L'alternança d'ultimàtums, bombardejos i acords temporals que Donald Trump ha desplegat en el conflicte amb l'Iran no respon a una improvisació erràtica, sinó a una lògica global perfectament calculada.
El president nord-americà aplica una antiga màxima de Sun Tzu —"confondre per vèncer sense combatre"— per construir un imperialisme capaç de mantenir l'hegemonia dels Estats Units. Com a la guerra de l'Irak de 2003, l'autèntic objectiu no és la pau ni l'estabilitat regional, sinó el control del petroli, el gas i les rutes de transport marítim.
L'Estret d'Ormuz, pel qual transita el 20% del cru mundial, s'ha convertit en l'epicentre d'una guerra per recursos que supera qualsevol retòrica sobre alliberament o drets humans. Trump persegueix tres objectius estratègics simultàniament: dominar el mercat energètic global mitjançant la força militar, retardar la transició cap a energies renovables per mantenir els combustibles fòssils com a patró energètic durant dos segles més, i imposar una guerra aranzelària per protegir la indústria nord-americana. Aquesta ofensiva s'emmarca en el temor fundacional i obsessiu de Washington: la pèrdua d'hegemonia davant la Xina. El PIB xinès és ja un terç superior al nord-americà, i Pequín supera els EUA en registre anual de patents d'alta tecnologia. Mentrestant, a casa, 40 milions d'americans viuen en la pobresa mentre les grans corporacions acumulen beneficis rècord gràcies a les retallades d'impostos de Trump.
El conflicte actual no és només una disputa per recursos. És una crisi sistèmica que abasta dimensions econòmiques, socials, ecològiques i existencials. El 43% de la humanitat sobreviu amb menys de 5,5 dòlars diaris, mentre les elits occidentals deshumanitzen l'enemic i alimenten el retorn del neofeixisme. En aquest context, les guerres de Trump —aranzelàries, militars i climàtiques— responen exclusivament a les demandes de les elits nord-americanes, no a la cohesió social. I aquí hi és el perill: si la resposta a la crisi sistèmica és intensificar-ne les causes, l'única sortida possible és l'enfonsament. La qüestió no és si el sistema canviarà, sinó si ho farem a temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada