internacionals. El conflicte ja el coneixem. Té les seves arrels en la creació de l’Estat d’Israel el 1948, que va desplaçar centenars de milers de palestins durant la Nakba i va fragmentar el seu territori. Des de llavors, Israel ha expandit els seus assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est, en violació de resolucions de l’ONU com la 242 i la 2334, mentre que la Franja de Gaza, sotmesa a un bloqueig des de 2007, s’ha convertit en una "presó a cel obert" per a 2,3 milions de persones, amb infraestructures destruïdes i accés limitat a recursos bàsics com aigua, alimentació i assistència mèdica.
La guerra desencadenada després de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre de 2023 ha evidenciat una escalada sense precedents en la violència contra la població civil palestina i el setge inhumà imposat sobre Gaza ha provocat una crisi humanitària greu, amb la negació d’ajuda humanitària i l’ús de la fam com a arma de guerra, en clara violació de la Convenció de Gènova. El desplaçament forçat de gairebé el 90% de la població de Gaza és un patró amb pràctiques de neteja ètnica, tal com han advertit experts en dret internacional.
No es pot analitzar el que passa a Gaza sense sentir ràbia i indignació. El que Israel està fent no és "autodefensa", és un extermini planificat amb el suport cínic de les potències occidentals. Cada bombardeig, cada setge, cada restricció d’ajuda humanitària és un crim contra la humanitat, i el món ho està veient en directe mentre els governs d’Europa i els EUA fan veure que no passa res.
La guerra actual no és un conflicte entre dos bàndols equiparables. És una màquina militar hipertecnològica, finançada per Washington, que està arrasant un territori assetjat on més de la meitat de la població són nens. Les xifres són esgarrifoses: milers de morts, hospitals destruïts, fam deliberada. Israel no combat Hamàs; castiga tota una població per resistir-se a l’ocupació. I ho fa amb la cobertura legal i diplomàtica d’aquells qui, hipòcritament, es presenten com a defensors dels drets humans.
Aquesta violència no només està matant persones avui; està assassinant el futur d’una generació sencera. Els nens i nenes que sobreviuen ho fan amb traumes irreversibles: estrès posttraumàtic, ansietat aguda, pèrdua de familiars que marcaran les seves vides per sempre. UNICEF alerta que més d’un milió de nens palestins necessitaran ajuda psicològica urgent, però com pots curar un nen que ha vist morir els seus pares sota les runes de casa seva? L’educació, l’única via d’escapament, és aniquilada: 87% d’escoles destruïdes, 10.000 estudiants morts, un sistema educatiu reduït a escombres. Sense escolarització, aquesta generació estarà condemnada a la pobresa i la marginalitat.
El bloqueig de Gaza ja era abans una forma de tortura col·lectiva. Ara s’ha convertit en un laboratori d'horror, on es prova fins a quin punt es pot assassinar amb impunitat. I tot això amb el silenci complaent de la UE i el suport militar actiu dels seus integrants. Quan la Justícia exigeix aturar l’ofensiva, Israel la ignora, perquè sap que ningú li imposarà sancions reals.
No es tracta de ser equilibrats. La veritat és clara: hi ha un opressor i un oprimit. Palestina no necessita més diàleg; necessita que el món deixi de finançar i armar el seu botxí. Mentre Israel continuï rebent suport militar i polític, la massacre no s’aturarà. I els nostres governs tindran les mans tacades de sang. I ho saben.
És hora de dir prou. És hora de boicots, de sancions, de justícia internacional real. No podem permetre que aquest genocidi continuï amagat sota la retòrica de la seguretat. Palestina mereix llibertat, la necessita, la reclama. I nosaltres, com a societat, no podem mirar cap a una altra banda i a vegades, ho fem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada