La taula és llarga, i la nit encara més. Les copes mig plenes i el soroll de fons d'una sala tranquil·la. Set homes que han marcat èpoques, però que ara, amb el vi i els anys a sobre, parlen sense filtres ni postureigs. Michael Jordan, Leo Messi, Roger Federer, Tadej Pogačar, Michael Phelps, LeBron James i Usain Bolt. La conversa flueix com qui es coneix de tota la vida.
Jordan deixa el ganivet sobre la taula i s'inclina cap endavant. "Sabeu què? La gent es pensa que els anells ho són tot, però jo els tinc en una capsa al soterrani. I no per humilitat, sinó perquè no sé on més posar-los. El que realment valoro és haver après a perdre. Perquè he perdut més partits que he guanyat, i això és el que et fa entendre que el bàsquet és només una pilota que bota. Ara, amb els genolls destrossats, el meu repte és caminar fins al supermercat sense fer-me mal."
Messi somriu, amb aquell aire de qui sembla que sempre demana disculpes. "Michael, tu parles de perdre partits, però jo he perdut també finals de Copa Amèrica i Mundials. I et dic una cosa: després de l'última derrota, em vaig plantejar si tot plegat valia la pena. Però amb el temps entens que els trofeus són objectes brillants que ocupen espai. El Mundial que vaig guanyar? El tinc a casa, però el que realment recordo és l'abraçada amb els meus companys, no el moment del gol. La Pilota d'Or és bonica, però pesa i, a sobre, la meva dona diu que no combina amb la decoració del menjador -ja sabeu de què parlo- acaba dient".
Federer es recolza a la cadira, amb la copa a la mà. "Jo tinc 20 Grand Slams, però el rècord que més m'enorgulleix és haver arribat als 40 anys competint. I això no és talent, és sort i molta teràpia física. El meu servei, que deien imparable, ara és un servei normal que el meu fill gran em torna per sobre del cap. I em fa gràcia, perquè al final el tenis és només un joc de reaccions. Quan et retires, t'adones que la teva vida no depèn de si vas guanyar a Wimbledon o no. Depèn de les persones que tens al voltant. L'únic que em preocuparia realment és que els meus fills es dediquessin... a jugar al pàdel 😏".
LeBron James deixa anar una rialla imaginant-se a Roger tancat en una peixera de pàdel, li costa imaginar-ho. "Roger, tu ets la classe personificada, però jo he après que l'èxit és relatiu. He estat comparat amb el Michael tota la vida, i al principi em molestava. Ara penso que és un compliment, però també una ximpleria. Ell és ell, jo soc jo. Els meus quatre anells? N'hi ha un que el meu fill va fer servir per jugar a bitlles i no em va importar. Perquè al final, el que recordo són els viatges amb l'equip, les nits de partit, les bromes durant l'escalfament o les preguntes iròniques a les rodes de premsa. L'anell és un record, no és la història."
Bolt, que fins ara ha estat en silenci com si fos al seu calaix abans del tret de sortida, aixeca la mirada. "I jo, que he estat el més ràpid del món, et dic que la velocitat és una qüestió de segons. Literalment. El meu rècord del món pot caure demà, i això estarà bé. Perquè el veritable repte no és ser el més ràpid, sinó ser prou intel·ligent per saber quan parar. Ara corro per plaer, sense cronòmetre. I m'ho passo millor que als Jocs Olímpics. A Jamaica em diuen 'Usain' perquè sé córrer, però a casa em diuen "el que sempre arriba tard a dinar" perquè soc un desastre amb els horaris."
Pogačar, que ha estat escoltant amb atenció mentre s'empassa un generós plat de pasta, finalment parla. "Jo guanyo el Tour, però no us enganyeu: si el meu equip no em portés l'aigua i el menjar, encara estaria donant voltes per les carreteres d'Eslovènia. I les etapes de muntanya? Moltes vegades les guanyo perquè tinc por de defraudar els que confien en mi. No és valentia, és responsabilitat. I després, quan baixo de la bici, em pregunto si tot plegat té sentit. Perquè al final, la bicicleta és una màquina, i jo només soc el que la pedala. Sembla molt bàsic, ho sé. A casa, la meva parella em diu que soc normal, com tots. I això em relaxa més que qualsevol victòria. Per cert, no fem molt tard. Demà em queden 6 hores encara d'entrenament. Al juliol se'm gira feina".
Phelps fa un gest lent amb la copa d'aigua. "Tadej, tu i jo sabem què és entrenar fins a l'extenuació. Jo he nedat kilòmetres i kilòmetres per guanyar ors, però ara, si em tiro a una piscina, nedo per gaudir, no per guanyar. Els 23 ors són números que sonen bé en una biografia, però la realitat és que em van costar anys de solitud a la piscina. I ara, amb la perspectiva, et dic que el que realment importa no és el podi, sinó haver après a conviure amb la pressió. Perquè la pressió no desapareix, però aprens a gestionar-la. I això sí que és un rècord de veritat."
Jordan torna a agafar la copa de vi i el fa girar lentament. "Tots tenim èxits, tots tenim pors, tots tenim dies dolents. I al final, el que ens fa humans és admetre que el nostre talent era només una part de l'equació. L'altra part era l'atzar, l'equip, l'entrenador, la sort, les lesions, les decisions. Jo podria haver acabat treballant en una oficina si un parell de coses haguessin anat diferents. I no em fa por dir-ho. Perquè ser honest amb un mateix és més difícil que guanyar un anell".
Messi afegeix, amb el seu to tranquil: "Exacte. La gent et posa en un pedestal, però tu saps que aquell dia que vas fallar un penal et vas sentir un frau. I després, l'endemà, vas marcar tres gols i et van tornar a dir déu. Així que has de mantenir els peus a terra, perquè l'opinió canvia més ràpid que un esprint. I encara molt més si encara ets en actiu jugant un mundial i la premsa et mira per la teva longevitat quan alguns ja et donaven per mort".
Federer somriu i aixeca la copa. "Doncs brindem per això: per saber que els nostres èxits són circumstancials, però el nostre caràcter és el que realment ens defineix. I per poder sopar plegats sense necessitat de demostrar res. Perquè, al capdavall, som set persones que tenen en comú que, un dia, van decidir no rendir-se. Però també que, avui, saben que rendir-se a vegades és la decisió més intel·ligent."
Tots aixequen les copes, amb gestos naturals, sense grandiloqüència. Les rialles són suaus, les mirades còmplices. I per un moment, la conversa es transforma en el que sempre hauria de ser: el sopar de set amics que, per casualitat, van ser els millors en allò que feien. Però que, sobretot, van aprendre a ser persones normals després de ser llegendes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada