La crisi a l’estret d’Ormuz ha destapat una realitat incòmoda per a Occident: l’arquitectura de seguretat global, construïda sobre dècades de dominació naval nord-americana, es fon com un terròs de sucre quan qui l’amenaça és un actor estatal amb capacitat de respondre.
Trump exigeix als aliats que enviïn vaixells de guerra a l’estret, gairebé com qui reclama el deute d’una assegurança impagada. I els aliats, un per un, miren cap a una altra banda. Alemanya diu que no és assumpte de l’OTAN. El Regne Unit s’amaga en formalismes. Espanya invoca la diplomàcia. Però el que realment estem presenciant és el col·lapse d’un model de relacions internacionals on els EUA pagaven la festa i la resta callaven.
La paradoxa és insultant. Aquests mateixos països que ara fugen de la responsabilitat militar no han tingut cap problema a beneficiar-se durant dècades de la lliure circulació de petroli garantida per l’armada nord-americana. Han dormit tranquils mentre els petroliers creuaven Ormuz sota paraigües aliè. Ara, quan el preu del barril supera els 100 dòlars i les seves economies tremolen, descobreixen que l’estret no és cosa seva. Però clar, defensar a torn i a dret al president Trump no és objectiu de qui escriu això, però ara tots a rascar-se la butxaca, i a queixar-nos. Quina paradoxa.
Les alternatives que s’albiren són un exercici de cinisme geopolític. Incrementar el petroli de la conca atlàntica? Comprar a Veneçuela, el país que fa anys que sancionen? I què me’n dieu del Brasil o Colòmbia? De cop i volta, l’Amèrica Llatina es converteix en el graner energètic d’urgència, la mateixa regió que Occident ha tractat històricament com a pati del darrere.
El més trist és que, mentre els governs debaten si envien o no un vaixell a fer el passeig, els iranians continuen atacant amb drons, els petroliers naveguen amb por i el món s’encamina cap a una escalada que ningú vol, però que tots alimenten amb la seva indecisió.
L’estret d’Ormuz no és només un coll d’ampolla geogràfic. És el mirall on es reflecteix la hipocresia d’un Occident que vol els beneficis de l’ordre internacional però n’esquiva els costos. I mentre miren cap a una altra banda, el petroli continua cremant-se, però no als motors dels vaixells que el transporten, sinó a les butxaques dels ciutadans que pagaran la factura d’aquesta crisi. Vaiga, res de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada