Quan tanco els ulls, encara puc sentir l'olor de la terra mullada després d'una tronada d'estiu. Aquella olor tan característica que només es respirava al mas dels iaios, en aquell racó del lligallo de Garballo on el temps semblava córrer a un ritme diferent.
Els meus estius tenien el gust de les rostides de primentons al final del dia i sobretot, gust de fang: aquell que el meu iaio em deixava xafar amb els peus per dins les regadores i solcs que ell regava quan el sol es ponia. Recordo les mans arrugades d'ell, sempre ocupades, sempre en moviment, ensenyant-me a obrir el solc amb l'aixada amb més o menys èxit per un inexpert com jo en tasques a l'hort i que només volia fer, lo que feia ell.
Lo iaio era el que més matinava. Sortia cada matí abans que el sol cremés, amb el seu gorro de palla i la samarreta a l'imperio blanca. Jo l'acompanyava a collir tomates que encara conservaven la calor de la terra, i ell em deixava tastar-ne un de tant en tant, d'aquells que esclataven al paladar amb una dolçor que cap tomàquet de supermercat d'avui en dia ha pogut igualar (tot i la quantitat de fitosanitaris que hi posaven llavors).
Escoltar els grills i les poques granotes que quedaven a la bassa del pou enmig del llapó o a les regadores encara molles de l'aigua, era senyal inequívoc que s'havia fet ja de nit. I el mas era un altre. Si durant el dia, la companyia de la ràdio (Ràdio Nacional d'Espanya, el parte i el consultori de la señorita Francis) era molt present, a la nit li tocava la televisió. Encara recordo la primera en color l'any 1982 que mon tio els va portar d'Andorra i que junts vam descobrir el color verd intens de la gespa dels partits del Mundial que aquell estiu es celebrava (l'any del Naranjito).
La vida ens va dur lluny del mas on els estius es passen entre l'aire condicionat i les maleïdes (però que tots en fem ús) les pantalles digitals. Però quan el sol apreta i sento aquella olor de terra mullada (cada cop més rara enmig de l'asfalt), em transporta allà, al mas dels iaios. Allà, on la colla d'amiguets era diferent que la de la resta de l'any. On vam ser arquitectes creant cases de fusta i que vam aprendre ràpidament que els nius d'avespes no s'havien de molestar.
L'enyorança no és trista. És com aquella sensació que et recorda que vas tenir la sort de viure alguna cosa bonica. Ja m'enteneu. I em fa somriure pensar que, d'alguna manera, aquells estius continuen vius en mi, en la manera com toco la terra quan la trepitjo i quan encenc el foc per rostir primentons.
El temps passa, però el mas dels iaios, amb la seva olor de figues, primentons, tomates, aguarginyes i de terra mullada, sempre serà la meva pàtria. El lloc on vaig aprendre que les coses senzilles són les que realment importen i amb els anys aprens a relativitzar els problemes diaris que van sorgint pel camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada