Vivim obsessionats pels supertalents adolescents. Cada cap de setmana ens venen un nou fenomen: Mirra Andreeva, Lamine Yamal, Paul Seixas i ara Cooper Lutkenhaus, un noi de 17 anys que, segons els experts, ha fet "la gesta atlètica més impressionant de la història". Impressionant, sí. Però també inquietant.
No es tracta de restar mèrit a Lutkenhaus. El noi corre els 800 metres en 1:42, es lleva a les 6 del matí per entrenar-se abans de l'institut i somia canviar l'esport. Admirable. Però el discurs que l'envolta, el mateix que acompanyava fa deu anys altres joves prodigi avui oblidats o lesionats, hauria de fer-nos aturar.
El problema no és Lutkenhaus. És el sistema que celebra la precocitat com un valor absolut. L'atletisme, com el futbol, ciclisme o el tennis, ha convertit l'aparició d'un adolescent ràpid en un esdeveniment mediàtic. I aquí sorgeix la incomoditat: fins a quin punt estem protegint aquests nois? Fins a quin punt la seva "maduresa" aparent no és més que una adaptació forçada a un entorn d'adults?
Ens hauria de preocupar el relat. Ens venen precocitat com a geni, però sovint és cremada prematura. Quants joves prodigi han desaparegut abans dels 25 per lesions, esgotament mental o simple pressió? Lutkenhaus parla de "silenciar la veueta del subconscient al clatell". Potser hauríem de començar a escoltar-la.
L'atletisme necessita talents, sí. Però també necessitat perspectiva. Deixem que un noi de 17 anys guanyi carreres, però deixem-lo també equivocar-se, perdre, i sobretot, créixer sense haver de carregar amb l'etiqueta de "millor de la història". Perquè la història, sovint, és implacable amb els seus prodigis.
Tot és un producte, avui en dia. La necessitat de vendre contingut, productes, el que sigui. Tot és explotable. I parlem de cures, però no la tenim si hi ha vendes. I pel camí queden els explotats, sigui a les mines o quan ja no poden córrer.
ResponElimina