El món crema, la terra crema.

Aquesta setmana, Catalunya torna a cremar. Mentre els Bombers de la Generalitat treballen sense descans en diversos fronts, la ciutadania veu repetir-se un guió tràgic i previsible. La simultaneïtat d'incendis ha tensionat al màxim la capacitat operativa del cos, obligant a activar un comandament centralitzat a Cerdanyola per gestionar els recursos. I el que és més greu: els mateixos bombers havien advertit que entràvem en una setmana "en què podem tenir incendis amb velocitats que superin la capacitat d'extinció arreu del país". Una profecia que s'ha complert. 

La seva feina és ingent. Ho fan en condicions extremes, enmig d'una onada de calor que posa al límit qualsevol operatiu. Però no podem limitar-nos a lloar la seva dedicació. Els bombers són l'última trinxera, no la solució de fons i encara més quan la simultaneïtat "tensiona" l'operativa. Perquè els recursos no són infinits, i quan els focs es multipliquen, la capacitat de resposta s'afebleix. Les condicions meteorològiques extremes, agreujades pel canvi climàtic, creen el còctel perfecte. 

Però la meteorologia no és el vertader problema, sinó l'escenari sobre el qual actua: un bosc sobrecarregat de combustible, conseqüència directa d'una manca crònica de gestió forestal. L'abandonament del món rural i la desaparició del paisatge de mosaic, on els camps de cultiu feien de tallafocs naturals, han convertit grans extensions en una fàbrica de pólvora. A la Catalunya buidada, li hem sumat una manca de voluntat política estructural. La gestió forestal "no dona vots perquè no permet tallar cintes". És una feina invisible que no interessa a cap govern, i quan arriba el desastre, l'única resposta possible és l'extinció, que sempre és més cara i menys eficient que la prevenció. A sobre, el 90% dels incendis tenen origen humà, sigui per negligència o per intencionalitat, un símptoma que la conscienciació ciutadana és un altre front que hem perdut, en canvi, adoptar mesures de consciència ens sortiria al final baratíssim. 

Hem de passar de la gestió puntual a una estratègia de país. Davant d'això, cal proposar solucions com recuperar el paisatge agrari com a eina de prevenció actuant com a tallafocs naturals, i com a bon exemple de com l'activitat econòmica pot anar lligada a la resiliència territorial. No n'hi ha prou amb apagar focs. Cal deixar de banda la piropolítica i construir una estratègia de país que passi per la gestió activa del territori, la inversió en prevenció i la recuperació del món rural. El cos de bombers ha demostrat eficàcia i sacrifici, però no podem continuar exposant-los a situacions límit any rere any. 

El repte no és apagar incendis, sinó evitar que es generin les condicions perquè esdevinguin incontrolables. Si continuem amb el relat cíclic de lamentacions i promeses, ens cremarem no només a l'estiu, sinó durant tot l'any, i posarem en risc, una vegada més, la vida dels qui ens protegeixen.