El Papa: entre la moral simbòlica i la irrellevància estratègica

 

Quan s’analitza la influència geopolítica del Papa i del Vaticà, sovint es cau en dos extrems igual d’ingenus: considerar-lo una relíquia medieval sense capacitat d’incidència real, o bé sobrevalorar-lo com un actor diplomàtic decisiu, gairebé al nivell de les grans potències. Personalment, considero que cap dels dos retrats s'ajusta del tot, i que la veritat, com sol passar, és incòmoda a mitges: més complexa del que admeten els escèptics, però menys rellevant del que prediquen els entusiastes.

D’entrada, és innegable que el Vaticà té eines pròpies d’un estat: cos diplomàtic,  nunciatures, observador permanent a l’ONU i acords bilaterals. Els Papes han demostrat que poden obrir canals de diàleg (Cuba, Veneçuela o ara amb la guerra d’Ucraïna) que els EUA o la UE no sempre aconsegueixen. Això no és irrellevant.

Aquesta influència és gairebé sempre simbòlica i indirecta. El Papa pot cridar l’atenció sobre els refugiats, la pobresa o l’ecologia, però quan es tracta de tancar acords de pau reals, aturar un genocidi (per exemple a Gaza) o frenar la indústria armamentística, la seva veu topa amb silencis interessats. Cap país modifica la seva política exterior per una encíclica, per molt ben argumentada que estigui.

A més, el Vaticà arrossega contradiccions estructurals que li resten credibilitat. Mentre predica pau, les seves finances han estat vinculades a inversions qüestionables. Mentre defensa la democràcia, manté un règim monàrquic absolut. I mentre vol parlar per al món global, les seves posicions sobre gènere i sexualitat són rebutjades per bona part de l’opinió pública occidental.

El Papa té influència geopolítica només en la mesura que els poders forts li’n deixen tindre. És útil per a baixar tensions puntuals, fer de mediador moral o aportar certs temes a l’agenda internacional. Però ningú a Beijing, Moscou o Washington tremola per una decisió vaticana. El poder real, el de les armes, els diners i els recursos, continua fora dels murs de Sant Pere. I mentre això sigui així, parlar d’una “geopolítica vaticana” serà més un desig teològic que una realitat estratègica.

L'Aldea com a model d'intermodalitat i no com a punt de pas.

Que el Govern tregui a licitació un estudi previ per millorar la intermodalitat a l'estació de tren a l'Aldea és, com a molt, una vergonya maquillada de bona notícia. 136.356 euros i nou mesos per diagnosticar allò que qualsevol viatger amb dos dits de front ja sap: aquest baixador és un despropòsit sobre rodes.

Perquè anem a pams. L'estació de l'Aldea està "deixada de la mà de Déu", i no ho dic jo només, ho diuen tots els usuaris. Els autobusos no hi poden ni girar perquè l'aparcament fa la mida d'un pàrquing de supermercat de poble. I per arribar-hi, has de travessar un carrer urbà estret, la Raval de Sant Ramon. Ni rastre d'una connexió digna amb l'AP-7 o l'N-340. Això és tenir una estació del Corredor del Mediterrani? El pes que va guanyar l'Aldea en detriment de l'estació de Tortosa no ha complert les expectatives estructurals que l'haurien d'acompanyar.

Però el cúmul de l'absurd arriba amb la parada d'autobusos d'Hife. Està a prop de dos quilòmetres de l'estació de tren, en una rotonda de l'autopista i un viatger amb maletes ha de fer un transbordament de pel.lícula .Un projecte que ignora la connexió amb el tren no és intermodalitat, és un pegat.

No m'enganyen. Aquest estudi previ fa pudor de tacticisme electoral i de promesa per tranquil·litzar consciències. Nou mesos per? Nou mesos per fer enquestes? A les Terres de l'Ebre portem dècades reclamant inversions reals, no estudis que acabaran malauradament en un calaix o que eternitzen l'angoixa i incrementen l'emprenyament. El govern actual a la Generalitat hauria de demostrar més empatia amb els ebrencs i resoldre nyaps històrics que ja voldria jo saber en quant de temps es resoldrien en zones metropolitanes de Barcelona.  Mentrestant, els usuaris segueixen, com sempre, patint aquests nyaps... Us imagineu quina imatge dona a aquells viatgers que arriben per primera vegada i els expliquen que han de fer per enllaçar el seu viatge ferroviari amb un autobús? A mi em cauria la cara de vergonya haver-los-ho d'explicar. 

Cal un enllaç viari exprés des de l'AP-7, una parada d'autobusos a tocar dels trens i, sobretot, deixar de jugar a passar-se la pilota.  Si no, d'aquí a dos anys continuarem parlant del mateix. I jo, personalment, ja n'estic fart.

Sense entendre de futbol

 

 

No entenc gaire de futbol. De fet, de vegades em perdo amb el fora de joc i encara em pregunto per què hi ha onze jugadors si la pilota només la toquen tres o quatre. Però hi ha persones que traspassen l’esport. I una d’aquestes és Pep Guardiola.

No cal saber què és un fals extrem ni un pivot defensiu per adonar-te que davant tens algú especial. Guardiola em transmet una cosa que va més enllà dels resultats, els trofeus o les alineacions. Em transmet l’obsessió per fer-ho bé. Per l’ordre. Per la preparació. Pel respecte a l’ofici, sigui quin sigui...i allà on sigui.

I aquí és on notes la mida del personatge: els seus valors són aplicables a qualsevol feina, a qualsevol projecte de vida. La manera com parla dels jugadors, com els col·loca a l’espai i temps just, com repeteix una jugada mil vegades fins que surt… Això no és futbol. Això és artesania. Això és no rendir-se mai.

Quan l’escolto en entrevistes, no el veig com a entrenador. El veig com un mestre d’obra que té al cap un edifici perfecte i es passa els dies ajustant les mides. I sense cridar. Amb convicció. Amb la calma de qui sap que la perfecció no existeix, però que val la pena acostar-s’hi.
 

Fins i tot quan perd, Guardiola ens deixa una lliçó. No busca excuses. Simplement diu que l'altre ha estat millor i que cal treballar més. Aquesta actitud, en un món on tothom busca un culpable, és gairebé revolucionària. És la persona que et recorda que l'èxit no és un destí, sinó una manera de caminar i d'afrontar-ho de la manera més eficaç i menys dolorosa possible.

En un món que va de pressa, de resultats immediats i de crits a les xarxes socials, Guardiola representa l’antídot: la paciència, el detall, la humilitat de tornar a començar cada matí. I mentre ell continua polint cada detall, jo continuo sense entendre de futbol, però amb la certesa que persones com ell fan que el món sigui un lloc una mica millor, fins i tot "si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, sense retrets, ni excuses..."

I d’això, sí que n’entenc.

La por i les dades: desmuntant els arguments contra la regularització

 

L'aprovació del Reial decret per regularitzar 500.000 persones estrangeres a Espanya ha reobert el debat migratori amb una virulència inusitada. Com era previsible, l'extrema dreta ha desplegat el seu repertori argumental, construït més sobre emocions i simplificacions que sobre evidència empírica. Val la pena aturar-s'hi i contrastar aquests arguments amb les dades disponibles.

El primer argument recurrent és l'anomenat "efecte crida": la regularització incentivaria una nova arribada massiva. No obstant això, com recorda l'informe del CIDOB (1), els estudis comparats demostren que les regularitzacions no generen efecte crida. Les decisions migratòries responen a factors estructurals –diferencials econòmics, xarxes familiars preexistents, situacions de conflicte–, no a canvis administratius en països de destinació. França o Itàlia han realitzat processos similars sense detectar aquest efecte.

El segon argument al·ludeix a la competència laboral: els immigrants regularitzats "prendrien llocs de treball" als nacionals. L'evidència econòmica apunta en sentit contrari. La regularització de 2005 a Espanya va incrementar els ingressos fiscals en més de 4.000 euros anuals per treballador, va reduir l'economia submergida i va millorar les condicions salarials en sectors com l'agricultura o les cures a persones. Els immigrants no competeixen pels mateixos llocs que els nacionals en el mercat laboral dual: ocupen vacants que, sovint, no cobreixen els treballadors autòctons.

El tercer argument, més ideològic, afirma que la regularització "premia" qui ha vulnerat la llei. Aquesta visió ignora que la majoria de persones en situació irregular ja residien i treballaven a Espanya, contribuint indirectament a l'economia però sense accés a drets bàsics. La regularització no crea una nova realitat: formalitza una existent. I ho fa exigint requisits objectius: residència continuada de cinc mesos i absència d'antecedents penals.

L'extrema dreta, encapçalada per VOX, proposa, en canvi, el tancament de fronteres, les devolucions en calent i la supressió d'ajudes als immigrants irregulars. Aquestes propostes xoquen amb tres límits: primer, el dret internacional i el Conveni de Ginebra, que prohibeix les expulsions col·lectives; segon, la pertinença a la UE, que obliga a coordinar polítiques; tercer, la mateixa realitat econòmica, atès que sectors sencers dependrien de la mà d'obra immigrada.

La regularització aprovada no és una solució màgica, però sí una política pragmàtica. Transforma persones invisibles en contribuents, reforça la cohesió social i s'inscriu en la tradició d'un país de migracions. L'extrema dreta, en negar l'evidència, ofereix por en lloc de dades. Però la por, a diferència de les dades, no resol problemes: els agreuja.

 

(1) Pasetti, F. (2026, febrero). La alternativa española: valor y significado de la regularización extraordinaria. CIDOB. https://www.cidob.org/publicaciones/alternativa-espanola-valor-significado-regularizacion-extraordinaria 

El rearmament japonès: oportunisme?

És irònic veure el Japó abraçar amb entusiasme allò que durant dècades va rebutjar amb vehemència: la indústria de la mort. La rapidesa amb què Tòquio ha desmantellat les seves pròpies barreres pacifistes és, com a mínim, inquietant.

No es tracta de negar l'evidència: la capacitat xinesa és real, i la fiabilitat dels Estats Units com a garantia de seguretat és cada cop més dubtosa. El gir japonès té un regust d'oportunisme mal disfressat de necessitat estratègica.

El primer problema és la falta de memòria històrica. Durant setanta anys, el pacifisme constitucional va ser presentat com un tret definitori de la identitat japonesa. Ara, amb Sanae Takaichi al capdavant, aquest mateix discurs s'ha capgirat i fa sospitar que el compromís amb la pau era més aviat una imposició externa que una convicció arrelada a la seva societat.

El segon problema seria de capacitat. Advertències sobre la falta d'enginyers, la ciberseguretat deplorable, la dependència crítica de components xinesos... el Japó vol rearmar-se, però ho vol fer amb la pressa de qui sap que arriba tard. I la història ens recorda que els rearmaments precipitats acostumen a produir exèrcits cars però fràgils (Japó als inicis del segle XX, Rússia a Ucraïna, EUA i les seves desfetes militars).

El tercer problema, potser el més subtil, és el missatge que s'envia a la regió. La Xina ja ha començat a reaccionar amb sancions i retòrica institucional inflamada. Corea del Sud mira de reüll. L'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN) que tradicionalment ha confiat en l'equilibri entre Pequín i Tòquio, veu com es trenquen els esquemes de les darreres dècades. I els Estats Units, paradoxalment, celebren que el Japó finalment "assumeixi la seva part". Però fins a quin punt això no és una externalització de la seva pròpia responsabilitat? Experts en passar la pilota.

No vull ser alarmista. Una defensa japonesa més robusta pot ser un contrapès saludable a l'expansió xinesa. Però l'actual eufòria rearmamentista amaga massa preguntes incòmodes. El Japó ha decidit convertir-se en un actor militar rellevant en menys d'una dècada. Un procés que a qualsevol altra potència li hauria suposat un esforç titànic.

 Tòquio està confonent velocitat amb determinació. I en geopolítica, aquest error sol ser car. I qui ho paga, ja sabem que sempre són els mateixos.

La IA no ens robarà la feina, però ens canviarà les regles del joc.

La por que ens quedem sense feina per culpa de la intel·ligència artificial no és nova: cada cop que ha arribat una tecnologia revolucionària, hem sentit el mateix pànic. I, fins ara, sempre ha acabat creant més llocs de treball dels que destruïa.

Només cal mirar enrere. Quan va arribar la revolució industrial, els telers mecànics van deixar sense feina molts artesans tèxtils. La gent tenia por de morir de gana. Però amb el temps van sorgir noves professions que ningú no havia imaginat: maquinistes, enginyers, tècnics de manteniment. Va passar una cosa semblant amb la revolució digital: els ordinadors van fer desaparèixer mecanògrafs i arxivadors, però van crear informàtics, dissenyadors web i community managers. La història demostra que la tecnologia no elimina feina neta, la transforma.

Ara bé, que la història doni la raó a l’optimisme no vol dir que el camí sigui fàcil. Hi haurà una fase de transició dolorosa. Els treballs molt repetitius i previsibles són els que corren més perill. Però també cal destacar una cosa que em sembla clau: el treball del coneixement —aquell que cada dia és diferent i requereix adaptació contínua— serà difícil de substituir completament, igual que en les revolucions anteriors no van desaparèixer les feines que requerien criteri humà.

Caldrà saber gestionar bé el principal risc: no preparar els treballadors. No n’hi ha prou amb implantar la IA a les empreses si després no ensenyem a la gent a fer-la servir. Com a la revolució industrial, qui es va quedar enrere no va ser per culpa de la màquina, sinó per falta de formació. 

També amb aquesta revolució es presenta una nova oportunitat (una més que no caldria desaprofitar) pels països poc desenvolupats que han esquivat totes les revolucions històriques. Instaurar la IA en aquells països que van tenir ordinadors 20 anys després que altres ja els disposaven i desenvolupaven les seves societats gràcies a la seva tecnologia, ara no hauríem de deixar-los de banda i aprofitar-ho per generar societats més justes i amb igual d'oportunitats. La tasca és majúscula i no exempta d'interessos, però val la pena. Si no, sempre seguiran sent els països pobres.

No crec que la IA ens acabi prenent la feina a la majoria. Però sí que ens obligarà a canviar la manera de treballar, a formar-nos constantment i a repensar quin valor real aportem com a persones. I això, com ja va passar amb la revolució industrial i la digital, al capdavall, potser no és tan mal negoci.

El negoci de la felicitat

Vivim en l’era de la solució ràpida. Fins aquí, cap novetat. Un món on qualsevol problema emocional pot “curar-se” amb un llibre de frases boniques o un vídeo de TikTok de vint segons. Si estàs trist, ja no cal anar a un psicòleg; només has de comprar "Desperta el teu ego superior" de l’influencer de torn. Si tens ansietat, una sessió d'una teràpia que fins ara no n'havies sentit parlar a Instagram (formació: dues hores en un curs online) ho solucionarà.

L’autoajuda s’ha convertit en un producte de gran consum. Les llibreries s’omplen de títols genèrics amb paraules com “poder”, “resiliència” o “hàbits miraculosos”. No importa que el contingut sigui repetitiu o evident: el que ven és la promesa d’un canvi sense esforç. La ironia? La persona que llegeix cinc llibres d’autoajuda a l’any segueix igual d’insatisfeta, però amb una prestatgeria molt bonica (això sempre que realment se'ls hagi llegit).

A les xarxes socials, el festival pseudocientífic és encara més delirant. Has vist els vídeos aquells d’una dona que afirma “netejar el teu camp energètic” bufant per la pantalla del mòbil? O els tests de “quantes vides passades has tingut” segons el color de la teva samarreta? Des de teràpies amb àngels fins a “medicina quàntica” (que no té res de quàntica), tot hi cap. I funciona perquè la vulnerabilitat emocional és un plat calent per als més famolencs.

El pitjor no és l’estafa intel·lectual. És que aquestes pseudosolucions distreuen de tractaments reals i alimenten la idea que sentir-se malament és una errada del teu propi sistema operatiu i que no pots retornar perquè ja ha passat la seva garantia. Sort que encara podem riure’n: si de veritat funcionés, al llibre "Fes-te ric mentre dorms", l’autor l’hauria escrit des del seu iot amb vistes a la costa i no des d’un pis de lloguer compartit al mig de qualsevol ciutat. Però mentre hi hagi gent desesperada per trobar la felicitat en un “like”, hi haurà algú disposat a vendre-la en format llibre de butxaca o vídeo amb filtres bonics. Bon negoci.