La guerra com a dogma

 

Hi ha països que veuen la guerra com un fracàs de la diplomàcia; d’altres, en canvi, l’han erigit en resposta per defecte. Aquest és el teló de fons d’una escalada que, amb l’excusa de l’amenaça nuclear o l’estabilitat regional, amaga un substrat més profund: una cultura política que ha convertit la força en l’única eina de relació amb l’entorn. I sempre n'hi ha un, de país, que malauradament, sempre hi és present.

Quan la guerra és sempre la primera opció, mai no s’esgota la via del diàleg perquè mai no se la vol esgotar. Els resultats ho evidencien: desenes de campanyes militars que no han aportat seguretat durable, sinó desplaçaments massius i una erosió constant de qualsevol base per a la convivència. Res no canvia. No per falta d’evidències, sinó perquè la societat, alimentada per mitjans de comunicació que s’autocensuren sistemàticament, ha perdut la capacitat de veure el que es fa en nom seu. Sense informació crítica, no hi ha rendició de comptes possible.

El problema no és només humanitari, sinó existencial. Un model que prioritza la força per sobre de la política no només condemna els altres al patiment, sinó que també atrapa la pròpia societat en un cercle viciós on la pau es percep com una amenaça. Aquesta dinàmica genera un aïllament creixent: com més es recorre a la força, més s’erosionen els lligams amb la comunitat internacional i més s’alimenta un discurs de victimisme que justifica noves accions unilaterals.

Fins que no es qüestioni aquesta lògica, la de la guerra com a primera opció, el conflicte no farà més que perpetuar-se. I les seves conseqüències, que ja traspassen fronteres, continuaran eixamplant-se sense trobar aturador. La història ha demostrat que cap societat pot sostenir indefinidament un estat de guerra permanent sense erosionar els seus propis fonaments democràtics i humans. La qüestió no és si cal defensar-se, sinó quin preu estem disposats a pagar per una seguretat que mai no arriba.