Quan s’analitza la influència geopolítica del Papa i del Vaticà, sovint es cau en dos extrems igual d’ingenus: considerar-lo una relíquia medieval sense capacitat d’incidència real, o bé sobrevalorar-lo com un actor diplomàtic decisiu, gairebé al nivell de les grans potències. Personalment, considero que cap dels dos retrats s'ajusta del tot, i que la veritat, com sol passar, és incòmoda a mitges: més complexa del que admeten els escèptics, però menys rellevant del que prediquen els entusiastes.
D’entrada, és innegable que el Vaticà té eines pròpies d’un estat: cos diplomàtic, nunciatures, observador permanent a l’ONU i acords bilaterals. Els Papes han demostrat que poden obrir canals de diàleg (Cuba, Veneçuela o ara amb la guerra d’Ucraïna) que els EUA o la UE no sempre aconsegueixen. Això no és irrellevant.
Aquesta influència és gairebé sempre simbòlica i indirecta. El Papa pot cridar l’atenció sobre els refugiats, la pobresa o l’ecologia, però quan es tracta de tancar acords de pau reals, aturar un genocidi (per exemple a Gaza) o frenar la indústria armamentística, la seva veu topa amb silencis interessats. Cap país modifica la seva política exterior per una encíclica, per molt ben argumentada que estigui.
A més, el Vaticà arrossega contradiccions estructurals que li resten credibilitat. Mentre predica pau, les seves finances han estat vinculades a inversions qüestionables. Mentre defensa la democràcia, manté un règim monàrquic absolut. I mentre vol parlar per al món global, les seves posicions sobre gènere i sexualitat són rebutjades per bona part de l’opinió pública occidental.
El Papa té influència geopolítica només en la mesura que els poders forts li’n deixen tindre. És útil per a baixar tensions puntuals, fer de mediador moral o aportar certs temes a l’agenda internacional. Però ningú a Beijing, Moscou o Washington tremola per una decisió vaticana. El poder real, el de les armes, els diners i els recursos, continua fora dels murs de Sant Pere. I mentre això sigui així, parlar d’una “geopolítica vaticana” serà més un desig teològic que una realitat estratègica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada