L'aprovació del Reial decret per regularitzar 500.000 persones estrangeres a Espanya ha reobert el debat migratori amb una virulència inusitada. Com era previsible, l'extrema dreta ha desplegat el seu repertori argumental, construït més sobre emocions i simplificacions que sobre evidència empírica. Val la pena aturar-s'hi i contrastar aquests arguments amb les dades disponibles.
El primer argument recurrent és l'anomenat "efecte crida": la regularització incentivaria una nova arribada massiva. No obstant això, com recorda l'informe del CIDOB (1), els estudis comparats demostren que les regularitzacions no generen efecte crida. Les decisions migratòries responen a factors estructurals –diferencials econòmics, xarxes familiars preexistents, situacions de conflicte–, no a canvis administratius en països de destinació. França o Itàlia han realitzat processos similars sense detectar aquest efecte.
El segon argument al·ludeix a la competència laboral: els immigrants regularitzats "prendrien llocs de treball" als nacionals. L'evidència econòmica apunta en sentit contrari. La regularització de 2005 a Espanya va incrementar els ingressos fiscals en més de 4.000 euros anuals per treballador, va reduir l'economia submergida i va millorar les condicions salarials en sectors com l'agricultura o les cures a persones. Els immigrants no competeixen pels mateixos llocs que els nacionals en el mercat laboral dual: ocupen vacants que, sovint, no cobreixen els treballadors autòctons.
El tercer argument, més ideològic, afirma que la regularització "premia" qui ha vulnerat la llei. Aquesta visió ignora que la majoria de persones en situació irregular ja residien i treballaven a Espanya, contribuint indirectament a l'economia però sense accés a drets bàsics. La regularització no crea una nova realitat: formalitza una existent. I ho fa exigint requisits objectius: residència continuada de cinc mesos i absència d'antecedents penals.
L'extrema dreta, encapçalada per VOX, proposa, en canvi, el tancament de fronteres, les devolucions en calent i la supressió d'ajudes als immigrants irregulars. Aquestes propostes xoquen amb tres límits: primer, el dret internacional i el Conveni de Ginebra, que prohibeix les expulsions col·lectives; segon, la pertinença a la UE, que obliga a coordinar polítiques; tercer, la mateixa realitat econòmica, atès que sectors sencers dependrien de la mà d'obra immigrada.
La regularització aprovada no és una solució màgica, però sí una política pragmàtica. Transforma persones invisibles en contribuents, reforça la cohesió social i s'inscriu en la tradició d'un país de migracions. L'extrema dreta, en negar l'evidència, ofereix por en lloc de dades. Però la por, a diferència de les dades, no resol problemes: els agreuja.
(1) Pasetti, F. (2026, febrero). La alternativa española: valor y significado de la regularización extraordinaria. CIDOB. https://www.cidob.org/publicaciones/alternativa-espanola-valor-significado-regularizacion-extraordinaria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada