Fa Vint-i-cinc anys naixia la nostra fillola, la Júlia. Dos mesos després, una boira de fum i pols embolcallava Nova York l'11 de setembre de 2001. I les preguntes estratègiques que va suscitar aquells fets continuen més vigents que mai. Aquella data es va convertir en molt més que un atemptat; va ser el punt d'inflexió on van cristal·litzar incongruències, motivacions ocultes i operacions d'intel·ligència les ones expansives de les quals encara determinen el nostre ordre mundial.
L'impacte immediat va ser el desplegament de la "guerra contra el terror", una doctrina que va redefinir la política exterior nord-americana per dos dècades i va justificar intervencions militars a l'Afganistan i l'Iraq. Però l'anàlisi geopolítica ha d'anar més enllà. El veritable llegat de l'11-S no resideix només en les operacions militars, sinó en la profunda mutació del concepte de seguretat i sobirania nacional. L'Estat-nació, com a entitat garant de la seguretat dels seus ciutadans, es va veure desbordat per una amenaça asimètrica i global, la qual cosa va portar a una expansió sense precedents del poder executiu i dels aparells d'intel·ligència en nom de la prevenció i malauradament, moltes vegades, amb una dèbil justificació. Aquest canvi de paradigma, justificat per la urgència, ha tingut un cost sobretot en termes de llibertats civils i ha reconfigurat l'equilibri de poder intern a les democràcies occidentals.
Una anàlisi crítica no pot obviar com es va construir el relat oficial. En lloc d'una anàlisi reflexiva, els mitjans de comunicació i l'opinió pública s'hi van sumar sense cap crítica a la narrativa governamental. Quan un esdeveniment de tal magnitud va ocórrer, el buit informatiu es va omplir amb la versió que oferia el poder. La falta de debat públic sobre les motivacions profundes i els errors d'intel·ligència va permetre que es consolidés una doctrina que, amb el temps, ha mostrat les seves mancances. La guerra de l'Iraq, basada en greus erros d'intel·ligència, és l'exemple més sagnant de com una resposta emocional i polititzada pot desembocar en errors estratègics de conseqüències duradores.
En perspectiva, l'11-S no va ser l'inici d'una nova era, sinó l'acceleració de tendències ja existents: la globalització de l'amenaça terrorista, l'erosió de la privacitat i l'unilateralisme militar. La seva principal lliçó geopolítica va ser la vulnerabilitat de les certeses occidentals (moltes vegades acceptades de manera unilateral des de l'autoritarisme). Va demostrar que l'hegemonia militar no és un escut infal·lible i que les narratives de poder, si no s'examinen amb escepticisme, poden construir realitats que perpetuen cicles de violència i inestabilitat locals, regionals o fins i tot globals. Avui dia, seguim patint les conseqüències d'aquell dia, no perquè el terrorisme hagi estat erradicat, sinó perquè les respostes que es van donar van establir les bases d'un ordre global més vigilant, més intervencionista i, en molts sentits, més fracturat. Sort, que la Júlia va escollir una millor manera de fer que aquest món, el que han de gestionar a partir d'ara, sigui una mica millor...o almenys intentar-ho. I el repte és majúscul. Sort i encerts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada