Tots hem vist com l’escenari internacional s’ha anat transformant en un tauler d’escacs on les grans potències mouen fitxa amb una barreja de força bruta i unilateralisme creixent. En aquest context, el discurs del primer ministre canadenc, Mark Carney, al Fòrum de Davos 2026 no és només una anàlisi encertada, sinó un veritable full de ruta per a les anomenades "potències mitjanes". I ho dic amb contundència: fa temps que no escoltava una veu tan brillant enmig del soroll de fons de la nostàlgia i la confrontació.
Carney encerta de ple en diagnosticar la malaltia: l’ordre basat en normes ha col·lapsat no per l'atac dels seus enemics, sinó per la hipocresia dels seus suposats defensors. La "vida en la mentida" que denunciava Vlacav Havel en el seu assaig El poder dels sense poder s’ha apoderat de les institucions multilaterals, on les regles s'apliquen amb un clar biaix de poder. L’OMC, l’ONU, fins i tot els mecanismes de la COP, han perdut la seva autoritat moral perquè han estat incapaços de garantir un rendiment equitatiu.
Però el que realment eleva el seu plantejament és l'antídot que proposa. Davant la temptació del replegament o la submissió, Carney defensa el poder racional. La seva màxima, "si no estàs a la taula, ets al menú", hauria de ser el mantra de qualsevol estat mitjà que vulgui sobreviure en aquest nou ordre. I aquí rau el meu optimisme: el poder ja no és només qüestió de recursos, sinó de posició. La "geometria variable" que proposa —teixir coalicions puntuals amb la UE, l'Índia o l'ASEAN— és l’eina més intel·ligent per multiplicar la influència sense necessitat de tenir l’arsenal dels gegants.
Durant massa temps, els analistes han comès l'error de mirar el món amb ulls del segle XX, esperant que els Estats Units tornin a exercir de "gendarmes benèvols" o que la UE actuï amb la coherència d'un estat-nació clàssic. Carney ens sacseja amb lucidesa: aquesta realitat no tornarà. I no hauríem de lamentar-ho.
El seu concepte de "construir la pròpia fortalesa" no és una crida a l'aïllament, sinó a la maduresa estratègica. Una potència mitjana, per seure a la taula on es reparteix el menú, necessita bases sòlides: inversió en defensa, però també en innovació tecnològica i, sobretot, en resiliència econòmica. La diversificació de socis comercials que proposa (més enllà del veí gegant) no és només prudència financera; és sobirania. És la capacitat de no dependre d'un únic actor que pot transformar, d'un dia per l'altre, la integració econòmica en una arma de coerció. I aquí fa dècades i dècades que estem sotmesos als desitjos i deliris de l'oncle Sam.
El veritable encert de Carney és redefinir el poder mateix. Allunyant-se de la visió que acumula força i ens recorda que, en un món hiperconnectat, la influència neix de la interdependència ben gestionada. Les potències mitjanes no han de competir a veure qui té el club més gran; han de construir xarxes tan denses i atractives que aïllar-se'n resulti massa costós fins i tot per a un gegant. Aquesta és la via per passar de ser "menú" a ser comensal, i fins i tot, per què no, a seure a la capçalera de la taula. El que proposa no és utopia; és la geopolítica del segle XXI feta intel·ligència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada