L'aigua és vida

El Danubi es retira i deixa al descobert els fantasmes del seu passat. A Sèrbia, les aigües baixes han desenterrat una vintena de vaixells nazis enfonsats el 1944 per frenar l'avanç de l'Exèrcit Roig. Més al nord, a Budapest, una bomba de la Segona Guerra Mundial ha obligat a tancar el pont Margaret. I a Bulgària, els paleontòlegs han localitzat les restes d'un mamut que ningú no havia vist durant mil·lennis. Tres troballes, tres èpoques, un mateix responsable: la sequera que està asfixiant els grans rius d'Europa.

Però mentre ens entretenim amb aquestes imatges insòlites, la crisi avança en silenci per la via més prosaica: el transport de mercaderies. El Rin, la via fluvial més important del món, ha registrat a finals de juliol profunditats navegables de només 23 centímetres en alguns trams. Al Danubi, han vist com el riu s'ha retirat entre 15 i 20 metres respecte a la riba habitual (heu llegit bé, 15 i 20 metres), posant pràcticament punt final a la temporada turística i, sobretot, al transport de combustible, gra i matèries primeres.

No és una anomalia. El període d'abril a juny ja va registrar precipitacions molt per sota de la mitjana en una àrea que s'estén des de Portugal fins al sud de Finlàndia, segons les dades disponibles. I el juliol, lluny de corregir la tendència, l'ha confirmada. Els científics distingeixen entre tres tipus de sequera: meteorològica, agrícola i hidrològica. I aquest estiu Europa les pateix totes tres alhora. L'assecament del sòl afecta els cultius, els aqüífers no es recarreguen i els cabals dels rius cauen en picat.

El paisatge es transforma davant nostre i la resposta institucional continua sent insuficient. A Hongria, el llac Velence, el tercer més gran del país, es troba en nivells crítics. A Alemanya, el 44% de les estacions de mesura del sistema de seguiment hidrològic estan en situació límit. I mentre l'aigua desapareix, els governs europeus negocien sancions i quotes, però semblen incapaços de posar-se d'acord en una estratègia comuna per gestionar un recurs que no entén de fronteres.

La paradoxa és que aquesta crisi era previsible. Fa anys que els informes climàtics alerten que la conca del Danubi i del Rin serien de les primeres a patir els efectes de l'escalfament global. Però les decisions s'han ajornat, les inversions en infraestructures hidràuliques s'han diluït en promeses electorals i el debat sobre l'ús de l'aigua s'ha reduït a xifres de rendiment econòmic. Ara, els fets esdevenen evidències: sense aigua, no hi ha navegació; sense navegació, no hi ha subministraments; sense subministraments, la indústria s'atura.

Els pescadors asseguren que mai havien vist el Danubi tan baix. Asseguren que en alguns punts es pot creuar caminant fins a l'altra riba. No és una imatge pintoresca: és el senyal que una civilització construïda al voltant de l'aigua comença a veure com els seus fonaments es desfan. I la pregunta que planeja sobre el continent és si encara som a temps de reaccionar, o si l'única certesa és que els rius continuaran retrocedint mentre nosaltres seguim mirant, sense moure'ns, però cridant ben fort, l'aigua és vida.