L'acord sobre Groenlàndia: una victòria imperial disfressada de diplomàcia

La notícia que els Estats Units i Dinamarca han arribat a un acord sobre la seguretat de Groenlàndia s'ha presentat com una resolució pacífica d'un conflicte diplomàtic. Però cal llegir-la amb atenció: el que s'ha anunciat no és cap victòria de la sobirania, sinó la consolidació d'un domini neocolonial sota una aparença de legalitat.

Donald Trump va amenaçar durant mesos amb prendre Groenlàndia per la força. Ara, sense disparar un sol tret, ha aconseguit el que volia: control permanent sobre la seguretat i totes les altres necessitats del territori. L'acord atorga als EUA poder unilateral per construir instal·lacions militars sense aprovació de Groenlàndia ni de Dinamarca, drets permanents d'accés, bases i sobrevols, i la capacitat de vetar inversions de països que Washington consideri adversaris.

És a dir: Groenlàndia conserva formalment la seva sobirania, però la cedeix de facto. La mateixa Dinamarca ho admet quan celebra que l'acord reconeix la sobirania i la integritat territorial del Regne, tot i que el text estableix que no expirarà ni tan sols si Groenlàndia esdevé independent. Quin sentit té la independència si el territori ja està lligat permanentment a una potència estrangera?

L'OTAN, com era previsible, ha donat la seva benedicció. L'aliança atlàntica torna a demostrar que no és cap garant de la pau, sinó l'instrument de projecció del poder nord-americà. El llenguatge de seguretat, estabilitat i cooperació serveix per emmascarar una realitat crua: el dret internacional i l'autodeterminació dels pobles queden subordinats als interessos estratègics de Washington.

I no ens enganyem sobre els motius. Groenlàndia interessa pels seus recursos minerals rars, crucials per a la tecnologia, i per la seva posició geogràfica clau per al sistema de defensa Golden Dome. No es tracta de protegir els groenlandesos, sinó d'assegurar que cap rival (Rússia i la Xina) pugui accedir a aquests actius. És la lògica imperial de sempre: el món repartit entre potències que es reserven el dret de decidir per als altres. I a casa dels altres.

Que alguns mitjans danesos parlin d'un triomf discret de la diplomàcia és un exercici de cinisme. Trump no ha renunciat a res essencial; simplement ha canviat la conquesta militar per una conquesta jurídica. El poble groenlandès, mentrestant, expressa el seu escepticisme i reclama preservar el dret d'autodeterminació. Però aquest dret, amb un exèrcit estranger instal·lat de facto permanentment i poder de veto sobre les inversions, sona més a retòrica que a realitat.

Vaiga. Res de nou...

El mirall trencat d'Orient Mitjà

 

Durant dècades, Occident ens ha venut el conflicte entre Israel i Palestina com un puzle impossible on dues parts igualment culpables no es posen d'acord. Ens han parlat de processos de pau, d'Acords d'Oslo i de la famosa solució de dos estats. Però potser ens han explicat el conte al revés. La realitat, crua i incòmoda, és que no estaríem davant d'un conflicte entre dos veïns que es barallen per un tros de terra, sinó davant l'últim gran vestigi del colonialisme al segle XXI. Així de clar.
 

El sionisme no és un simple retorn espiritual, sinó un moviment de colonització sense escrúpols. Des de finals del segle XIX, la idea era crear una nova Europa fora d'Europa, i per fer-ho calia una terra buida. Van inventar el mite que Palestina era un desert sense poble, ignorant deliberadament la societat viva i diversa que ja hi vivia. Aquesta és la primera gran mentida que caldria desmuntar.

A partir d'aquí, la història és la de sempre: els britànics, mirant pels seus propis interessos imperials, van donar suport a aquest projecte i van incomplir la promesa d'autodeterminació per als palestins. El resultat el coneixem: una neteja ètnica el 1948, una ocupació que no s'ha aturat mai i una expansió constant de colons hebreus que avui fan pràcticament impossible la convivència en dos estats separats.

I aquí arribem al punt clau que molts es neguen a acceptar: la solució de dos estats ha fracassat. No es pot construir un estat palestí viable amb 700.000 colons jueus escampats per Cisjordània i amb un govern israelià que ha girat clarament cap a l'extrema dreta. Qualsevol que parli de tornar a les fronteres del 1967 està venent fum. La lògica ens diu que, si no hi ha dues habitacions separades, caldrà compartir la casa. Un únic Estat democràtic, on palestins i israelians tinguin els mateixos drets i llibertat de moviment, és l'única sortida real, per molt que soni utòpic a dia d'avui.

Però per arribar-hi, primer hem de canviar el llenguatge. No podem seguir parlant de pau entre dues parts iguals, perquè una part és l'oprimida i l'altra l'opressor. Hem de parlar de descolonització. I Israel, tard o d'hora, haurà d'acceptar una realitat ineludible: no pot ser un enclavament occidental enmig d'un món àrab que el rebutja, vivint eternament a la defensiva. Si vol sobreviure, haurà d'acceptar el seu passat i mirar els seus veïns a la cara, no com a enemics, sinó com a iguals. Mentre no ho faci, el mirall d'Orient Mitjà seguirà trencat, i les víctimes continuaran sent, com sempre, la gent corrent que només vol viure en pau. Una pau que generacions senceres mai han viscut.

El món que va oblidar la paraula "lliure": crònica d'una victòria totalitària

 

 

Imaginem per un moment que la història hagués pres un gir radicalment diferent. No es tracta d'una simple derrota aliada, sinó de la consolidació d'un nou ordre europeu on el feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany no només sobreviuen, sinó que s'imposen com el model hegemònic del continent. Què hauria passat, doncs, si l'extrema dreta europea hagués triomfat definitivament després de la Segona Guerra Mundial?

En primer lloc, caldria imaginar una Europa profundament reestructurada, no com un conjunt de nacions, sinó com un territori organitzat segons jerarquies racials i ideològiques. L'eix Roma-Berlín s'hauria consolidat com el nou centre del món, i les ciutats europees haurien estat reconstruïdes sota cànons arquitectònics monumentals que exaltessin la força i la perpetuïtat dels règims. París, Varsòvia o Moscou (si és que encara existissin com a tals) serien simples províncies administrades per governs titella. La cultura, l'educació i l'art estarien completament subordinats a la propaganda estatal, i qualsevol expressió de dissidència seria erradicada amb una eficiència burocràtica esgarrifosa.

Però l'escenari més inquietant no és només el de la repressió, sinó el de la normalització del terror. En aquesta Europa alternativa, els ciutadans haurien après a viure amb la delació com a norma social, amb la por com a mecanisme de cohesió i amb la violència com a instrument de resolució de conflictes. Les noves generacions, educades sota els preceptes de la superioritat racial i la doctrina del líder indiscutible, considerarien aquest ordre com a natural i desitjable. La memòria històrica seria manipulada sistemàticament fins a esborrar qualsevol rastre del món anterior, i termes com "democràcia", "llibertat" o "drets humans" esdevindrien arcaismes incomprensibles.

Un aspecte particularment complex d'aquest escenari seria la qüestió de la resistència. En un règim de control total, qualsevol intent d'oposició es veuria abocat a emprar mètodes igualment violents, difuminant la línia moral entre els opressors i els qui els combaten. La resistència hauria de moure's en la clandestinitat, fragmentada i desconfiada, sovint copiant les estructures autoritàries que pretén enderrocar per qüestió de pura supervivència. Aquesta paradoxa, lluitar contra la tirania adoptant-ne les formes, seria el gran dilema moral de qualsevol moviment opositor, convertint la rebel·lió en un reflex incòmode del poder que combat.

Més enllà d'Europa, aquest triomf de l'extrema dreta hauria transformat completament les relacions geopolítiques mundials. Els Estats Units, o bé haurien estat ocupats i dividits, o bé s'haurien convertit en un aliat menor dels nous imperis europeus. L'Àfrica i part d'Àsia serien territoris d'explotació sistemàtica, i el món es dividiria en grans blocs que competirien per recursos i influència, amb guerres fredes encara més latents que la que vam conèixer.

Però potser el més interessant d'aquesta reflexió és la pregunta que s'obre al final: si aquest món és possible, també ho és el seu contrari. La història no està predeterminada, i cada decisió política, cada moviment social, cada acte de resistència individual, cada oportunitat de sufragi pot inclinar la balança cap a un futur més o menys lliure. L'exercici d'imaginar un triomf de l'extrema dreta no és un acte de pessimisme, sinó una invitació a valorar la fragilitat i la importància de les democràcies que hem construït. La llibertat, ens recorda aquest exercici, no és un estat permanent, sinó una conquesta que cal renovar cada dia.

L'home que va tornar (i es va voler morir de nou)

 

Imagina que et despertes després de quaranta anys de son etern i et diuen: "Tens un dia per conèixer el món del 2026". El primer que faries seria tornar-te'n d'on vens. Perquè aquest món no és el futur que ens prometien on tot funciona pitjor del que hauria.

El nostre visitant del 1986 s’ho mira amb ulls pràctics: la tecnologia, en lloc de facilitar-li la vida, l’atabala. Per anar a comprar pa, li demanen un telèfon, una aplicació, un codi QR i dues contrasenyes. Si ell pagava amb un bitllet i prou, ara ha de lluitar amb "el mòbil no té bateria", "la targeta no llegeix el xip" o "no hi ha cobertura". Surt al carrer i veu que tothom camina amb la vista posada en el telèfon mòbil. I ell, que no en té, es queda mirant com una estàtua mentre la gent xoca contra ell perquè no l’aixequen la vista.

La ironia és que aquests ginys que suposadament ens connecten han convertit les relacions en una mena de burocràcia digital. Per quedar amb un amic ara cal un grup de WhatsApp, tres enquestes i una confirmació per escrit (i algun despistat que llegeix tard o malament). Quan el nostre ressuscitat proposa quedar "a les vuit al bar de sempre", tothom li respon amb un emoji que la lliure interpretació pot portar més d'un malentès. I ell, que no sap què és un emoji, es pensa que li fan un gest obscè.

Tampoc entén l'obsessió per l'optimització. Ara tot és productivitat: esmorzar mentre es responen correus, dutxar-se escoltant podcasts d'autoajuda absurds que de poc serveixen i dormir amb audiollibres per aprofitar el temps. Ell, que es prenia la vida amb calma, veu aquest ritme i es pregunta si la gent ha oblidat que el temps és per viure'l, no per gestionar-lo com una comanda d'Amazon i patint perquè no t'arribarà per al cap de setmana.

Però el cop de gràcia és el món laboral. Quan li expliquen que ara pots treballar des de casa però has d'estar disponible 24/7, ell pensa que és una broma. Descobreix que els sous no han pujat gaire, que les pensions són un misteri i que la gent canvia de feina com de samarreta, perquè la fidelitat no es porta avui en dia. I ell, que va tenir el mateix lloc durant trenta anys, esgarrapa el cap i diu: "Home, si no us agrada, plegueu". I tothom el mira com si hagués dit que la Terra és plana.

Quan el dia s’acaba i s’ha de tornar a la seva eterna migdiada, el nostre amic del passat fa un últim comentari tot just veient els cotxes que circulen per la via pública: "Heu inventat cotxes que condueixen sols però no heu après a conduir la vostra pròpia vida". I, amb un somriure irònic, afegeix: "Sort que jo me'n vaig. Vosaltres encara heu de viure aquí". I desapareix, deixant-nos amb el dubte de qui dels dos és més lliure. Però res de tot això serà comparable a l'emoció de poder veure com de grans s'hauran fet els seus nets mantenint el seu record en el llibre invisible de la memòria. Al final, haurà valgut la pena haver tornat per un dia...