Les imatges que van arribar la setmana passada des de Ceuta eren pertorbadores. Milers de persones arribant nadant a la ciutat autònoma en pocs dies, i en el moment més àlgid de la crisi, les autoritats xifraven en gairebé 50.000 les persones que havien entrat de manera irregular. Davant d’aquesta situació, el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, parlava d’una “emergència humanitària i social absoluta” amb centres d’acollida col·lapsats i centenars de persones dormint al carrer . Mentrestant, el teló de fons era tràgic: desenes de cadàvers es recuperaven al mar ofegats per buscar una vida millor.
I jo em pregunto: com podem mirar cap a un altre costat davant d’aquesta desesperació humana? Aquestes persones no són només números; són joves, famílies senceres, que s’arrisquen a ofegar-se per una oportunitat a Europa. La reacció immediata del govern espanyol, desplegant l’exèrcit i anunciant la instal·lació de barreres de contenció al mar, sembla una resposta de manual per tancar la porta. Però, és aquesta la solució? Aconseguirem aturar l’èxode amb tanques flotants, o simplement desviarem la tragèdia cap a rutes més perilloses?
Tampoc no podem obviar la realitat local. Ceuta és una ciutat petita, amb 80.000 i escaig d'habitants, que veu com la seva realitat quotidiana es capgira. La sensació de vulnerabilitat i inseguretat entre els ceutís és comprensible quan milers de persones arriben en un curt període . Les autoritats no poden gestionar aquesta pressió, i el sistema d’acollida està desbordat. Què passaria si la nostra ciutat, el nostre barri, rebés una arribada massiva similar? Quina seria la nostra reacció? És lícit exigir seguretat i ordre, però cal preguntar-se: podem construir una política de seguretat sòlida sobre la base de rebutjar la realitat migratòria? Ignorar el problema no el fa desaparèixer; només el trasllada.
El veritable debat ha de ser més profund que les crides partidistes, populistes i massa oportunes "a la mà dura". Mentre uns parlen d'”invasió” i altres assenyalen el govern com a responsable, la pregunta fonamental que ens hem de fer és: quin model de societat volem ser? Una que aixeca murs cada cop més alts, o una que busca solucions humanitàries i estructurals alhora? La segona ens dignificaria com a societat. La sentència del Tribunal Suprem sobre les devolucions en calent, que les màfies haurien utilitzat com a reclam, posa de manifest un buit legal que el govern vol tapar amb una barrera física. Però el veritable buit està a les polítiques migratòries a escala europea, de vies legals i segures que desincentivin el tràfic de persones.
La crisi de Ceuta no és un incident aïllat; és un símptoma d’un mal crònic. I que requereix instruments i actors diversos donada la seva complexitat. És el resultat de la nostra incapacitat com a societat per gestionar la mobilitat humana amb dignitat i eficàcia. Mentre no ens aturem a escoltar els que fugen de la misèria i la guerra, i mentre no exigim als nostres governs una cooperació internacional real, aquestes escenes es repetiran. No podem permetre’ns el luxe de la hipocresia: plorar els morts a la mar i, alhora, aplaudir les barreres que els condueixen a la mort. La pregunta no és si la pròxima crisi arribarà, sinó què estem disposats a fer per evitar-la, sense perdre la nostra humanitat pel camí.
Moltes gràcies Joan Marc. Bona reflexió.
ResponElimina