Lo mas dels iaios

Quan tanco els ulls, encara puc sentir l'olor de la terra mullada després d'una tronada d'estiu. Aquella olor tan característica que només es respirava al mas dels iaios, en aquell racó del lligallo de Garballo on el temps semblava córrer a un ritme diferent.

Els meus estius tenien el gust de les rostides de primentons al final del dia i sobretot, gust  de fang: aquell que el meu iaio em deixava xafar amb els peus per dins les regadores i solcs que ell regava quan el sol es ponia. Recordo les mans arrugades d'ell, sempre ocupades, sempre en moviment, ensenyant-me a obrir el solc amb l'aixada amb més o menys èxit per un inexpert com jo en tasques a l'hort i que només volia fer, lo que feia ell.

Lo iaio era el que més matinava. Sortia cada matí abans que el sol cremés, amb el seu gorro de palla i la samarreta a l'imperio blanca. Jo l'acompanyava a collir tomates que encara conservaven la calor de la terra, i ell em deixava tastar-ne un de tant en tant, d'aquells que esclataven al paladar amb una dolçor que cap tomàquet de supermercat d'avui en dia ha pogut igualar (tot i la quantitat de fitosanitaris que hi posaven llavors).
 

Escoltar els grills i les poques granotes que quedaven a la bassa del pou enmig del llapó o a les regadores encara molles de l'aigua, era senyal inequívoc que s'havia fet ja de nit. I el mas era un altre. Si durant el dia, la companyia de la ràdio (Ràdio Nacional d'Espanya, el parte i el consultori de la señorita Francis) era molt present, a la nit li tocava la televisió. Encara recordo la primera en color l'any 1982 que mon tio els va portar d'Andorra i que junts vam descobrir el color verd intens de la gespa dels partits del Mundial que aquell estiu es celebrava (l'any del Naranjito).
 

La vida ens va dur lluny del mas on els estius es passen entre l'aire condicionat i les maleïdes (però que tots en fem ús) les pantalles digitals. Però quan el sol apreta i sento aquella olor de terra mullada (cada cop més rara enmig de l'asfalt), em transporta allà, al mas dels iaios. Allà, on la colla d'amiguets era diferent que la de la resta de l'any. On vam ser arquitectes creant cases de fusta i que vam aprendre ràpidament que els nius d'avespes no s'havien de molestar.

L'enyorança no és trista. És com aquella sensació  que et recorda que vas tenir la sort de viure alguna cosa bonica. Ja m'enteneu. I em fa somriure pensar que, d'alguna manera, aquells estius continuen vius en mi, en la manera com toco la terra quan la trepitjo i quan encenc el foc per rostir primentons.

El temps passa, però el mas dels iaios, amb la seva olor de figues, primentons, tomates, aguarginyes i de terra mullada, sempre serà la meva pàtria. El lloc on vaig aprendre que les coses senzilles són les que realment importen i amb els anys aprens a relativitzar els problemes diaris que van sorgint pel camí.

La Júlia i el món que es va trobar: vint-i-cinc anys després de l’11-S

 

 

 

Fa Vint-i-cinc anys naixia la nostra fillola, la Júlia. Dos mesos després, una boira de fum i pols embolcallava Nova York l'11 de setembre de 2001. I les preguntes estratègiques que va suscitar aquells fets continuen més vigents que mai. Aquella data es va convertir en molt més que un atemptat; va ser el punt d'inflexió on van cristal·litzar incongruències, motivacions ocultes i operacions d'intel·ligència les ones expansives de les quals encara determinen el nostre ordre mundial.

L'impacte immediat va ser el desplegament de la "guerra contra el terror", una doctrina que va redefinir la política exterior nord-americana per dos dècades i va justificar intervencions militars a l'Afganistan i l'Iraq. Però l'anàlisi geopolítica ha d'anar més enllà. El veritable llegat de l'11-S no resideix només en les operacions militars, sinó en la profunda mutació del concepte de seguretat i sobirania nacional. L'Estat-nació, com a entitat garant de la seguretat dels seus ciutadans, es va veure desbordat per una amenaça asimètrica i global, la qual cosa va portar a una expansió sense precedents del poder executiu i dels aparells d'intel·ligència en nom de la prevenció i malauradament, moltes vegades, amb una dèbil justificació. Aquest canvi de paradigma, justificat per la urgència, ha tingut un cost sobretot en termes de llibertats civils i ha reconfigurat l'equilibri de poder intern a les democràcies occidentals.

Una anàlisi crítica no pot obviar com es va construir el relat oficial. En lloc d'una anàlisi reflexiva, els mitjans de comunicació i l'opinió pública s'hi van sumar sense cap crítica a la narrativa governamental. Quan un esdeveniment de tal magnitud va ocórrer, el buit informatiu es va omplir amb la versió que oferia el poder. La falta de debat públic sobre les motivacions profundes i els errors d'intel·ligència va permetre que es consolidés una doctrina que, amb el temps, ha mostrat les seves mancances. La guerra de l'Iraq, basada en greus erros d'intel·ligència, és l'exemple més sagnant de com una resposta emocional i polititzada pot desembocar en errors estratègics de conseqüències duradores.

En perspectiva, l'11-S no va ser l'inici d'una nova era, sinó l'acceleració de tendències ja existents: la globalització de l'amenaça terrorista, l'erosió de la privacitat i l'unilateralisme militar. La seva principal lliçó geopolítica va ser la vulnerabilitat de les certeses occidentals (moltes vegades acceptades de manera unilateral des de l'autoritarisme). Va demostrar que l'hegemonia militar no és un escut infal·lible i que les narratives de poder, si no s'examinen amb escepticisme, poden construir realitats que perpetuen cicles de violència i inestabilitat locals, regionals o fins i tot globals. Avui dia, seguim patint  les conseqüències d'aquell dia, no perquè el terrorisme hagi estat erradicat, sinó perquè les respostes que es van donar van establir les bases d'un ordre global més vigilant, més intervencionista i, en molts sentits, més fracturat. Sort, que la Júlia va escollir una millor manera de fer que aquest món, el que han de gestionar a partir d'ara, sigui una mica millor...o almenys intentar-ho. I el repte és majúscul. Sort i encerts.

L'aigua és vida

El Danubi es retira i deixa al descobert els fantasmes del seu passat. A Sèrbia, les aigües baixes han desenterrat una vintena de vaixells nazis enfonsats el 1944 per frenar l'avanç de l'Exèrcit Roig. Més al nord, a Budapest, una bomba de la Segona Guerra Mundial ha obligat a tancar el pont Margaret. I a Bulgària, els paleontòlegs han localitzat les restes d'un mamut que ningú no havia vist durant mil·lennis. Tres troballes, tres èpoques, un mateix responsable: la sequera que està asfixiant els grans rius d'Europa.

Però mentre ens entretenim amb aquestes imatges insòlites, la crisi avança en silenci per la via més prosaica: el transport de mercaderies. El Rin, la via fluvial més important del món, ha registrat a finals de juliol profunditats navegables de només 23 centímetres en alguns trams. Al Danubi, han vist com el riu s'ha retirat entre 15 i 20 metres respecte a la riba habitual (heu llegit bé, 15 i 20 metres), posant pràcticament punt final a la temporada turística i, sobretot, al transport de combustible, gra i matèries primeres.

No és una anomalia. El període d'abril a juny ja va registrar precipitacions molt per sota de la mitjana en una àrea que s'estén des de Portugal fins al sud de Finlàndia, segons les dades disponibles. I el juliol, lluny de corregir la tendència, l'ha confirmada. Els científics distingeixen entre tres tipus de sequera: meteorològica, agrícola i hidrològica. I aquest estiu Europa les pateix totes tres alhora. L'assecament del sòl afecta els cultius, els aqüífers no es recarreguen i els cabals dels rius cauen en picat.

El paisatge es transforma davant nostre i la resposta institucional continua sent insuficient. A Hongria, el llac Velence, el tercer més gran del país, es troba en nivells crítics. A Alemanya, el 44% de les estacions de mesura del sistema de seguiment hidrològic estan en situació límit. I mentre l'aigua desapareix, els governs europeus negocien sancions i quotes, però semblen incapaços de posar-se d'acord en una estratègia comuna per gestionar un recurs que no entén de fronteres.

La paradoxa és que aquesta crisi era previsible. Fa anys que els informes climàtics alerten que la conca del Danubi i del Rin serien de les primeres a patir els efectes de l'escalfament global. Però les decisions s'han ajornat, les inversions en infraestructures hidràuliques s'han diluït en promeses electorals i el debat sobre l'ús de l'aigua s'ha reduït a xifres de rendiment econòmic. Ara, els fets esdevenen evidències: sense aigua, no hi ha navegació; sense navegació, no hi ha subministraments; sense subministraments, la indústria s'atura.

Els pescadors asseguren que mai havien vist el Danubi tan baix. Asseguren que en alguns punts es pot creuar caminant fins a l'altra riba. No és una imatge pintoresca: és el senyal que una civilització construïda al voltant de l'aigua comença a veure com els seus fonaments es desfan. I la pregunta que planeja sobre el continent és si encara som a temps de reaccionar, o si l'única certesa és que els rius continuaran retrocedint mentre nosaltres seguim mirant, sense moure'ns, però cridant ben fort, l'aigua és vida.

I tu, què faries si 50.000 persones arribessin demà a la porta de casa teva?

 

Les imatges que van arribar la setmana passada des de Ceuta eren pertorbadores. Milers de persones arribant nadant a la ciutat autònoma en pocs dies, i en el moment més àlgid de la crisi, les autoritats xifraven en gairebé 50.000 les persones que havien entrat de manera irregular. Davant d’aquesta situació, el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, parlava d’una “emergència humanitària i social absoluta” amb centres d’acollida col·lapsats i centenars de persones dormint al carrer . Mentrestant, el teló de fons era tràgic: desenes de cadàvers es recuperaven al mar ofegats per buscar una vida millor.

I jo em pregunto: com podem mirar cap a un altre costat davant d’aquesta desesperació humana? Aquestes persones no són només números; són joves, famílies senceres, que s’arrisquen a ofegar-se per una oportunitat a Europa. La reacció immediata del govern espanyol, desplegant l’exèrcit i anunciant la instal·lació de barreres de contenció al mar, sembla una resposta de manual per tancar la porta. Però, és aquesta la solució? Aconseguirem aturar l’èxode amb tanques flotants, o simplement desviarem la tragèdia cap a rutes més perilloses?

Tampoc no podem obviar la realitat local. Ceuta és una ciutat petita, amb 80.000 i escaig d'habitants, que veu com la seva realitat quotidiana es capgira. La sensació de vulnerabilitat i inseguretat entre els ceutís és comprensible quan milers de persones arriben en un curt període . Les autoritats no poden gestionar aquesta pressió, i el sistema d’acollida està desbordat. Què passaria si la nostra ciutat, el nostre barri, rebés una arribada massiva similar? Quina seria la nostra reacció? És lícit exigir seguretat i ordre, però cal preguntar-se: podem construir una política de seguretat sòlida sobre la base de rebutjar la realitat migratòria? Ignorar el problema no el fa desaparèixer; només el trasllada.

El veritable debat ha de ser més profund que les crides partidistes, populistes i massa oportunes "a la mà dura". Mentre uns parlen d'”invasió” i altres assenyalen el govern com a responsable, la pregunta fonamental que ens hem de fer és: quin model de societat volem ser? Una que aixeca murs cada cop més alts, o una que busca solucions humanitàries i estructurals alhora? La segona ens dignificaria com a societat. La sentència del Tribunal Suprem sobre les devolucions en calent, que les màfies haurien utilitzat com a reclam, posa de manifest un buit legal que el govern vol tapar amb una barrera física. Però el veritable buit està a les polítiques migratòries a escala europea, de vies legals i segures que desincentivin el tràfic de persones.

La crisi de Ceuta no és un incident aïllat; és un símptoma d’un mal crònic. I que requereix instruments i actors diversos donada la seva complexitat. És el resultat de la nostra incapacitat com a societat per gestionar la mobilitat humana amb dignitat i eficàcia. Mentre no ens aturem a escoltar els que fugen de la misèria i la guerra, i mentre no exigim als nostres governs una cooperació internacional real, aquestes escenes es repetiran. No podem permetre’ns el luxe de la hipocresia: plorar els morts a la mar i, alhora, aplaudir les barreres que els condueixen a la mort. La pregunta no és si la pròxima crisi arribarà, sinó què estem disposats a fer per evitar-la, sense perdre la nostra humanitat pel camí.