Ho tenim a les nostres mans

  

Històricament, totes les revolucions (la industrial, la digital) van destruir llocs de treball com molts pseudo-opinadors vaticinen, però també, paradoxalment en van crear de nous. La màquina de vapor va substituir músculs (i baixes laborals tot i que en aquella època ho dubto), i l’ordinador, càlculs rutinaris durant dies i dies. Sempre hi va haver un espai per a la intel·ligència i la destresa humanes. La qüestió amb la revolució de la Intel·ligència Artificial és si aquest patró es mantindrà, ja que la diferència rau en l'abast de la substitució. Les revolucions prèvies van afectar tasques concretes, alliberant-nos de feines físiques o repetitives. La IA, en canvi, no només automatitza tasques; amenaça de substituir funcions cognitives, des de l'anàlisi fins a la creativitat bàsica. És la primera eina que pot aprendre i replicar el nostre propi procés cognitiu per a una gamma amplíssima de tasques, no només les rutinàries. Aquest és el canvi de paradigma sense precedents.

Això ens porta a la gran incògnita de futur: ¿podrà la IA arribar a decidir, sentir i emocionar-se com un humà? La intel·ligència, en la seva facultat lògica, sembla assolible. Però la consciència, l'empatia i les experiències subjectives són un territori diferent. La discussió es divideix entre els que creuen que és una qüestió de complexitat computacional i els que defensen que la consciència emergeix d'una experiència física, orgànica de caràcter humà i biològica irreproduïble. És possible que mai puguem replicar aquest substrat.

En una jornada anomenada 'Innovar sense límits' celebrada a Reus aquesta setmana, Marc Vidal, analista econòmic i divulgador tecnològic centrava la seva xerrada específicament en la intel·ligència artificial.

Entre les seves idees, va assenyalar la IA com a eina, no com a amenaça: va remarcar que "cal entendre que la IA és una eina i no un substitut a la nostra feina". També va afegir que "no hi ha cap prova empírica que digui que un robot ha pres feina a un humà: en tot cas, ha deixat espai net". Aquí tenim part de responsabilitat per part de nosaltres, els usuaris. En entendre aquest concepte no amenaçant que molts volen imposar.

Adaptar-se, com no pot ser de cap manera, a aquesta tecnologia ens permetrà ser capaços d'innovar i no quedar-nos a la cua de tot i lamentar-nos en un futur.

El veritable repte, doncs, no és si la IA serà com nosaltres, sinó si serem capaços de dirigir-la per a complementar-nos, no per a substituir-nos, i trobar un nou lloc per a la humanitat en l'era de les màquines intel·ligents. La resposta definirà no només el futur del treball, sinó el de la nostra relació amb allò artificial. La decisió està a les nostres mans i és l'únic que la IA mai podrà fer.

La polarització debilita la democràcia

La immigració ha esdevingut un camp de batalla ideològic on es disputen, no sols models de gestió, sinó la mateixa ànima de les nostres societats. Assistim a una espiral tòxica on la simplificació deliberada del fenomen migratori alimenta opcions polítiques ultranacionalistes, que al seu torn radicalitzen encara més el debat. Aquesta dinàmica perversa té efectes corrosius en el teixit social i en la qualitat de les nostres democràcies.

El procés és ben conegut: la ultradreta construeix un relat apocalíptic que presenta els fluxos migratoris com una invasió, una amenaça existencial per a la identitat i el benestar d'Occident. Aquesta narrativa, repetida fins l'avorriment, obliga la resta de formacions a moure’s en un terreny minat. La resposta, sovint, no és una defensa dels principis d’acollida i integració, sinó una reacció feble que busca no perdre terreny electoral. D’aquesta manera, el marc discursiu de l’extrema dreta s’imposa, i el debat es desplaça cap a posicions cada cop més dures i d'exclusió.

Les conseqüències d’aquest joc són profundament nocives. La confusió es converteix en la norma a l’hora de dissenyar polítiques públiques. Es promulguen lleis contradictòries, més preocupades per transmetre fermesa que per resoldre problemes reals. En l'àmbit local, la convivència es ressent. Els veïns es miren amb recel, i la diversitat, que podria ser una font d’enriquiment, es converteix en un motiu de sospita i conflicte.

El preu més alt d’aquesta instrumentalització el paga el sistema democràtic en  conjunt. La cerca del compromís és substituïda per l’enfrontament; el respecte a les minories, per la tirania de la majoria; i el diàleg basat en fets, per l’emoció i la por. Si permetem que un repte complex com la immigració es redueixi a una eina per a la lluita política, estem traient els fonaments sobre els quals es construeix una societat lliure i oberta. Urgeix recuperar el sentit comú i tornar a un debat honest que no utilitzi les persones com a peons d’un joc electoral. El futur de la nostra cohesió social n’és el que està en joc.

Com ratolins a una ratera...

Foto: ACN 

 

Malauradament, la rabiosa actualitat mana i demana a crits parlar-ne. I sí, a Terres de l'Ebre aquesta setmana se'n parla i molt. I és normal.

L'alta accidentalitat a l'autopista AP-7, concretament entre Amposta i l'Ametlla de Mar és el símptoma clar i evident d'un problema de mobilitat estructural a les Terres de l'Ebre. Més enllà de les causes, que són moltes, els que viatgen per aquesta important via de comunicació, i recordem, única via ràpida que disposem per moure'ns cap al nord i sud, ens juguem la vida cada dia. Ja no és un problema de temps, que també, és un tema que utilitzem l'autopista per viatjar i tots tenim números de la loteria perquè...ens toqui (sense voler jugar).

L'AP-7 actua com l'única artèria viària d'alta capacitat per a una àmplia zona, concentrant tot el trànsit de mercaderies i trànsit particular que travessa part del litoral mediterrani. Aquesta saturació, amb un volum de 12.000 camions diaris en cada sentit segons el Servei Català de Trànsit, converteix qualsevol incident en una reacció en cadena que fa de ratera per tots aquells que s'hi veuen atrapats.

Millores reclamades en ampliacions de carril d'aquesta via tampoc crec que fossin la solució definitiva. Prohibir la circulació als camions encara menys. Però sí que es podria fer un pla estratègic de millora del transport públic, per evitar almenys injectar més volum de vehicles a l'autopista. I sobretot informació, que sempre anem justos...

No és de calaix que per anar a Reus un diumenge al vespre i evitar la zona afectada per un accident (ocorregut 24 hores abans), els ebrencs ens trobéssim circulant per les carreteres de la costa entre l'Ampolla i l'Ametlla de Mar com qui caça gambusins a la nit o busca un racó amagat entre oliveres per demostrar carinyo a la seva xicota. 

S'ha de potenciar realment les possibles alternatives. Es requereix una aposta ferma per fer prevenció o no actuar de manera reactiva. Les prohibicions no han de ser la solució. No ho haurien de ser...

Sense una visió global que abordi la connectivitat de la regió més enllà de l'autopista, els accidents continuaran essent una notícia ja massa habitual.

L'aula: on els nens són feliços...(i no saben llegir).

 

 

Avui en dia, l'educació infantil sembla haver perdut el nord. Tots parlen de les noves metodologies, de les emocions, de la felicitat a l'aula... però ningú es pregunta si amb tanta innovació no estem deixant de banda el que realment importa.

Abans, a les escoles s'ensenyaven coneixements sòlids: llegir, escriure, sumar i restar. Ara, en canvi, tot són projectes, tallers emocionals i activitats lúdiques. Està bé que els nens s'ho passin bé, però no podem convertir l'aula en un parc d'atraccions. La vida és dura, és evident. I l'escola ha de preparar els nens per afrontar les dificultats, no per amagar-se en una bombolla de protecció.

El que més em preocupa és que s'està traspassant als mestres responsabilitats que no els pertoquen. Ara han de ser psicòlegs, assistents socials, experts en intel·ligència emocional... I mentrestant, qui s'encarrega d'ensenyar les matemàtiques bàsiques o la gramàtica? No és estrany trobar nens que arriben a secundària sense saber llegir amb fluïdesa o resoldre un problema senzill.

Tampoc ajuda aquesta obsessió per les tecnologies. Els nens de sis anys ja tenen tauletes a l'aula, però després no saben agafar un llapis o escriure en paper. Tota la jornada escolars està plagada de pantalles, com si la realitat no existís. I després ens sorprenem que tinguin problemes d'atenció i concentració.

El pitjor de tot és que aquests canvis s'imposen des de les altures, sense consultar als que estan dia a dia a les aules. No ens ve de nou això, ja coneixem la història com acaba. Els polítics educatius, sempre amb noves lleis (1),  i els experts de sofà, sempre amb noves teories. Però els mestres, els que realment coneixen els nens, no tenen veu ni vot.

Potser hauríem de preguntar-nos si tota aquesta revolució educativa no serà en realitat un retrocés disfressat de progrés. Perquè al final, els que surten perdent són els nens, que arriben a la vida adulta sense les eines bàsiques per defendre's. I això sí que és una autèntica tragèdia. I malauradament hem construït una generació en retrocés ja en edats adultes amb dificultats greus de comportament i aprenentatge. Es veia venir...

 

(1) Educaweb. (s.f.). Cronologia del marc legal educatiu a l'Estat espanyol. https://www.educaweb.cat/continguts/educatius/sistema-educatiu/lleis-educacio/cronologia-marc-legal-educatiu-estat-espanyol/

 

 

L’ecologista del sofà (d'IKEA...per suposat)

 

Cada matí, el nostre protagonista s’aixeca amb la consciència tranquil·la d’haver salvat el planeta... Ha posat una etiqueta verda al seu perfil d’Instagram, segueix tres comptes de reciclatge creatiu i per suposat, no ho oblidem, beu cafè de comerç just (sempre que la cafeteria tingui Wi-Fi lliure).

Des del sofà, envoltat d’unes tres plantes d’interior que moren heroicament per manca d’aigua, comenta amb passió les notícies sobre el canvi climàtic. “La gent és molt irresponsable”, diu, mentre encén la calefacció a 27 graus i demana el sopar envasat en plàstic biodegradable que després oblida llençar al recipient adient.

El diumenge és el seu gran dia verd: apaga el llum per l’Hora del Planeta i se sent, durant seixanta minuts exactes, un activista de primera línia. Després, torna a encendre la televisió (amb pantalla d’última generació de Neo QLED i so Dolby Atmos) per veure un documental sobre els oceans, amb una llauna de refresc a la mà (feta amb alumini infinitament reciclable)

Els dilluns tornen les obligacions. Cal agafar el cotxe híbrid, això sí, per anar al gimnàs i fer bicicleta estàtica que li diu les calories consumides (molt menys que la llauna de refresc d'anit) mentre escolta un podcast sobre com reduir la petjada de carboni. Tot un exemple de coherència energètica. Al migdia, defensa a la feina el dret inalienable a una carmanyola ecològica (existeix encara els Tupperware?)… de plàstic reciclat i plena de quinoa (varietat negra collana, que el seu nom ja mola) vinguda del Perú.

Quan arriba el vespre, l’ecologista del sofà torna a casa satisfet. Abans de dormir, comparteix una frase inspiradora sobre la Terra i el futur dels nostres fills. Mentre carrega el mòbil, el rellotge intel·ligent, els auriculars sense fil, i la Roomba, pensa que encara hi ha esperança: “El canvi comença amb petits gestos”.

Però quan arriba l’estiu i el termòmetre puja, oblida tota teoria. L’aire condicionat és un dret humà i el ventilador solar, una broma per a turistes nòrdics cremats com a gambes (de Palamós, quilòmetre zero). Els seus residus es classifiquen segons l’humor del dia, i el contenidor groc és, de lluny, el més popular. Tot i això, ell sap que es troba del costat bo de la història. Ha signat peticions en línia, ha compartit infografies xupi-ecoverdes i ha comprat una bossa de roba que diu “Save the Earth” (per posar les tres samarretes de Zara fabricades a Bangladesh i que no han vingut des d'allà en bicicleta precisament).

Potser sí. Però potser, també, el planeta necessita menys posts i més passes fora del sofà. Al cap i a la fi, salvar la Terra des del confort del menjador és la gran gesta ecològica del nostre temps: còmoda, silenciosa i perfectament reciclable en likes 💙.

Realpolitik: entre la necessitat i la pèrdua d'horitzó

 

La Realpolitik s'ha convertit en el marc inevitable de les democràcies contemporànies, especialment en contextos de fragmentació parlamentària com els que vivim actualment. Aquest enfocament, que prioritza el possible sobre l'ideal, planteja una tensió fonamental entre governabilitat i coherència, entre l'art del pacte i la fidelitat als principis.

D'una banda, el pragmatisme polític representa una eina necessària per trencar bloquejos i assegurar l'acció de govern en situacions de complexa majoria. Encarna l'acceptació madura que, en societats plurals i diverses, la gestió pública requereix negociació, consens i la capacitat de trobar punts d'acord amb qui no comparteix tot el programa. És l'antídot contra la paràlisi institucional i el dogmatisme estèril. Aquesta esterilitat ha causat més d'un mal de cap intern a segons quines formacions polítiques que no han sabut encabir discrepàncies ideològiques internes que val a dir, considero necessàries i tot.

Tanmateix, aquesta pràctica es troba amb un límit perillós quan es converteix en finalitat en si mateixa, quan el "què es pot fer" eclipsa completament el "per què ho fem". La deriva comença quan els pactes s'apropien de la naturalesa ideològica pròpia, buidant de contingut els projectes polítics. Aquí s'obre una fractura interna en els partits entre qui entén el pragmatisme com a instrument i qui el veu com a traïció.

Cal tenir en compte també, que a realpolitik rebutja la ideologia com a guia i el seu alt pragmatisme pot ser una arma de doble fulla: es pot plantejar la utilització de la democràcia  o no en funció de les seves necessitats.

La veritable qüestió ètica sorgeix quan la Realpolitik es desvincula de qualsevol referent. En la seva versió més econòmica, aquest enfocament tendeix a considerar els valors ecològics, culturals o socials com a obstacles, no com a objectius desitjables. S'accepta com a "real" únicament allò que és quantificable a curt termini, ignorant realitats més profundes però menys immediates com la sostenibilitat ambiental, la cohesió social o la preservació del patrimoni cultural. Com si aquests aspectes juguessin en una altra lliga.

El repte, doncs, no està en renunciar al pragmatisme, necessari en qualsevol gestió pública complexa, sinó en mantenir-lo lligat a uns principis que donen sentit i direccionalitat a l'acció política. La veritable saviesa política consistiria en trobar el punt d'equilibri on el realisme no signifiqui renúncia als ideals, sinó la seva aplicació intel·ligent en condicions adverses. Es tracta de comprendre que, sense principis, el pragmatisme es converteix en cinisme; però sense pragmatisme, els principis es transformen en meres declaracions intranscendents.

En aquest sentit, la qualitat d'una democràcia es mesura no només per la seva capacitat per generar acords, sinó també per la seva habilitat per mantenir viu el debat sobre els fins i els valors que han d'orientar aquests acords. La política, en darrera instància, continua sent aquest espai on hem de conciliar el que és necessari amb el que és desitjable, el real amb l'ideal, sense que cap dels dos acabi per imposar-se absolutament sobre l'altre.

Quan a un bon amic li vaig plantejar un dia que seria bo que els governs fessin una deriva cap a models de governança més tecnocràtics, la seva resposta va ser àgil i clara: i què faran els polítics llavors? Cert, i això em va fer pensar que si la tecnocràcia es caracteritza per la composició dels governs amb gent experta en lloc de polítics, per què no creem això mateix, polítics experts, capacitats, formats, capaços de prendre decisions complexes amb coneixement especialitzat i debat polític alhora?

L’ Ebre també és Catalunya (què bonic que sona)

 

 

 

 

Foto: Roger Heredia

  

Foto: Albert Salamé

Terres de l’Ebre. Aquella terra que quan baixem per l'AP7 i creuem el coll de Balaguer sospirem en silenci: "ja som a casa". Aquella postal idíl·lica que els polítics ensenyen quan parlen de sostenibilitat i natura. La mateixa que es converteix en un dramàtic i efímer reality show cada vegada que el cel decideix obrir les comportes sense cap mirament. Els recents aiguats han tornat a posar de manifest allò que tots sabem, però que sembla un secret d’estat: l’Ebre és la zona zero del canvi climàtic a Catalunya, i l’abandonament infraestructural és un mal endèmic que els ebrencs fa anys que reclamen solucions. 

Les administracions han transformat la prevenció en un concepte abstracte, com una assignatura pendent que mai arriba a examen. Les carreteres esdevenen rius ja una via fluvial, els pobles illes, i nosaltres, els ebrencs, uns navegants improvisats i al límit de la paciència. I què diem de les infraestructures hidràuliques? I de la seva planificació? I de la seva gestió? Deuen ser com aquells llibres que tothom té a la llibreria de casa, però ningú llegeix: se’n parla molt, es fan plans magnífics com l'ambiciós i aprovat per tots els actors locals anomenat "Pla Delta" que les alternances de govern fan perillar la seva total execució i a perill que es quedi en algun calaix de la Generalitat. On són els sistemes de drenatge moderns? Per què no es fa una aposta real i efectiva del desviament a gran escala d'aquelles vies d'evacuació hídrica que generen estralls materials i personal? Per què no es posa a sobre la taula i es valora el cost entre fer aquesta obra o expropiar habitatges que són al bell mig dels barrancs? Queixar-se dels responsables que van permetre construir en aquestes zones no arregla el problema, només demana responsabilitats i el problema continua latent. Per posar un exemple: València va ser capaç de desviar la llera del riu Túria per fora de la ciutat. Segurament trobaríem molts més exemples.

I no podem continuar sense una reverència a l’abandonament mediàtic. On era la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals quan més es necessitava? No ens ve de nou. Segurament buscant el focus en algun trànsit tallat a la Diagonal, algun tractat de pau a més de 3.000 km d'aquí o en una absurda sobrecàrrega muscular d'algun jugador de futbol de la capital. L’Ebre, ja se sap, només és portada quan crema o quan s’inunda. La nostra tragèdia és un telediari de segona, un esdeveniment local en una Catalunya que es diu cohesionada. Una presència que els dies posteriors sí que hi és, però no en el moment de la tragèdia, perquè els mitjans tenen com a prioritat informar. Les imatges del Godall amb els cotxes arrossegats pel corrent de l'aigua són fàcilment vendibles, però la reflexió profunda sobre per què passa any rere any sembla ser un tabú.

Però no ens titlleu de victimisme. Ens veiem obligats. Ens han ensenyat a viure amb emergències, no ens obligueu a mirar el cel quan es posa negre. Mentre els discursos oficials parlen de transició ecològica i resiliència, als pobles de les Terres de l'Ebre se’ls acaba la paciència. I així, entre la indiferència política i el silenci mediàtic, l’Ebre segueix el seu curs, impredictible i salvatge, recordant-nos qui mana realment en aquest territori. Ell és l’únic que no ens falla, ni ens abandona. La resta, són promeses que s’emporta el cabal.

I quan les aigües es retiren, quan els titulars sensacionalistes marxen cap a la següent catàstrofe, ens queda el fang i el silenci. Potser seria el moment de demanar un pacte nacional per a l'Ebre per abordar de manera integral totes les mancances territorials. També la creació d'una seu permanent de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals aquí baix. Mentrestant, continuem sent el pati del darrere de Catalunya, un laboratori a cel obert dels efectes del canvi climàtic on s'experimenta amb el nostre territori I això, senyors governants, no és victimisme: és la realitat que els vostres fulls de ruta i els vostres informatius ignoren deliberadament. Nosaltres ja ho entenem: només som notícia quan la natura es revela. La resta de l'any, som la invisible frontera d'una Catalunya que mira cap a un altre costat quan no l'interessa. I que els fem gràcia quan utilitzem l'article "lo". Però també, també ho som... i inclús més, part de Catalunya. I no pensem renunciar...

Precocitat desprotegida

 

Fa uns dies, el Barça de bàsquet va presentar Moha Dabone, un jugador de tretze anys en un partit oficial. La notícia es va celebrar com un èxit, una fita que obria portes als més joves. Però sota l’aixeta de la il·lusió, hi ha una realitat preocupant: l’esport accelerat està cremant etapes essencials de la formació i la infància, amb un cost psicològic devastador. La pressió de rendir en un cos i una ment que encara es construeixen deixa seqüeles profundes: ansietat per al rendiment, trastorns d'identitat quan el valor personal es confon amb l'èxit esportiu, i la pèrdua irreversible de la vivència d'una adolescència normal.

No és un cas aïllat. El fenomen de la precocitat extrema s’estén com una taca d'oli per tots els esports. Al tenis, per exemple, ja hem vist com adolescents es convertien en productes d'alta competició, amb pressions multimilionàries i cossos que es ressenten abans d’hora. La imatge d’una Garbiñe Muguruza anunciant la seva retirada amb només trenta anys, esgotada física i mentalment, és una prova més d’aquesta dinàmica devoradora que sacrifica el benestar emocional en l'altar dels resultats immediats. El missatge és perillós: val més un prodigi prematur que una carrera sòlida i duradora.

Aquest desig de trobar la perla, el nou Messi, la nova Williams, o el pròxim Pogacar està truncant processos vitals. S’estalvia el camí de l’aprenentatge pacient, esborrant les fronteres entre el planter i l’elit, entre el pati del col·legi i l’estadi. Es premia la projecció més que el procés, el resultat més que el creixement. I en aquesta carrera, els més joves perden alguna cosa més important que un partit: perden la possibilitat de viure la seva edat sense el pes d’un contracte o les crítiques d’una grada, la seguretat psicològica que proporciona un desenvolupament natural, sense la càrrega mental de satisfer expectatives adultes prematures.

L’esport modern, embogit per la immediatesa i l’explotació comercial, està renunciant als seus valors fonamentals. La formació, la maduració i la protecció integral de les persones han passat a un segon terme. Quan un nen o una nena es converteix en notícia per la seva edat abans que pel seu joc, alguna cosa no funciona. Estem educant campions, però a costa de crear persones psicològicament fràgils, condicionades per una identitat que pot esfondrar-se amb la primera lesió greu o la primera derrota important. Estem deixant pel camí les persones que hi ha darrere.

El sistema esportiu actual s'assembla perillosament a una fàbrica de prodigis amb data de caducitat. Mentre aplaudim aquests debutants prematurs, obviem les estadístiques que mostren com la majoria no arribaran a consolidar-se, però portaran sempre les cicatrius d'una socialització truncada. L'esport havia de ser una aula de la vida, un espai per aprendre a gestionar l'èxit i el fracàs en un entorn protegit. En canvi, l'hem convertit en una arena on nens i adolescents són llançats a la voràgine professional sense les eines emocionals per sobreviure-hi. I això que avui en dia ens atrevim a parlar sobre la salut mental sense embuts és molt contradictori. La pregunta que ens hauríem de formular és si val la pena cremar etapes de creixement personal a canvi d'èxits esportius efímers. La resposta, mirant els casos de burn-out precoç i les carreres truncades, sembla òbvia.

El preu tardà de l'oblit

Fa pocs dies, Dinamarca va demanar perdó a les més de 4.500 dones groenlandeses que van ser esterilitzades per la força per l’Estat entre 1966 i 1991. La imatge de la primera ministra Mette Frederiksen demanant disculpes en el Parlament és potent, i el fons de 40 milions d’euros per indemnitzar les víctimes sembla un acte de justícia. Però cal preguntar-se: per què ara? I per què als polítics els costa tant, i sempre arriben tan tard, a pronunciar aquestes dues paraules tan simples i tan poderoses: “ho sento”?

La resposta és que demanar perdó per fets pretèrits mai és un acte ingenu de penediment. És, sobretot, un càlcul polític minuciós. Les disculpes arriben quan el cost de seguir negant la veritat supera el cost de reconèixer-la. Durant dècades, Dinamarca va poder ignorar el dolor de les dones groenlandeses perquè la seva veu era feble en l’espai públic. Avui, en un context global de reivindicació dels drets dels pobles indígenes i de revisió crítica del colonialisme, el silenci es va tornant insostenible. El perdó, en aquest sentit, no és només un deute amb el passat, sinó una eina per a la legitimitat present.

El que revela aquest cas, i altres similars, és la profunda incapacitat de la classe política per actuar per pura ètica. Esperen que morin les víctimes, que s’apaguin els testimonis directes i que la ferida esdevingui una qüestió d’arxius històrics en lloc de memòria viva. És més fàcil demanar perdó a la segona o tercera generació, quan la indignació s’ha atenuat i la indemnització es pot presentar com a gest de magnanimitat i no com a restitució urgent.

El patró es repeteix: Espanya amb les víctimes del franquisme, els Estats Units amb l’esclavitud, Bèlgica amb el Congo i molts més exemples que podríem trobar. El mecanisme és sempre el mateix: negació, silenci, vergonya i, finalment, un reconeixement arribat quan els responsables directes fa temps que ja no estan als càrrecs. La disculpa es converteix així en un ritual de purificació nacional que permet girar la pàgina sense haver enfrontat veritablement les causes profundes del dany.

Les disculpes de Dinamarca són necessàries i benvingudes. Però arriben dècades després del dany i només després d’una lluita persistent. Ens mostren que la justícia històrica no és una concessió espontània del poder, sinó el fruit d’una llarga i dolorosa exigència. I recorden que, en política, el “mai és massa tard” és, sovint, la constatació trista que sí, que ja ho era.

Waterworld (sense Kevin Costner)

 

Any 2250. Informe d'observació. La situació aquí és un desastre absolut. La torre de l'Ermita de l'Aldea és poc més que una estructura compromesa en un paisatge de pura desolació. El que abans eren arrossars que podies divisar la seva verdor des de dalt de la Torre a l'estiu, és ara una extensió bruta de la mar Mediterrània. L'aigua està bruta, plena de runa flotant i deixalles químiques ves a saber d'on...

El nivell del mar va pujar sense que ningú fes res. Dècades barallant-se per evitar la pujada del nivell de l'aigua i incapaços d'anar a una, incapaços de tenir una estratègia comuna des del territori i per al territori. I aquells que la van tenir, poc cas els ho van fer. Els sistemes de contenció costanera del segle XXI van resultar ser un pegat inútil. Ara, la torre es troba aïllada, envoltada per aigües pantanoses que pugen uns 3 cm anuals. La base està corcada per la sal, i la seva base cau a trossos. L'interior és digne de les èpoques medievals, ple de fongs i de fem de les rates que ara hi habiten. No queda res de la seva funció original; és un esquelet de pedra. Un far per vaixells que ja no naveguen.

L'ecosistema està col·lapsat. Les gavines que niuen al campanar presenten deformacions, probablement per toxines a l'aigua i les conseqüents mutacions genètiques. No hi ha peixos comestibles, només espècies resistents a la contaminació. L'aire fa olor de podrit i a combustibles que encara s'emeten des de les poques plantes industrials properes i ara submergides.

L'accessibilitat és nul·la sense una embarcació amb casc reforçat. Els corrents són impredictibles i plenes de restes sòlides que poden perforar l'embarcació. Les autoritats van abandonar la zona fa dècades, la van donar per perduda i van ser part del gruix que es va batejar com a exiliats climàtics (qui ho anava a dir). Els que encara estan per aquí són saquejadors o gent sense cap a un altre lloc on anar, intentant sobreviure entre les restes d'una civilització que va fracassar.

I tot pels que, des del segle XXI, es dedicaven a negar l'evidència. Els negacionistes del canvi climàtic, aquells que cridaven "alarma" i "exageració" des de les seves plataformes privilegiades ideològiques, són els veritables arquitectes d'aquest desastre. Mentre els científics mostraven dades, ells venien negacionisme com a producte de consum. Van llançar campanyes per desacreditar les energies netes, van burlar-se dels "ecologistes radicals" i van defensar els combustibles fòssils fins a l'últim alè, deixant-nos com a herència un món malalt. Van canviar el futur del planeta per uns quants anys més de beneficis immediats. Van ser uns egoistes i uns irresponsables, i ara ho paguem tots.

La torre és un recordatori físic del nostre fracàs col·lectiu. No és una tragèdia poètica; és un error de càlcul gegant, un error que vam cometre i que ara estem obligats a veure com es desfà, dia rere dia. No hi ha cap mena de bellesa en aquesta ruïna, ningú vindrà d'aquí uns anys a visitar-la com a vestigi d'un passat. Només és el resultat de la negligència humana.

La imprevisibilitat com a estratègia

 

 

Les darreres setmanes han confirmat un patró que inquieta a amics i rivals: la imprevisibilitat de Donald Trump ha passat de ser d'un estil a una eina política conscient. Les seves declaracions no tracten només d'una polèmica més; són canvis de paradigma constants i a favor dels seus interessos que sempre pretén mercantilitzar.

La imprevisibilitat, abans vista com un risc, és ara la seva marca marca. Per als seus partidaris, és la prova d'un home que desafia un sistema corrupte. Per als mercats i els líders mundials, però, és un factor d'inestabilitat impossible de quantificar com si de matèria intangible fos.

La gran pregunta és: fins a quin punt aquesta estratègia és sostenible? En el món de les inversions i la geopolítica, la predictibilitat és un actiu. La constant erosió d'aquest principi per part de Trump genera una incertesa que pot tenir conseqüències econòmiques i estratègiques profundes. La seva imprevisibilitat ja no és una anècdota; és l'element definitori d'una possible segona presidència, i  s'està preparant per a un terreny de joc on les regles poden canviar amb un sol tweet.

Aquesta volatilitat calculada, però, té un cost ocult. En l'àmbit econòmic, podria dificultar la inversió a llarg termini i podria provocar fluctuacions brusques en els mercats amb cada nova declaració. Les empreses necessiten estabilitat per a planificar, i la política de Trump ofereix el contrari. Geopolíticament, encoratja als actors adversaris a aprofitar aquesta percepció de desordre i debilitat en les aliances tradicionals, mentre els aliats es veuen forçats a considerar plans de seguretat alternatius, minant dècades de cooperació i molt d'esforç diplomàtic.

En definitiva, la imprevisibilitat de Trump no és un simple tret característic  del seu caràcter; és una eina d'agitació que fractura els pilars de l'ordre internacional. El debat ja no és sobre les seves polítiques concretes, sinó sobre la viabilitat d'un sistema global on un dels seus principals actors sembla rebutjar els principis de previsibilitat i confiança mútua. El veritable impacte pot ser la normalització de la inestabilitat com a moneda de canvi.

Odi no jurídic

Divendres 12 de setembre del 2025

Carlos Alsina (Onda Cero): "...ayer ya más por costumbre que por ambición, varios miles o decenas de miles de personas se echaron a la calle y echaron la tarde en la manifestación de estelada y reliquiario y se dejaron acunar por la letania doliente de Lluís Llach con su discurso del día de la marmota. El conejito de Duracell, el conejito independentista se le han agotado las pilas. Diez años encasillado en la canción de siempre, que si la justicia española, que si la lengua amenazada,...en esta canción tan simple, tan pobre, tan mala y tan aburrida..."

Carlos Herrera (COPE): "...manifestaciones convenientemente organizadas y pagadas con millones de euros de dinero público canalizado desde la Generalidad de Cataluña a través de todo el piélago de asociaciones ciudadanas que todos conocemos, el Omnium, el otro, el otro...aquello fué una carísima operación de ingeniería social pagada con los impuestos y en cuanto se acabó el chollo de dinero público acabó el fervor patriótico..."

Federico Jiménez Losantos (EsRadio): "...nunca ha tenido menos apoyo el separatismo catalán y nunca ha tenido más poder institucional y capacidad para destruir España...se dice que los catalanistas son sobiranistas, no no no, son odiadores de lo español...les encantan los burros, algo tendrán en común supongo. Ayer en la manifestación dijeron los favorables que era de 28.000, o sea, calculen unos 8.000. Porqué a la hora de mentir como bellacos, es que les gusta además...entonces como puede ser que algo con tan poco apoyo popular tenga tantísimo poder político y sea una dictadura real? PSC es el partido más miserable que ha habido en toda la historia de España. Al lado del PSC hasta los comunistas resultan nobles y buenos. Y qué es lo que pasa ahora en Cataluña? Que odian a los catalanes que hablan español que son mayoría, una lengua mucho más poderosa, con más salidas, o sea en que va a dar las ruedas de prensa Lamine Yamal? Pues en español. Y cómo canta Rosalía? Puede cantar en catalán pero por supuesto sus éxitos son en españil. Porqué aspiran a salir de las bardas del corral..."

Europa i la política de la desglobalització

  

La recent expansió de la capacitat militar europea no és un fet aïllat, sinó un símptoma profund dels canvis tectònics que sacsegen l'ordre global. Aquest rearmament històric, amb fàbriques d'armes que tripliquen el seu ritme de creixement, és la resposta lògica, encara que potencialment perillosa, a un món on la competència geoeconòmica i la confrontació estratègica han substituït la cooperació multilateral.

La rivalitat entre els Estats Units i la Xina, exacerbada per les polítiques de l'era Trump i la pandèmia, ha erosionat el sistema de comerç global, convertint l'economia en un camp de batalla on els estats utilitzen l'intercanvi comercial i les cadenes de valor com a armes per assolir el predomini estratègic. En aquest context, la decisió d'Europa de reforçar la seva base industrial de defensa és tant un intent desesperat de garantir la seva seguretat en un entorn fracturat com una renúncia a la idea que la interdependència econòmica és suficient per evitar conflictes.

No obstant això, aquesta via presenta riscos existencials. La militarització de la geopolítica pot accelerar una carrera armamentística global, desviant recursos crítics cap a la defensa en un moment en què reptes com el canvi climàtic o com per exemple recentment, les pandèmies exigeixen cooperació i inversió massiva en benestar. A més, Europa s'arrisca a internalitzar una lògica de blocs confrontats, precisament el que volia evitar. La veritable prova no serà la seva capacitat de produir més míssils, sinó si pot articular una estratègia autònoma que equilibri la necessitat de seguretat amb la defensa del multilateralisme i la diplomàcia.

L'expansió militar europea és de fet un reflex del fracàs del sistema internacional. Il·lustra la perillosa intersecció entre geopolítica i geoeconomia, on la lògica del conflicte s'imposa a la de la cooperació. El camí escollit per Europa podria garantir la seva seguretat a curt termini, però alhora pot consolidar la divisió del món en esferes d'influència confrontades, amb conseqüències imprevisibles per a l'estabilitat global a llarg termini.

Aquest gir estratègic, encara que comprensible des d'una òptica de seguretat nacional immediata, representa una renúncia a les polítiques de cooperació que havien marcat l'ordre posterior a la Guerra Freda. La veritable qüestió és si Europa, en aquest procés, serà capaç de definir una via pròpia que eviti la simple emulació de la lògica de blocs. El rearmament físic ha d'anar acompanyat d'un reforç igualment potent de la diplomàcia i les institucions multilaterals. En un món cada vegada més dividit, la capacitat de mediar i construir ponts serà tan crucial com la de dissuadir. El risc major és que, en la recerca de la seguretat, s'acabi perpetuant la mateixa inestabilitat que es pretenia evitar.

Cap a l'autoritarisme sense demanar permís

 

La retòrica de la llei i l'ordre s'ha convertit, una vegada més, en l'eina preferida per a justificar l'erosió metòdica de les llibertats civils. Sota el pretext de combatre una criminalitat que les mateixes dades oficials desmenteixen, s'està executant una estratègia calculada de militarització de l'espai públic. No es tracta de protegir els ciutadans, sinó d'intimidar, de normalitzar la presència de l'uniforme i l'arma com a elements quotidians en ciutats que no estan en guerra. És la invenció d'una emergència per a la consolidació d'un poder que es mostra cada vegada més autocràtic.

La decisió de Donald Trump de desplegar forces militars o paramilitars en capitals amb els índexs de violència en descens (Washington registra el nivell més baix de criminalitat dels últims 30 anys, i Chicago ha reduït un 33% els homicidis) és una contradicció que delata la veritable intenció: no és una operació de seguretat, és un espectacle de força. És un missatge dirigit més als opositors polítics que als delinqüents. La comparació amb règims feixistes, tot i que potent, no és gratuïta. El patró sempre és el mateix: sembrar la por, presentar-se com l'únic salvador i, després, utilitzar les institucions per a reprimir qualsevol dissidència sota la bandera de la unitat nacional.

La gravetat rau en la dessensibilització. Quan els ciutadans accepten que soldats amb rifles d'assalt patrullin els carrers de les seves ciutats en nom de la seva pròpia seguretat, han acceptat, de facto, la pèrdua d'un espai lliure. S'obre la porta a què qualsevol protesta social, qualsevol vaga, qualsevol manifestació de desacord, sigui qualificada com "amenaça a l'ordre" i, per tant, "metrallada" amb una resposta desproporcionada.

Aquest és el camí cap a l'autoritarisme. No amb un cop d'estat sorprenent, sinó amb passes lentes i calculades, envoltades de banderes i proclames patriotes. Es despleguen soldats mentre es redueixen inversions en polítiques socials, en educació, en llocs que abordarien les causes reals de la inseguretat. La militarització és el símptoma d'un estat que ha renunciat a governar per a tots i ha triat governar mitjançant la por. I la por, com saben tots els dictadors, és l'instrument de control més eficaç.

Es tracta d'una estratègia cínica que substitueix el diàleg per la intimidació, i la justícia social per la supressió violenta. El resultat és una societat més polaritzada i, irònicament, menys segura, ja que la presència militar alimenta el cicle de la violència en lloc de resoldre’n les causes que l'originen.

La pu** mili

 

 

En el debat actual sobre seguretat i defensa, la proposta de reinstaurar un servei militar obligatori a Alemanya sorgeix com a reacció a un clima geopolític percebut com a amenaçador. La narrativa que la sustenta, però, mereix una anàlisi crítica i escèptica. Traslladada a l’estat espanyol, aquesta mesura no només resultaria anacrònica, sinó també profundament problemàtica.

La idea es presenta amb un discurs basat en la por: la necessitat de "rearmar" la societat davant d’un enemic extern. Aquesta visió, però, és simplista i ignora completament la naturalesa dels conflictes del segle XXI, que es decideixen en l’àmbit cibernètic, tecnològic i d'intel·ligència, no amb masses de personal sense formació especialitzada. L'estat, amb la seva posició geoestratègica i integrada en l’OTAN, necessita inversió en capacitats d’alt valor, no en un model de reclutament massiu propi de la Guerra Freda.

Més enllà de la seva ineficiència estratègica, la mesura és èticament criticable. Imposar un any de servei obligatori (segons el model que existia) suposa un trastorn en els projectes vitals de molts joves. És un pegat absurd per a problemes complexos, que a més suposaria una càrrega financera insostenible i plantejaria greus qüestions sobre la seva gestió (objectors de consciència, etc.). A més, en una societat tan diversa com la nostra, obligar a ciutadans de diferents orígens i conviccions a un servei d’aquestes característiques podria generar tensions socials innecessàries i contraproduents.

Personalment, em sembla una idea regressiva i perillosa. En lloc de fomentar una cultura de pau i cooperació, militaritza la societat i normalitza la violència com a eix de la societat. En un context actual, amb una joventut altament formada, però amb mancances en ocupació i habitatge, destinar recursos públics i temps vital a això és, senzillament, obscè. La veritable valentia no està a tornar al passat, sinó en construir una defensa moderna, eficient i respectuosa amb les llibertats. La prioritat hauria de ser reforçar cossos professionals ben equipats i promoure el servei civil voluntari en àrees com la protecció civil o l’atenció a persones dependents per exemple, que sí contribueixen realment a la resiliència de la societat.

I ara sortiran els de sempre, els que sí que la van fer: segons la seva saviesa castrense cap hacker pot amb un soldat que sap obeir ordres cegament i netejar una escopeta amb els ulls tancats (tot i el bromur a la sopa del dinar). Per tots ells la ciberguerra és pura moda: el veritable front és el pati d'una caserna a les cinc de la matinada. Que tornin els anys daurats de la instrucció predigital, on l'únic virus era el de costipar-se per no abrigar-se prou. Nostàlgia pura. Tempus fugit. Avís per navegants: no, no et feia un home...

 

Borraines en mel

 

El grup Llomillo representa una de les propostes més fresques i autèntiques de l’escena musical actual a Terres de l'Ebre, especialment quan parlem de la seva presència en directe.  El seu enfocament escènic transcendeix la simple reproducció de cançons per convertir-se en una experiència multisensorial que connecta amb el públic a nivell emocional i cultural. La seva música, arrelada en tradicions locals però amb una projecció contemporània, es beneficia d’una execució en viu que destaca per la seva energia, improvisació i interacció amb l’audiència.  

Un dels aspectes més notables  en directe és la seva capacitat per crear un logo sonor identificable com una mena de signatura acústica que els diferencia. La banda domina l’art de la tensió i alliberament, una tècnica clau en performances memorables amb un domini de la dinàmica escènica.  

Llomillo construeix una identitat coherent però flexible. En directe, els membres i sobretot la seva veu, Josep,  projecten una imatge d’autenticitat i accessibilitat, apropiant-se de recursos visuals i gestuals que reforcen el caràcter col·lectiu de la seva música. Amb hits com "Pubilla", "Borraines en mel" o la nova "Vaia Paia" la identitat artística es construeix  a través  d'incorporar anècdotes locals o improvisacions basades en l’energia del moment i afegeix una capa de singularitat a cada concert.  

Saben utilitzar estratègies pròpies de la performance participativa, com crides i respostes, invitar el públic a percussió improvisada o adaptar lletres segons el context. Aquesta pràctica, transforma el concert en un acte col·laboratiu i reforça el seu feedback amb el públic, nodrint-se també de les seves pròpies sinergies amb ell. A més, la banda explota amb intel·ligència els silencis i els moments acústics per crear intimitat  en la seva capacitat per equilibrar grandiositat i detall .  El que fa de Llomillo un fenomen únic en l’escena musical actual no és només el seu so, sinó la manera com transformen cada concert en una cerimònia compartida. Com assidu de les seves actuacions, puc afirmar que la seva capacitat per crear complicitat amb el públic és gairebé instintiva. No es limiten a tocar; habiten l’escenari amb una naturalitat que desdibuixa les fronteres entre artistes i espectadors. Aquesta màgia neix d’una combinació de factors: des de la seva disposició física fins als detalls que fan que cada concert sigui una experiència irrepetible.

 

Sobradament capacitats per alternar peces enèrgiques amb balades contemplatives, assegurant una curva emocional que manté l’audiència compromesa. Aquest domini de l’arquitectura escènica és un reflex del seu profund enteniment de com la música viva ha de respirar i evolucionar. En un context cultural on el digital amenaça amb homogenitzar les experiències artístiques, Llomillo recorda el poder irreemplaçable de la presència física i la vulnerabilitat del moment compartit.   

 

La seva música en directe no és només un producte artístic, sinó un acte de comunicació i resistència cultural .Els moviments als escenaris no són aleatoris: cada gest, cada mirada còmplice entre membres de la banda, i fins i tot les pauses dramàtiques, estan calculades per generar tensió o alliberar energia. 

 

Més enllà dels tecnicismes musicals el que emociona de Llomillo és la seva autenticitat sense pretensions. No temen mostrar vulnerabilitat: he vist com un integrant riu després d’un error menor i ho converteix en una broma compartida, o com un altre s’atura per explicar una anècdota personal abans d’una cançó. Aquesta humanitat, combinada amb una energia gairebé tribal  fa que el públic no només els escolti, sinó que hi cregui. En una era dominada per l’autoedició digital, la seva imperfecció en directe és un acte de rebel·lia i, alhora, un regal.

 

Llomillo no és un grup que actuï per al públic, sinó amb ell i crec que ells, ho saben.  Entendre que la música en directe és un organisme viu que es nodreix de l’energia compartida és entendre i estimar la músic en directe. I això, en un món cada cop més individualista, és un miracle cultural que mereix donar-li el valor que té.

 

La banda la componen Josep, Xavi, Pau, Josep i el sempre recordat Joan. 

 

A l'estiu pubilla i per Nadal, borraines en mel 😉 

Rebel.lem-nos!

 

 

 

Una fideuà. Plat diví, fill rebel i malcriat de la paella, que ens convida a gaudir dels seus fideus daurats, dels seus mariscs suculents i del seu allioli que et fa preguntar per què no el prens amb cullereta. Però, atenció, no se t’acudeixi menjar-lo de nit. No, no, no. Els experts (gent que clarament no té res millor a fer) han decretat que la fideuà és un plat diürn, com el sol, la platja i les decepcions amoroses i que ens donen llicència per esgarrifar-nos quan veiem a turistes asseguts a taula d'un restaurant una nit d'estiu a 35 graus de xafogor i com a plat principal del sopar, una paella !

Però, per què? Doncs aquí teniu les raons científiques (o sigui, excuses inventades) per les quals la societat et mira malament si et veu amb un plat de fideuà a les 10 de la nit:  
 

1. És molt pesat. 
Com si a mitjanit no hi hagués gent devorant hamburgueses de tres pisos o kebabs amb salses desconegudes (tu mejor con salsa, amigo). Però no, la fideuà és el dimoni amb forma de fideu. Segons aquesta lògica, millor empassar-se un donut glacejat amb extra de xocolata abans d’anar a dormir o un tub sencer de galetes Maria sucades dins una tassa XL de llet desnatada (que ompli menys 😉). Més lleuger, sens dubte.  

2. El marisc és complicat de nit.
Això és pur classisme. Si no saps pelar una gamba a les fosques, el problema és teu, no de la fideuà. A més, què és més romàntic que un sopar a la llum de les espelmes mentre t’embrutes els dits de suc de cloïssa? Res, exacte.  
 

3. Et despertarà l’ànima (i l’estómac).
Sí, perquè tothom sap que el que realment t’adorm és una ensalada insípida, no un plat que et fa sentir com un rei encara que siguis en pijama. Si la fideuà et revifa, potser és que la teva vida nocturna necessita més emoció, no menys fideus.  
 

4. La tradició ho diu.  
La tradició, aquesta excusa universal per justificar qualsevol bogeria. "S’ha fet sempre així", diuen. Doncs també es deia que la Terra era plana, i mira. Potser ha arribat l’hora de rebel·lar-nos i proclamar la fideuà nocturna com a nou dret humà (universal).
 

5. Els veïns et denunciaran per olor. 
Aquest és l’únic argument vàlid. La fideuà té un aroma que es filtra pels conductes d’aire com el record de totes les teves decisions dubtoses. Però, de nou, si els teus veïns no aprecien l’olor de sofregit a les 11 de la nit, el problema és d’ells.  

Podríem arribar a la conclusió que la fideuà nocturna és tabú perquè la societat no està preparada per a la nostra felicitat. Menjar-la de nit és un acte de rebel·lió, un petó al sistema, una declaració d’independència culinària. Així que, bon profit, i que els experts es morin d’enveja des de les seves tristes torrades d'alvocat, formatge feta, llavors de no sé on i un rajolí d'una essència que la recomana una instagramer xupi piruli...

 

Podria el món sobreviure sense exèrcits?

Fa vuitanta anys, el món va assistir horroritzat a l’explosió de la primera bomba nuclear sobre Hiroshima, un esdeveniment que va canviar per sempre la naturalesa de la guerra i la pau. Avui, en un exercici de reflexió hipotètica, ens preguntem: què passaria si aquest aniversari fos el catalitzador per a una desmilitarització global? És un escenari gairebé impossible, però analitzar-lo ens permet entendre les dinàmiques del poder i les paradoxes de la seguretat col·lectiva.  

En un món sense exèrcits, les relacions internacionals es basarien en la cooperació, el dret internacional i la diplomàcia multilateral. Els conflictes es resoldrien mitjançant tribunals internacionals i mediació, com ja passa en part amb la Cort Internacional de Justícia. Sense amenaces militars, els pressupostos estatals es destinarien a salut, educació o transició ecològica, alliberant milers de milions d'euros. La idea evoca el pacifisme kantià de "La pau perpètua", on les democràcies interdependents eviten la guerra per interès propi.  

Però la realitat és més complexa. La desmilitarització suposa una pèrdua de sobirania en un sistema internacional anàrquic. Com assenyalava el teòric realista Hans Morgenthau, els Estats actuen per garantir la seva supervivència, i el monopoli de la força és la seva eina última. Fins i tot avui, països com Costa Rica, que va abolir el seu exèrcit el 1948, depenen d'aliances per a protecció indirecta (p. ex., el paraigua dels EUA). Una desmilitarització global exigiria una confiança mútua inexistent, a més d’un mecanisme de control infal·lible.  

Sense forces armades, què passaria amb els conflictes congelats (com Taiwan o Ucraïna) o amb l’auge de grups armats no estatals? La història mostra que la buidor de poder l’omple algun actor: si els Estats renuncien a les armes, podrien emergir milícies privades o potències que en secret violessin l’acord. A més, el desarmament requereix transparència absoluta, però els règims autoritaris rarament accepten inspeccions externes.  

 L’aniversari d’Hiroshima no és només un record del perill nuclear, sinó també una invitació a repensar el concepte de seguretat. En lloc de la desmilitarització total —una quimera en l’actual equilibri de poder—, potser el camí és el desarmament gradual i el reforç d’institucions com l’ONU.

En aquest món hipotètic, la pau seria mantinguda no per les armes, sinó per la consciència col·lectiva de l'horror passat. Però mentre la humanitat prioritzi la por sobre la raó, aquest somni encara serà això: un somni.

Qui sap si d'aquí 80 anys, algú llegeix això i permet afirmar que sí, que aquest somni era possible i que ara ja en parlàvem o ens atrevíem a desitjar. Esperem que no ens diguin visionaris i sí, somniadors. Perquè sí, perquè tenim dret a dir-ho i pensar que quasi tot és possible. Callar és donar-los la raó...

Diccionari juvenil per pares sobre els 50

 

Avui els joves parlen un idioma tan sofisticat que fins i tot Pompeu Fabra s’hauria rendit. És un dialecte on les paraules perden el seu significat original més ràpid que un influencer perd seguidors en fer política. Si vols entendre'ls (o fingir que ho fas), aquí tens una guia bàsica per no quedar com un boomer en una conversa entre millennials i zoomers.  

Literalment ja no vol dir literalment. Ara és una paraula decorativa, com els stickers dels WhatsApp. "He literalment mort" vol dir "m’he enfadat una mica", i "estic literalment en flames" significa "tinc calor". Si algú ho diu mentre es crema, no et preocupis, només exagera.   

Random és l’adjectiu universal. Qualsevol cosa que no s’entén o que surt una mica del guió és random. Un gos amb sabates? Random. Un professor que fa un acudit? Super random. La vida mateixa? Totalment random. És la manera elegant de dir "no en tinc ni idea, però em fa gràcia".  

Els anglicismes són la sal de la conversa. No pots dir "estic estressat", has de dir "estic en burnout". No és "una tendència", és mainstream. I per descomptat, res és millor que el clàssic WTF, que pot expressar des d’una sorpresa fins a un disgust profund, tot depèn del to i dels emojis que l’acompanyin.  

I no podem oblidar les abreviatures misterioses. NTP ("no et preocupis") és el salvavides dels qui no volen explicar res, i TQM ("t’estimo molt") s’utilitza tant amb la parella com amb l’amic que t’ha passat un meme. Però vigila, que si confons NM ("no em molestis") amb NP ("no passa res"), la conversa pot acabar en drama.  

Els emojis són la puntuació moderna. Un 👍 pot voler dir "d’acord", "ja t’he llegit però no em dóna la gana de respondre", o fins i tot "estic fatal però no vull parlar-ne". El famós 😂 ja no indica rialla real sinó més aviat "això no em fa gràcia però et faig el favor". 

I ara, la paraula reina: Facts. Abans es deia "tens raó", ara es diu facts. Abans es deia "és veritat", ara és facts. Abans es deia "sí", ara és... bé, has captat la idea. És la manera de donar-li un toc d’autoritat a qualsevol frase, fins i tot si estàs dient que el pa amb tomàquet està bo.  

En definitiva, el llenguatge juvenil avui és com un collage de paraules malinterpretades, cultura d’Internet i pressa per no quedar out. I si no l’entens, no et preocupis, segurament en qüestió de mesos haurà canviat. Però mentrestant, NTP, TQ, i recorda: tot és random, literalment. Facts.

Vacances: conspiració sindical

 

Alberto Núñez Feijóo, líder del PP, ens ha regalat una altra de les seves perles d’aquelles que només poden sortir de la boca d’algú que viu en una realitat paral·lela: "Les vacances estan sobrevalorades". La declaració, feta amb aquell somriure de qui sap que no haurà de treballar un sol dia d’agost, volia ser una brometa lleugera, però revela una desconnexió abismal amb la vida de la majoria dels ciutadans. I aquí rau el problema fonamental: quan un home que es va fotografiar amb un narcotraficant en un iot de luxe parla de vacances, la seva opinió val tant com un bitllet de Monopoly.  

Mentre Feijóo reflexiona sobre el suposat excés d’importància que donem al descans, milions de persones a Espanya es pregunten com aconseguiran pagar el lloguer d’agost amb un sou mínim que ell mateix va qualificar d’indiscriminat. Per a ell, les vacances són una opció, un plaer més en una vida plena de privilegis; per a la majoria, són un dret laboral que s’esfuma entre hores extres no pagades, contractes pèssims i la impossibilitat d’aturar-se ni un sol dia per por de no arribar a final de mes. La ironia és tan grossa que fa mal: és com si un peix ens expliqués que l’aigua està sobrevalorada.  

El discurs de Feijóo és la punta de l’iceberg d’una hipocresia ben arrelada en certa classe política. Parlen de sacrifici i esforç des dels seus despatxos amb aire condicionat, dels seus viatges oficials amb dietes inflades i dels seus estius en ressorts exclusius. Però quan algú com Rufián els recorda les seves contradiccions –com aquelles vacances amb narcos–, es fan els desentesos. 

I aquí ve la meva opinió personal, perquè no plegaré sense dir-ho: el descans no és un luxe, és una necessitat bàsica. Hi ha gent que aquest estiu no podrà aturar-se ni un sol dia. Treballadors de la construcció que suaran a 40 graus a l'ombra, cambreres que aguantaran turistes borratxos per un sou de misèria, infermeres que faran torns interminables en hospitals col·lapsats. Per a ells, les vacances no són un caprici, són una qüestió de salut mental, de poder passar temps amb els seus fills, de no cremar-se fins a l’esgotament. Si algú ho dubta, que provi de treballar 12 hores diàries sense cap mena de reconeixement i després em parli de sobrevalorar el descans.  

En fi, senyor Feijóo, si de veritat vol fer un comentari útil sobre les vacances, potser hauria de començar per preguntar-se per què tanta gent no se les pot permetre. Fins llavors, la propera vegada, limiti’s a un bon estiu a tots i estigui callat (no per estar-ho estarà més guapo). Perquè, francament, després de les seves vacances amb Marcial Dorado, el que està realment sobrevalorat és el seu criteri i infravalorat el seu menyspreu.