Imagina que et despertes després de quaranta anys de son etern i et diuen: "Tens un dia per conèixer el món del 2026". El primer que faries seria tornar-te'n d'on vens. Perquè aquest món no és el futur que ens prometien on tot funciona pitjor del que hauria.
El nostre visitant del 1986 s’ho mira amb ulls pràctics: la tecnologia, en lloc de facilitar-li la vida, l’atabala. Per anar a comprar pa, li demanen un telèfon, una aplicació, un codi QR i dues contrasenyes. Si ell pagava amb un bitllet i prou, ara ha de lluitar amb "el mòbil no té bateria", "la targeta no llegeix el xip" o "no hi ha cobertura". Surt al carrer i veu que tothom camina amb la vista posada en el telèfon mòbil. I ell, que no en té, es queda mirant com una estàtua mentre la gent xoca contra ell perquè no l’aixequen la vista.
La ironia és que aquests ginys que suposadament ens connecten han convertit les relacions en una mena de burocràcia digital. Per quedar amb un amic ara cal un grup de WhatsApp, tres enquestes i una confirmació per escrit (i algun despistat que llegeix tard o malament). Quan el nostre ressuscitat proposa quedar "a les vuit al bar de sempre", tothom li respon amb un emoji que la lliure interpretació pot portar més d'un malentès. I ell, que no sap què és un emoji, es pensa que li fan un gest obscè.
Tampoc entén l'obsessió per l'optimització. Ara tot és productivitat: esmorzar mentre es responen correus, dutxar-se escoltant podcasts d'autoajuda absurds que de poc serveixen i dormir amb audiollibres per aprofitar el temps. Ell, que es prenia la vida amb calma, veu aquest ritme i es pregunta si la gent ha oblidat que el temps és per viure'l, no per gestionar-lo com una comanda d'Amazon i patint perquè no t'arribarà per al cap de setmana.
Però el cop de gràcia és el món laboral. Quan li expliquen que ara pots treballar des de casa però has d'estar disponible 24/7, ell pensa que és una broma. Descobreix que els sous no han pujat gaire, que les pensions són un misteri i que la gent canvia de feina com de samarreta, perquè la fidelitat no es porta avui en dia. I ell, que va tenir el mateix lloc durant trenta anys, esgarrapa el cap i diu: "Home, si no us agrada, plegueu". I tothom el mira com si hagués dit que la Terra és plana.
Quan el dia s’acaba i s’ha de tornar a la seva eterna migdiada, el nostre amic del passat fa un últim comentari tot just veient els cotxes que circulen per la via pública: "Heu inventat cotxes que condueixen sols però no heu après a conduir la vostra pròpia vida". I, amb un somriure irònic, afegeix: "Sort que jo me'n vaig. Vosaltres encara heu de viure aquí". I desapareix, deixant-nos amb el dubte de qui dels dos és més lliure. Però res de tot això serà comparable a l'emoció de poder veure com de grans s'hauran fet els seus nets mantenint el seu record en el llibre invisible de la memòria. Al final, haurà valgut la pena haver tornat per un dia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada