Londres: quatre dies de civilització (i una mica de síndrome d'Estocolm)

 

Acabo de tornar d'un viatge exprés de quatre dies a Londres. Quatre dies. Els justos perquè els peus et demanin clemència després de caminar milles i milles per la ciutat, però també per emportar-te una impressió tan bonica de la ciutat que un ja no sap si tornar a casa o quedar-se a viure en una cabina de telèfon londinenca (sí, algunes encara fan olor de pixum, però tenen encant).

I és que l'impacte és fort. Arribes allà, mires al teu voltant i, malgrat el caos, tot sembla funcionar. Els autobusos vermells passen amb una puntualitat que faria plorar d'emoció qualsevol usuari de Rodalies. La gent espera el seu torn per pujar al metro com si s'hi anés la vida (i potser sí, perquè allà el metro passa cada dos minuts i no cada "quan Déu vulgui") i també un respecte escrupolós per ocupar la part dreta de les escales mecàniques i permetre el pas als que porten més pressa que tu. I els parcs... Déu n'hi do, els parcs. Veure les famílies angleses estirades a la gespa del Hyde Park, gaudint del sol (⛅⛈ ejem, ejem...) amb un entrepà i un té en un termo elegant (molt british tot), et fa plantejar si allò no serà el paradís perdut. Aquí, "anar al parc" vol dir dur la ràdio a tot volum, tres llaunes de cervesa i unes braves del xino (amb quètxup del més barat).

Aleshores, inevitablement, ve la comparació, i aquí és on començo a delirar. Perquè si Londres és l'ordre i la funcionalitat, per a nosaltres la vida és una altra cosa.

Allà la puntualitat del tren és una religió: arriba a l'hora exacta, amb un marge d'error de segons. Aquí, Renfe et regala 20 minuts addicionals per "gaudir del paisatge" i, de pas, fer una amistat duradora amb el revisor mentre t'explica que el retard és per "incidències tècniques". Val a dir, que tot i enxampar setmana de vaga del metro londinenc, els serveis mínims devien ser màxims amb aquelles freqüències de pas i puntualitats.

Allà pots beure aigua de l'aixeta a qualsevol lloc sense por demanant-la de franc a qualsevol lloc. Alerta, aigua de l'aixeta! Fresca, potable i que no té gust a lleixiu. Aquí, encara ens mirem l'aixeta com si fos un objecte de Satanàs: tots sabem que allò que en surt és un misteri químic que només és apte per cuinar pasta, i no sempre.

Parlem dels preus? Parlem-ne. Tots sabem que el més barat és quedar-se a casa, però si surts tampoc vols arribar al dia 15 del mes i mirar la llibreta del banc. Sona a tòpic, però a les grans capitals l'oferta gastronòmica és abundant i diversa, per tant, car alguns llocs, altres no tant, i si tens sort trobes preus raonables com a qualsevol lloc.  Per un "fish and chips" no et fan firmar una hipoteca. I si ho fan, és que t'has conformat amb el primer que t'has trobat.
 

Londres em va encantar per la seva eficiència, la seva oferta cultural i aquest punt de civisme que fa que la gent no et miri si se t'acudeix tossir al metro. Però després vas al súper, veus que un trist cogombre té el mateix preu que els panellets. Trobes a faltar el nostre "desordre organitzat". Trobes a faltar el veí que et critica perquè poses el volum massa alt (i més tard et convida a una cervesa), les cues del supermercat on tothom es coneix i es posa al dia, o l'administració pública que et soluciona un paper després de segellar-te'l vuit vegades i preguntar per la salut de la família.

Al final, aquests quatre dies a Londres m'han servit per adonar-me que el meu cor està dividit. Entre l'enveja sana d'un país on tot rutlla i l'orgull estúpid de viure en un país on el que no rutlla és, simplement, part del nostre encant. O potser és que m'agrada patir. Ja m'ho faré mirar.