El negoci de la felicitat

Vivim en l’era de la solució ràpida. Fins aquí, cap novetat. Un món on qualsevol problema emocional pot “curar-se” amb un llibre de frases boniques o un vídeo de TikTok de vint segons. Si estàs trist, ja no cal anar a un psicòleg; només has de comprar "Desperta el teu ego superior" de l’influencer de torn. Si tens ansietat, una sessió d'una teràpia que fins ara no n'havies sentit parlar a Instagram (formació: dues hores en un curs online) ho solucionarà.

L’autoajuda s’ha convertit en un producte de gran consum. Les llibreries s’omplen de títols genèrics amb paraules com “poder”, “resiliència” o “hàbits miraculosos”. No importa que el contingut sigui repetitiu o evident: el que ven és la promesa d’un canvi sense esforç. La ironia? La persona que llegeix cinc llibres d’autoajuda a l’any segueix igual d’insatisfeta, però amb una prestatgeria molt bonica (això sempre que realment se'ls hagi llegit).

A les xarxes socials, el festival pseudocientífic és encara més delirant. Has vist els vídeos aquells d’una dona que afirma “netejar el teu camp energètic” bufant per la pantalla del mòbil? O els tests de “quantes vides passades has tingut” segons el color de la teva samarreta? Des de teràpies amb àngels fins a “medicina quàntica” (que no té res de quàntica), tot hi cap. I funciona perquè la vulnerabilitat emocional és un plat calent per als més famolencs.

El pitjor no és l’estafa intel·lectual. És que aquestes pseudosolucions distreuen de tractaments reals i alimenten la idea que sentir-se malament és una errada del teu propi sistema operatiu i que no pots retornar perquè ja ha passat la seva garantia. Sort que encara podem riure’n: si de veritat funcionés, al llibre "Fes-te ric mentre dorms", l’autor l’hauria escrit des del seu iot amb vistes a la costa i no des d’un pis de lloguer compartit al mig de qualsevol ciutat. Però mentre hi hagi gent desesperada per trobar la felicitat en un “like”, hi haurà algú disposat a vendre-la en format llibre de butxaca o vídeo amb filtres bonics. Bon negoci. 

Un miratge de pau: quan les dades amaguen la realitat fragmentada

A primera vista, el rànquing dels països més pacífics del món convida a una lectura tranquil·litzadora: Islàndia, Irlanda, Nova Zelanda, Àustria... un recull de nacions on, suposadament, la pau és un fet. Però darrere d’aquesta llista ordenada i d’un acurat mapa de colors que va del verd intens al vermell fosc, s’hi amaga un retrat molt més inquietant del nostre present.

L’índex que es presenta, malgrat l’aparent precisió de les seves dades quantitatives, amaga una realitat que ell mateix admet: la pau global es troba en el seu nivell més baix des de la creació de l’índex, i les condicions que precedeixen els grans conflictes no havien estat tan dolentes des de la Segona Guerra Mundial. Aquesta contradicció entre l’estabilitat dels primers de la classe i la deriva col·lectiva és, precisament, el veritable diagnòstic.

És revelador constatar que, mentre països com Rússia ocupen el fons de la taula, el mateix informe assenyala que el món viu una “Gran Fragmentació”. Les xifres parlen per si soles: 59 conflictes actius, 152.000 morts només el 2024, 78 països implicats en guerres externes. El que ens mostren aquests mapes no és només una classificació, sinó un mapa de tensions que dibuixa un nou ordre geopolític on el poder es dilueix i la conflictivitat s’estén.

L’exercici de mesurar la pau és útil, però també pot esdevenir un miratge. Reduir la complexitat de la violència estructural, la inseguretat ciutadana o la militarització a un sol número (el GPI) corre el risc de simplificar allò que necessita ser entès en tota la seva complexitat. Països amb un índex relativament bo poden amagar fractures internes profundes, mentre que nacions mal parades sovint pateixen dinàmiques globals que les superen.

La dada més reveladora no és qui encapçala la llista, sinó que, per primer cop, el nombre de països que empitjoren supera els que milloren. La pau, com a fenomen col·lectiu, és cada cop més fràgil. L’índex no és un atles de la tranquil·litat, sinó un termòmetre d’una febre global. I la febre, en aquest cas, no es llegeix en els pocs països verds, sinó en l’extensió del vermell i en la xifra de morts que s’hi amaga darrere.

L'Estratègia Imperial de Trump: Petroli, Hegemonia i Crisi Sistèmica

L'alternança d'ultimàtums, bombardejos i acords temporals que Donald Trump ha desplegat en el conflicte amb l'Iran no respon a una improvisació erràtica, sinó a una lògica global perfectament calculada. 

El president nord-americà aplica una antiga màxima de Sun Tzu —"confondre per vèncer sense combatre"— per construir un imperialisme capaç de mantenir l'hegemonia dels Estats Units. Com a la guerra de l'Irak de 2003, l'autèntic objectiu no és la pau ni l'estabilitat regional, sinó el control del petroli, el gas i les rutes de transport marítim. 

L'Estret d'Ormuz, pel qual transita el 20% del cru mundial, s'ha convertit en l'epicentre d'una guerra per recursos que supera qualsevol retòrica sobre alliberament o drets humans. Trump persegueix tres objectius estratègics simultàniament: dominar el mercat energètic global mitjançant la força militar, retardar la transició cap a energies renovables per mantenir els combustibles fòssils com a patró energètic durant dos segles més, i imposar una guerra aranzelària per protegir la indústria nord-americana. Aquesta ofensiva s'emmarca en el temor fundacional i obsessiu de Washington: la pèrdua d'hegemonia davant la Xina. El PIB xinès és ja un terç superior al nord-americà, i Pequín supera els EUA en registre anual de patents d'alta tecnologia. Mentrestant, a casa, 40 milions d'americans viuen en la pobresa mentre les grans corporacions acumulen beneficis rècord gràcies a les retallades d'impostos de Trump. 

El conflicte actual no és només una disputa per recursos. És una crisi sistèmica que abasta dimensions econòmiques, socials, ecològiques i existencials. El 43% de la humanitat sobreviu amb menys de 5,5 dòlars diaris, mentre les elits occidentals deshumanitzen l'enemic i alimenten el retorn del neofeixisme. En aquest context, les guerres de Trump —aranzelàries, militars i climàtiques— responen exclusivament a les demandes de les elits nord-americanes, no a la cohesió social. I aquí hi és el perill: si la resposta a la crisi sistèmica és intensificar-ne les causes, l'única sortida possible és l'enfonsament. La qüestió no és si el sistema canviarà, sinó si ho farem a temps.

Petit pas per l'home, enorme pas per la geopolítica

 

 Imatge: NASA

 

Fa uns dies, mentre llegia el blog "Tornem a la lluna?" de Manel Guerra, em vaig adonar que la tornada de la humanitat al nostre satèl·lit no és només una qüestió de coets i escuts tèrmics. És un mirall on es reflecteixen les nostres llums i ombres com a civilització.

La missió Artemis II, que ha sobrevolat la Lluna, desperta en mi una admiració genuïna per la fita tecnològica que representa. Però també em genera un cert neguit en veure els debats que l'envolten. Com deia Manel Guerra al seu article, la pregunta no és si tornem, sinó qui ho fa i per a què.

D'una banda, hi ha les veus crítiques que assenyalen el sobrecost del programa en temps de crisi global. És cert: invertir desenes de milers de milions en un sobrevol lunar pot semblar un luxe quan a la Terra hi ha tantes urgències. Però també és veritat que l'exploració espacial ha generat tecnologies que avui salven vides i milloren el nostre dia a dia. L'equilibri entre necessitat i ambició sempre és difícil.

El que més em fa reflexionar, però, és la dimensió geopolítica. Els Acords d'Artemis són, en essència, una eina per consolidar el lideratge espacial dels Estats Units, deixant fora Xina i Rússia. I aquí trobo a faltar la cooperació global (utopia). En lloc d'una aliança per expandir el coneixement humà, temo que estiguem construint una "jungla d'interessos" a la Lluna, amb la mineria i la presència militar com a teló de fons.

Alguns científics mostren frustració: 54 anys després de l'Apol.lo, una missió tripulada que no aterra els sembla un pas intermedi innecessàriament llarg. I tenen part de raó. Però també entenc que la prudència, després del tràgic accident del Challenger i del Colúmbia, és un valor. Millor anar a poc a poc però segurs.

En el fons, comparteixo l'optimisme crític de Guerra: seguirem amb emoció el llançament d'Artemis II. Però m'agradaria que aquest retorn a la Lluna fos de tota la humanitat, no només d'uns quants. I que s'incrementin els pressupostos en l'exploració pacífica de l'univers i no en l'interès dels de sempre.

Perquè, al capdavall, el cel no hauria de ser l'últim límit de la nostra competitivitat, sinó el primer escenari de la nostra unitat.

 

La guerra com a dogma

 

Hi ha països que veuen la guerra com un fracàs de la diplomàcia; d’altres, en canvi, l’han erigit en resposta per defecte. Aquest és el teló de fons d’una escalada que, amb l’excusa de l’amenaça nuclear o l’estabilitat regional, amaga un substrat més profund: una cultura política que ha convertit la força en l’única eina de relació amb l’entorn. I sempre n'hi ha un, de país, que malauradament, sempre hi és present.

Quan la guerra és sempre la primera opció, mai no s’esgota la via del diàleg perquè mai no se la vol esgotar. Els resultats ho evidencien: desenes de campanyes militars que no han aportat seguretat durable, sinó desplaçaments massius i una erosió constant de qualsevol base per a la convivència. Res no canvia. No per falta d’evidències, sinó perquè la societat, alimentada per mitjans de comunicació que s’autocensuren sistemàticament, ha perdut la capacitat de veure el que es fa en nom seu. Sense informació crítica, no hi ha rendició de comptes possible.

El problema no és només humanitari, sinó existencial. Un model que prioritza la força per sobre de la política no només condemna els altres al patiment, sinó que també atrapa la pròpia societat en un cercle viciós on la pau es percep com una amenaça. Aquesta dinàmica genera un aïllament creixent: com més es recorre a la força, més s’erosionen els lligams amb la comunitat internacional i més s’alimenta un discurs de victimisme que justifica noves accions unilaterals.

Fins que no es qüestioni aquesta lògica, la de la guerra com a primera opció, el conflicte no farà més que perpetuar-se. I les seves conseqüències, que ja traspassen fronteres, continuaran eixamplant-se sense trobar aturador. La història ha demostrat que cap societat pot sostenir indefinidament un estat de guerra permanent sense erosionar els seus propis fonaments democràtics i humans. La qüestió no és si cal defensar-se, sinó quin preu estem disposats a pagar per una seguretat que mai no arriba.

L’energia com a arma: els mateixos de sempre paguen els plats trencats

 

L’escenari actual no és una profecia apocalíptica, sinó una crua realitat cíclica que es repeteix cada vegada que el món ric decideix jugar a la guerra amb el combustible. Anomenar “impensable” a allò que ja vam viure el 2022, i que ara torna a passar amb la guerra de l'Iran, és un exercici d’hipocresia geopolítica. La veritat incòmoda és que per a molts països del Sud Global, aquesta crisi no és una excepció, sinó la norma.

Mentre els titulars internacionals se centren en l’impacte estratègic als mercats occidentals, la realitat sobre el terreny és molt més crua i menys comentada: cues d' hores per a una bombona de gas al Nepal, tancaments obligatoris d’empreses a Sri Lanka, o estudiants pakistanesos expulsats de les aules per falta de recursos. És la geografia de la indiferència. Europa i els Estats Units tenen la capacitat fiscal per blindar les seves llars amb subsidis massius, creant un sostre artificial que manté els preus globals elevats. Aquesta “solució” occidental es converteix en una condemna per a aquells que, per manca de reserves de divises o de marge fiscal, no poden competir en el mercat internacional.

El que em genera una indignació profunda és la constatació que el sistema financer global, encapçalat per institucions com l'FMI, actua sempre com d'apagafocs després del desastre. Països com Sri Lanka i Pakistan, ofegats per dinàmiques que no han creat, es veuen abocats a la fallida i, posteriorment, a ajustos draconians que acaben castigant encara més la seva població. No hi ha un mecanisme real de solidaritat internacional per estabilitzar els preus o per protegir els més vulnerables abans que esclati la crisi.

Mentre els conflictes geopolítics es tractin com un joc d’escacs entre potències, i l’energia es mantingui com una mercaderia especulativa més que com un dret humà bàsic, la història es repetirà. Sempre hi haurà un “món pobre” disposat a pagar amb fam, fred i inestabilitat, el preu d’unes guerres que no ha iniciat. L'“impensable”, per a ells, és que algun dia es prioritzi la vida per sobre dels interessos estratègics.

L’estret d’Ormuz i la hipocresia del lideratge occidental

 

La crisi a l’estret d’Ormuz ha destapat una realitat incòmoda per a Occident: l’arquitectura de seguretat global, construïda sobre dècades de dominació naval nord-americana, es fon com un terròs de sucre quan qui l’amenaça és un actor estatal amb capacitat de respondre.

Trump exigeix als aliats que enviïn vaixells de guerra a l’estret, gairebé com qui reclama el deute d’una assegurança impagada. I els aliats, un per un, miren cap a una altra banda. Alemanya diu que no és assumpte de l’OTAN. El Regne Unit s’amaga en formalismes. Espanya invoca la diplomàcia. Però el que realment estem presenciant és el col·lapse d’un model de relacions internacionals on els EUA pagaven la festa i la resta callaven.

La paradoxa és insultant. Aquests mateixos països que ara fugen de la responsabilitat militar no han tingut cap problema a beneficiar-se durant dècades de la lliure circulació de petroli garantida per l’armada nord-americana. Han dormit tranquils mentre els petroliers creuaven Ormuz sota paraigües aliè. Ara, quan el preu del barril supera els 100 dòlars i les seves economies tremolen, descobreixen que l’estret no és cosa seva. Però clar, defensar a torn i a dret al president Trump no és objectiu de qui escriu això, però ara tots a rascar-se la butxaca, i a queixar-nos. Quina paradoxa.

Les alternatives que s’albiren són un exercici de cinisme geopolític. Incrementar el petroli de la conca atlàntica? Comprar a Veneçuela, el país que fa anys que sancionen? I què me’n dieu del Brasil o Colòmbia? De cop i volta, l’Amèrica Llatina es converteix en el graner energètic d’urgència, la mateixa regió que Occident ha tractat històricament com a pati del darrere.

El més trist és que, mentre els governs debaten si envien o no un vaixell a fer el passeig, els iranians continuen atacant amb drons, els petroliers naveguen amb por i el món s’encamina cap a una escalada que ningú vol, però que tots alimenten amb la seva indecisió.

L’estret d’Ormuz no és només un coll d’ampolla geogràfic. És el mirall on es reflecteix la hipocresia d’un Occident que vol els beneficis de l’ordre internacional però n’esquiva els costos. I mentre miren cap a una altra banda, el petroli continua cremant-se, però no als motors dels vaixells que el transporten, sinó a les butxaques dels ciutadans que pagaran la factura d’aquesta crisi. Vaiga, res de nou.