divendres, 30 d’octubre del 2026

Una tassa de vàter com a termòmetre de la civilització



Tinc un amic, al qui li diré Amic A perquè els noms propis són massa comprometedors, que viatja moltíssim. I quan dic moltíssim, vull dir que té la targeta d'embarcament tan integrada al ritme cardíac que els del control de seguretat ja el saluden pel nom quan el veuen. Ell sosté, amb la solemnitat d'un catedràtic, que el nivell de desenvolupament d'un país es mesura pel grau de neteja dels lavabos públics del seus aeroports. No del PIB, no l'esperança de vida, no l'educació: els urinaris. Segons la seva teoria, un país amb un vàter d'aeroport impecable és una democràcia consolidada; un amb el paper eixut, que rasca i el terra enganxós, una república bananera digna de baixar de categoria.

La teoria té la seva lògica, no ho negaré. És aquell tipus de raonament que sona profund fins que t'adones que només és un home cansat que necessita fer pipí després de catorze hores de vol i que projecta les seves necessitats fisiològiques sobre la geopolítica mundial. Res a dir, se li pot perdonar.

Però també tinc un altre amic, l'Amic B, per seguir el fil, que també viatja força i que, amb un emprenyament raonable, es pregunta per què tots els lavabos de les àrees de servei del món, sense excepció, són tan bruts. Tots. Absolutament tots. Des de la Provença fins a la Baghdad, passant per algunes autopistes alemanyes on tot és tan eficient que fins i tot la brutícia hauria d'estar catalogada germànicament. L'Amic B no parla de països: parla de la humanitat sencera. Per a ell, l'àrea de servei és l'únic lloc del planeta on la civilització ha decidit fer una pausa indefinida.

Si creuem les dues teories, arribem a una conclusió fascinant: l'aeroport és el termòmetre del país, però l'àrea de servei és el termòmetre de l'espècie. I l'espècie, senyores i senyors, no passa l'examen. L'Amic A pot recórrer mig món buscant el lavabo perfecte per confirmar les seves tesis nacionals, però n'hi hauria prou que s'aturés en qualsevol benzinera de carretera per descobrir que la gran conclusió de la societat contemporània és que, quan ningú mira, tots som una mica "marranos". Perquè no cal recordar qui és qui embruta, no?

El més irònic de tot plegat és que cap dels dos amics ens coneixen entre ells, i que suposo que ara es veuran identificats. Comparteixen idees comunes, sales d'aeroports sense saber-ho i possiblement alguna vegada, algun fus horari i per què no, han degut pixar un al costat de l'altre en alguna àrea de servei...bruta com una paella de tres dies.

divendres, 23 d’octubre del 2026

DANA, sabem el nom però no la solució.


La virulència amb què la dana Adam ha colpejat el litoral mediterrani aquest 2026 no és un fet aïllat, sinó la confirmació d'una realitat que ens obstinem a ignorar tot i els petits avenços que he observat des del punt de vista de la cultura de la prevenció (la DANA 2024 de València ha estat un punt de partida). Les imatges de veïns rescatats en helicòpter i carrers convertits en rius no haurien de sorprendre'ns, però ho fan perquè la desgràcia ens té encuriosits i ens "obliga" a mirar desenes de vegades les mateixes imatges.

El fet que el terme científic "dana" s'hagi instal·lat amb tanta força en el llenguatge quotidià és un símptoma clar de la nostra nova era climàtica, sobretot pels que vam aprendre fa anys, termes com isòbares, llevantades i gotes fredes. Hem après a nomenar el perill, sí, i l'activació dels avisos ES-Alert ha estat un avenç notable en la coordinació, però segueix havent-hi manca de planificació estratègica urbanística i d'estructures clau. És el gran punt feble per manca de valentia, entesa i segurament, pressupost. No n'hi ha prou amb confinar 850.000 persones quan l'aigua ja amenaça; calen infraestructures adaptades a aquesta nova normalitat, on allò extraordinari es repeteix cada pocs anys.

La "gota freda" ha estat substituïda per una amenaça constant que posa a prova la nostra resiliència. El problema és que, malgrat els avisos vermells i les lliçons apreses, seguim actuant com si aquests fenòmens meteorològics extrems fossin una excepció. I no, l' excepcionalitat quan es repeteix es converteix en la normalitat. Si per fer un viatge mirem la temporada dels huracans, ara, haurem de planificar esdeveniments en funció de la meteorologia, concretament de la mediterrània amb la seva temporada de danes. Mentre la classe política es limita a gestionar la urgència de torn, la realitat ens exigeix anticipació i una adaptació física real del territori. La pregunta ja no és si hi haurà una altra tragèdia, sinó si haurem après alguna cosa abans que passi.

divendres, 16 d’octubre del 2026

El luxe de la privacitat


 

 

Cada vegada que desbloquegem el mòbil amb la cara, cada vegada que demanem a una app que ens digui com arribar a un lloc, cada vegada que acceptem les cookies sense llegir els termes i condicions, estem alimentant una maquinària que ens coneix millor del que ens coneixem nosaltres mateixos. I no és una exageració: és una realitat mesurable. Veritat que és meravellós viure en l'era de la comoditat?
 

Les empreses tecnològiques fa anys que van deixar de vendre productes. Ara venen prediccions. El model de negoci consisteix a recollir tantes dades sobre nosaltres que puguin anticipar què comprarem, què votarem, de qui ens enamorarem i, en alguns casos, què farem abans que ho fem conscientment. Els algorismes no ens espien per maldat; ens espien perquè l'anticipació és el petroli del segle XXI. I ells són els nous magnats del petroli, vestits amb camisetes llises, blazer, texans foscos i sabatilles esportives de 400 € (la camisa i corbata està sobrevalorada).

El problema és que aquesta capacitat predictiva no es distribueix democràticament. Un grapat d'empreses concentra un poder que cap govern ha sabut regular. I mentre els parlaments discuteixen lleis que arriben sempre tard perquè, és clar, els tràmits parlamentaris no són tan àgils com un algorisme que canvia cada setmana, els models de llenguatge i els sistemes ja han après a manipular les nostres emocions amb una precisió que frega el subliminal. Quina sort que algú s'ocupi de nosaltres, no?

Ens han venut la idea que podem gestionar la nostra privacitat. Que hi ha configuracions, permisos, modes incògnits, subscripcions premium, etc. Però això és teatre digital. Estudis demostren que les opcions de privacitat són deliberadament confuses, que els consentiments els acceptem per fatiga i per acabar abans i que les dades anònimes es poden identificar amb sorprenent facilitat. És com posar una cortina transparent a la finestra i dir que tens intimitat: ningú no et veu, però tothom et pot mirar.

Mentrestant, la vigilància ja no és només estatal: és comercial, algorítmica i permanent. No cal que ningú et segueixi pel carrer quan el teu telèfon ja ho fa per tu, i ho ven al millor postor. I tot això, és clar, amb un "Accepta-ho tot" que sembla gairebé amable.
 

Qui ho paga són els més vulnerables. Els qui no tenen educació digital, els qui no poden pagar serveis premium sense publicitat o no volen, els qui viuen en països on la protecció de dades és una paraula buida. La privacitat s'ha convertit en un luxe, no en un dret. I això és exactament el contrari del que hauria de ser en una societat democràtica. Però, ep, almenys tenim filtres de colors per a les fotos i assistents de veu que ens diuen bon dia. Prioritats.

Potser hauríem de deixar de preguntar-nos què puc fer per protegir les meves dades. Perquè el problema no és que hi hagi gent que no llegeix els termes i condicions (que també). El problema és que el sistema està dissenyat perquè no els puguis llegir, ni entendre, ni rebutjar sense quedar-te fora de tot. I mentrestant, ens diuen que som nosaltres qui hem de ser més responsables. Clar que sí. Com si el problema fos que no llegim prou bé les lletres petites de la llibertat...digital.

divendres, 9 d’octubre del 2026

Quan el mapa deixa de ser el mapa: la geopolítica del desgel

 

 
Figura 1. [Mapa de la Ruta Marítima del Nord i l'Àrtic]. Reproduït de "La Ruta Marítima del Norte y el Ártico. La Guerra Fría que ya empezó sin disparar un tiro. Parte 3", 2025, Pressenza (https://www.pressenza.com/es/2025/10/la-ruta-maritima-del-norte-y-el-artico-la-guerra-fria-que-ya-empezo-sin-disparar-un-tiro-parte-3/). 

El canvi climàtic ha deixat de ser un fenomen exclusivament ambiental per convertir-se en un agent actiu de transformació geopolítica. La geografia, entesa tradicionalment com un factor estable que condiciona les relacions internacionals, està experimentant una mutació accelerada que redibuixa mapes, rutes comercials i equilibris de poder. Tres àmbits il·lustren aquesta transformació: l'obertura de l'Àrtic, la crisi hídrica global i la progressiva inhabitabilitat de determinades regions.

L'Àrtic és potser l'escenari més visible d'aquesta nova geopolítica. El desgel polar ha obert la Ruta del Mar del Nord, una via que redueix entre deu i dotze dies la navegació entre Àsia i Europa (López Tárraga, 2026). Aquest fenomen no només altera fluxos comercials posant en risc la centralitat dels ports mediterranis com Algesires, València o Barcelona, sinó que crea una dependència estratègica sense precedents. Rússia controla gairebé tot el traçat i exigeix permisos, peatges i escortes de trencagels nuclears . Un sol país té la clau d'un passadís que podria esdevenir vital per al comerç euroasiàtic.

Paral·lelament, l'aigua emergeix com el recurs geopolític per excel·lència. Un informe de la Universitat de les Nacions Unides ha declarat el món en situació de "bancarrota hídrica": el 70% dels principals aqüífers disminueixen, i la meitat dels grans llacs han perdut volum des dels anys noranta (Nacions Unides, 2026). Aquesta escassetat no és uniforme, sinó que travessa fronteres: aproximadament el 60% de l'aigua dolça mundial és transfronterera . En regions com el Sahel, la competència per l'aigua ja alimenta centenars d'enfrontaments entre agricultors i ramaders (Hydropolitics Academy Center, 2021). L'aigua s'està convertint en una arma: la destrucció d'infraestructures de dessalinització al Golf, de les quals depenen desenes de milions de persones, n'és la prova .

Finalment, hi ha la dimensió més crua: regions senceres que esdevenen inhabitables. Estats insulars del Pacífic afronten la desaparició física del seu territori per l'ascens del nivell del mar. Aquesta realitat planteja interrogants inèdits sobre sobirania, migració i dret internacional que cap marc jurídic existent ha resolt. El canvi climàtic no només modifica el clima: està reescrivint les regles del joc geopolític global i dissenya de nou els mapes que fins ara havíem conegut.

 

Referències bibliogràfiques 

Hydropolitics Academy Center. (2021, 13 de febrer). HPA webinar on climate change in the Middle East. https://hpacenter.org/hpa-webinar-on-climate-change-in-the-middle-east/

López Tárraga, A. B. (2026, 28 de setembre). El impacto del nuevo atajo por el Polo Norte en el comercio marítimo mundial y los puertos mediterráneos. The Conversation. https://theconversation.com/el-impacto-del-nuevo-atajo-por-el-polo-norte-en-el-comercio-maritimo-mundial-y-los-puertos-mediterraneos-290997

Nacions Unides. (2026, 20 de gener). Estudo afirma que o mundo entrou na era da falência hídrica global. UN News. https://news.un.org/pt/story/2026/01/1852126

 



divendres, 2 d’octubre del 2026

La tirania de l'optimisme

 


Vivim en una època meravellosa on estar bé és gairebé una obligació moral. Les xarxes socials estan plenes de missatges motivacionals, de gent que "estima els dilluns" (sospitosament, ningú els ha vist mai un diumenge a la tarda) i de frases inspiradores sobre aixecar-se després de caure (com més vegades, millor). I no dic que això sigui dolent per si mateix, però tinc la sensació que hem convertit l'optimisme en una tirania silenciosa que no ens deixa dir, simplement, que les coses no sempre van bé.

Cada cop que algú expressa cansament, frustració o tristesa, apareix immediatament el cunyat de torn: "pensa en positiu", "tot passa per alguna raó", "hi ha gent que està pitjor", totes elles esponsoritzades per Mr. Wonderful (tots hem regalat en algun amic invisible una tassa d'aquestes). Fantàstic. Gràcies per la classe magistral de saviesa de sobretaula i de cunyadisme pur i dur. Perquè, efectivament, saber que hi ha gent pitjor arregla miraculosament el meu problema. Quina sort tenir aquests gurús emocionals a mà, sempre disposats a resoldre la teva vida amb una frase d'Instagram.

El pitjor de tot és que aquesta pressió per ser feliços té conseqüències reals. La insistència a estar bé quan no ho estàs podria augmentar l'ansietat i empitjorar l'estat d'ànim. Qui ho hauria dit, no? Resulta que reprimir emocions no és la solució. Sorprès em quedo. La felicitat no és un deure, és una circumstància que va i ve, com el preu de la llum.

Un "avui no puc" o "això em supera" és un acte de valentia, no de feblesa. I crec que, com a societat, hauríem de normalitzar les converses honestes sobre com ens sentim, sense filtres ni postureig. Però clar, això no ven llibres d'autoajuda ni genera likes .

No es tracta de caure en el pessimisme permanent ni de recrear-se en la queixa. Es tracta de tenir el dret a estar malament sense que ningú et vingui a vendre una solució ràpida o un discurs motivacional de sobretaula. De vegades, l'única cosa que necessitem és que algú ens digui: "sí, això és una merda, i està bé que et sentis així".

Potser el veritable acte revolucionari del nostre temps no és somriure davant l'adversitat, sinó tenir el coratge de dir, en veu alta, que no tot està bé. I que això no ens fa pitjors persones, sinó més humans. Encara que, és clar, això no cap en un post de LinkedIn.

divendres, 25 de setembre del 2026

L'acord sobre Groenlàndia: una victòria imperial disfressada de diplomàcia



La notícia que els Estats Units i Dinamarca han arribat a un acord sobre la seguretat de Groenlàndia s'ha presentat com una resolució pacífica d'un conflicte diplomàtic. Però cal llegir-la amb atenció: el que s'ha anunciat no és cap victòria de la sobirania, sinó la consolidació d'un domini neocolonial sota una aparença de legalitat.

Donald Trump va amenaçar durant mesos amb prendre Groenlàndia per la força. Ara, sense disparar un sol tret, ha aconseguit el que volia: control permanent sobre la seguretat i totes les altres necessitats del territori. L'acord atorga als EUA poder unilateral per construir instal·lacions militars sense aprovació de Groenlàndia ni de Dinamarca, drets permanents d'accés, bases i sobrevols, i la capacitat de vetar inversions de països que Washington consideri adversaris.

És a dir: Groenlàndia conserva formalment la seva sobirania, però la cedeix de facto. La mateixa Dinamarca ho admet quan celebra que l'acord reconeix la sobirania i la integritat territorial del Regne, tot i que el text estableix que no expirarà ni tan sols si Groenlàndia esdevé independent. Quin sentit té la independència si el territori ja està lligat permanentment a una potència estrangera?

L'OTAN, com era previsible, ha donat la seva benedicció. L'aliança atlàntica torna a demostrar que no és cap garant de la pau, sinó l'instrument de projecció del poder nord-americà. El llenguatge de seguretat, estabilitat i cooperació serveix per emmascarar una realitat crua: el dret internacional i l'autodeterminació dels pobles queden subordinats als interessos estratègics de Washington.

I no ens enganyem sobre els motius. Groenlàndia interessa pels seus recursos minerals rars, crucials per a la tecnologia, i per la seva posició geogràfica clau per al sistema de defensa Golden Dome. No es tracta de protegir els groenlandesos, sinó d'assegurar que cap rival (Rússia i la Xina) pugui accedir a aquests actius. És la lògica imperial de sempre: el món repartit entre potències que es reserven el dret de decidir per als altres. I a casa dels altres.

Que alguns mitjans danesos parlin d'un triomf discret de la diplomàcia és un exercici de cinisme. Trump no ha renunciat a res essencial; simplement ha canviat la conquesta militar per una conquesta jurídica. El poble groenlandès, mentrestant, expressa el seu escepticisme i reclama preservar el dret d'autodeterminació. Però aquest dret, amb un exèrcit estranger instal·lat de facto permanentment i poder de veto sobre les inversions, sona més a retòrica que a realitat.

Vaiga. Res de nou...

divendres, 18 de setembre del 2026

El mirall trencat d'Orient Mitjà



 

Durant dècades, Occident ens ha venut el conflicte entre Israel i Palestina com un puzle impossible on dues parts igualment culpables no es posen d'acord. Ens han parlat de processos de pau, d'Acords d'Oslo i de la famosa solució de dos estats. Però potser ens han explicat el conte al revés. La realitat, crua i incòmoda, és que no estaríem davant d'un conflicte entre dos veïns que es barallen per un tros de terra, sinó davant l'últim gran vestigi del colonialisme al segle XXI. Així de clar.
 

El sionisme no és un simple retorn espiritual, sinó un moviment de colonització sense escrúpols. Des de finals del segle XIX, la idea era crear una nova Europa fora d'Europa, i per fer-ho calia una terra buida. Van inventar el mite que Palestina era un desert sense poble, ignorant deliberadament la societat viva i diversa que ja hi vivia. Aquesta és la primera gran mentida que caldria desmuntar.

A partir d'aquí, la història és la de sempre: els britànics, mirant pels seus propis interessos imperials, van donar suport a aquest projecte i van incomplir la promesa d'autodeterminació per als palestins. El resultat el coneixem: una neteja ètnica el 1948, una ocupació que no s'ha aturat mai i una expansió constant de colons hebreus que avui fan pràcticament impossible la convivència en dos estats separats.

I aquí arribem al punt clau que molts es neguen a acceptar: la solució de dos estats ha fracassat. No es pot construir un estat palestí viable amb 700.000 colons jueus escampats per Cisjordània i amb un govern israelià que ha girat clarament cap a l'extrema dreta. Qualsevol que parli de tornar a les fronteres del 1967 està venent fum. La lògica ens diu que, si no hi ha dues habitacions separades, caldrà compartir la casa. Un únic Estat democràtic, on palestins i israelians tinguin els mateixos drets i llibertat de moviment, és l'única sortida real, per molt que soni utòpic a dia d'avui.

Però per arribar-hi, primer hem de canviar el llenguatge. No podem seguir parlant de pau entre dues parts iguals, perquè una part és l'oprimida i l'altra l'opressor. Hem de parlar de descolonització. I Israel, tard o d'hora, haurà d'acceptar una realitat ineludible: no pot ser un enclavament occidental enmig d'un món àrab que el rebutja, vivint eternament a la defensiva. Si vol sobreviure, haurà d'acceptar el seu passat i mirar els seus veïns a la cara, no com a enemics, sinó com a iguals. Mentre no ho faci, el mirall d'Orient Mitjà seguirà trencat, i les víctimes continuaran sent, com sempre, la gent corrent que només vol viure en pau. Una pau que generacions senceres mai han viscut.

Una tassa de vàter com a termòmetre de la civilització

Tinc un amic, al qui li diré Amic A perquè els noms propis són massa comprometedors, que viatja moltíssim. I quan dic moltíssim, vull dir qu...