La política britànica viu instal·lada en un bucle de falsos inicis. Cada cert temps, un nou líder conservador, un nou projecte laborista o un moviment perifèric irromp amb la promesa de trencar amb les dinàmiques del passat. Aquesta successió de cicles —fins a set—són com a "esperances" que, una rere l'altra, han acabat estavellant-se contra la mateixa roca: la incapacitat del país per reconèixer-se a si mateix. Vull dir, la manca d'un relat compartit sobre la seva història recent, les seves diversitats internes —anglesa, escocesa, gal·lesa i nord-irlandesa— i les seves contradiccions estructurals, agreujades pel Brexit que molts farien enrere i la crisi de la unió.
Penso que el problema no és només de gestió econòmica o d'escàndols de govern, sinó de substrat identitari. Sense un consens bàsic sobre el paper de la monarquia tot i la simpatia que genera a pesar dels seus escàndols, la relació amb Europa, el futur d'Escòcia o el conflicte nord-irlandès, qualsevol projecte de govern esdevé fràgil i efímer. La ciutadania, empesa per la fatiga post-Brexit, tendeix a projectar en cada nova figura política —des de Johnson fins a Starmer— la solució màgica, quan en realitat el que falla és l'estructura de fons d'un estat que ha viscut de la nostàlgia imperial i no ha sabut reinventar-se.
La societat anglesa tendeix a homogeneïtzar totes aquestes "esperances" com a igualment fallides, sense distingir entre reformes ambicioses i experiments populistes, ni entre contextos econòmics adversos i etapes de relativa estabilitat. Aquesta equiparació pot portar a un escepticisme paralitzant, on qualsevol intent de canvi es deslegitima. A més, definir el problema com un "desconeixement de si mateix" implica una visió essencialista que pot resultar elitista: sembla donar a entendre que hi ha una "veritable" identitat britànica que els polítics i els votants no saben veure, quan potser el que hi ha són múltiples identitats en conflicte permanent: l'anglesa hegemònica, l'escocesa independentista, la gal·lesa més reticent i la nord-irlandesa atrapada entre dues lògiques.
Podem descriure amb precisió la malaltia, però no encertar en el diagnòstic profund. No crec que Anglaterra —o el Regne Unit en conjunt— no es conegui; crec que es coneix massa bé i no es vol acceptar. La pluralitat nacional, les asimetries de poder entre Londres i les regions, la ferida oberta de l'Ulster i la pèrdua de pes geopolític no són elements desconeguts, sinó motius de disputa que el sistema polític ha preferit silenciar abans que gestionar. La recerca d'una "esperança unificadora" és, en realitat, una fugida endavant: la democràcia no es construeix sobre un relat únic, sinó sobre la capacitat de canalitzar el desacord.
Per això, la reflexió personal que en faig és que la setena esperança no hauria de ser un líder ni un programa, sinó un canvi de mirada ciutadana. La política no és una successió de salvadors, sinó un procés lent, contradictori i sovint ingrat. El repte no és "conèixer-se" per arribar a una síntesi harmònica, sinó aprendre a viure amb el conflicte institucionalitzat. Aquesta podria ser una bona radiografia del desencís britànic des de la distància que ens permet visualitzar de manera raonada, el seu llast és la nostàlgia d'una unitat que mai no ha existit en els termes que planteja i que, amb el declivi de l'imperi i les tensions internes, probablement mai no existirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada