Odi no jurídic

Divendres 12 de setembre del 2025

Carlos Alsina (Onda Cero): "...ayer ya más por costumbre que por ambición, varios miles o decenas de miles de personas se echaron a la calle y echaron la tarde en la manifestación de estelada y reliquiario y se dejaron acunar por la letania doliente de Lluís Llach con su discurso del día de la marmota. El conejito de Duracell, el conejito independentista se le han agotado las pilas. Diez años encasillado en la canción de siempre, que si la justicia española, que si la lengua amenazada,...en esta canción tan simple, tan pobre, tan mala y tan aburrida..."

Carlos Herrera (COPE): "...manifestaciones convenientemente organizadas y pagadas con millones de euros de dinero público canalizado desde la Generalidad de Cataluña a través de todo el piélago de asociaciones ciudadanas que todos conocemos, el Omnium, el otro, el otro...aquello fué una carísima operación de ingeniería social pagada con los impuestos y en cuanto se acabó el chollo de dinero público acabó el fervor patriótico..."

Federico Jiménez Losantos (EsRadio): "...nunca ha tenido menos apoyo el separatismo catalán y nunca ha tenido más poder institucional y capacidad para destruir España...se dice que los catalanistas son sobiranistas, no no no, son odiadores de lo español...les encantan los burros, algo tendrán en común supongo. Ayer en la manifestación dijeron los favorables que era de 28.000, o sea, calculen unos 8.000. Porqué a la hora de mentir como bellacos, es que les gusta además...entonces como puede ser que algo con tan poco apoyo popular tenga tantísimo poder político y sea una dictadura real? PSC es el partido más miserable que ha habido en toda la historia de España. Al lado del PSC hasta los comunistas resultan nobles y buenos. Y qué es lo que pasa ahora en Cataluña? Que odian a los catalanes que hablan español que son mayoría, una lengua mucho más poderosa, con más salidas, o sea en que va a dar las ruedas de prensa Lamine Yamal? Pues en español. Y cómo canta Rosalía? Puede cantar en catalán pero por supuesto sus éxitos son en españil. Porqué aspiran a salir de las bardas del corral..."

Europa i la política de la desglobalització

  

La recent expansió de la capacitat militar europea no és un fet aïllat, sinó un símptoma profund dels canvis tectònics que sacsegen l'ordre global. Aquest rearmament històric, amb fàbriques d'armes que tripliquen el seu ritme de creixement, és la resposta lògica, encara que potencialment perillosa, a un món on la competència geoeconòmica i la confrontació estratègica han substituït la cooperació multilateral.

La rivalitat entre els Estats Units i la Xina, exacerbada per les polítiques de l'era Trump i la pandèmia, ha erosionat el sistema de comerç global, convertint l'economia en un camp de batalla on els estats utilitzen l'intercanvi comercial i les cadenes de valor com a armes per assolir el predomini estratègic. En aquest context, la decisió d'Europa de reforçar la seva base industrial de defensa és tant un intent desesperat de garantir la seva seguretat en un entorn fracturat com una renúncia a la idea que la interdependència econòmica és suficient per evitar conflictes.

No obstant això, aquesta via presenta riscos existencials. La militarització de la geopolítica pot accelerar una carrera armamentística global, desviant recursos crítics cap a la defensa en un moment en què reptes com el canvi climàtic o com per exemple recentment, les pandèmies exigeixen cooperació i inversió massiva en benestar. A més, Europa s'arrisca a internalitzar una lògica de blocs confrontats, precisament el que volia evitar. La veritable prova no serà la seva capacitat de produir més míssils, sinó si pot articular una estratègia autònoma que equilibri la necessitat de seguretat amb la defensa del multilateralisme i la diplomàcia.

L'expansió militar europea és de fet un reflex del fracàs del sistema internacional. Il·lustra la perillosa intersecció entre geopolítica i geoeconomia, on la lògica del conflicte s'imposa a la de la cooperació. El camí escollit per Europa podria garantir la seva seguretat a curt termini, però alhora pot consolidar la divisió del món en esferes d'influència confrontades, amb conseqüències imprevisibles per a l'estabilitat global a llarg termini.

Aquest gir estratègic, encara que comprensible des d'una òptica de seguretat nacional immediata, representa una renúncia a les polítiques de cooperació que havien marcat l'ordre posterior a la Guerra Freda. La veritable qüestió és si Europa, en aquest procés, serà capaç de definir una via pròpia que eviti la simple emulació de la lògica de blocs. El rearmament físic ha d'anar acompanyat d'un reforç igualment potent de la diplomàcia i les institucions multilaterals. En un món cada vegada més dividit, la capacitat de mediar i construir ponts serà tan crucial com la de dissuadir. El risc major és que, en la recerca de la seguretat, s'acabi perpetuant la mateixa inestabilitat que es pretenia evitar.

Cap a l'autoritarisme sense demanar permís

 

La retòrica de la llei i l'ordre s'ha convertit, una vegada més, en l'eina preferida per a justificar l'erosió metòdica de les llibertats civils. Sota el pretext de combatre una criminalitat que les mateixes dades oficials desmenteixen, s'està executant una estratègia calculada de militarització de l'espai públic. No es tracta de protegir els ciutadans, sinó d'intimidar, de normalitzar la presència de l'uniforme i l'arma com a elements quotidians en ciutats que no estan en guerra. És la invenció d'una emergència per a la consolidació d'un poder que es mostra cada vegada més autocràtic.

La decisió de Donald Trump de desplegar forces militars o paramilitars en capitals amb els índexs de violència en descens (Washington registra el nivell més baix de criminalitat dels últims 30 anys, i Chicago ha reduït un 33% els homicidis) és una contradicció que delata la veritable intenció: no és una operació de seguretat, és un espectacle de força. És un missatge dirigit més als opositors polítics que als delinqüents. La comparació amb règims feixistes, tot i que potent, no és gratuïta. El patró sempre és el mateix: sembrar la por, presentar-se com l'únic salvador i, després, utilitzar les institucions per a reprimir qualsevol dissidència sota la bandera de la unitat nacional.

La gravetat rau en la dessensibilització. Quan els ciutadans accepten que soldats amb rifles d'assalt patrullin els carrers de les seves ciutats en nom de la seva pròpia seguretat, han acceptat, de facto, la pèrdua d'un espai lliure. S'obre la porta a què qualsevol protesta social, qualsevol vaga, qualsevol manifestació de desacord, sigui qualificada com "amenaça a l'ordre" i, per tant, "metrallada" amb una resposta desproporcionada.

Aquest és el camí cap a l'autoritarisme. No amb un cop d'estat sorprenent, sinó amb passes lentes i calculades, envoltades de banderes i proclames patriotes. Es despleguen soldats mentre es redueixen inversions en polítiques socials, en educació, en llocs que abordarien les causes reals de la inseguretat. La militarització és el símptoma d'un estat que ha renunciat a governar per a tots i ha triat governar mitjançant la por. I la por, com saben tots els dictadors, és l'instrument de control més eficaç.

Es tracta d'una estratègia cínica que substitueix el diàleg per la intimidació, i la justícia social per la supressió violenta. El resultat és una societat més polaritzada i, irònicament, menys segura, ja que la presència militar alimenta el cicle de la violència en lloc de resoldre’n les causes que l'originen.

La pu** mili

 

 

En el debat actual sobre seguretat i defensa, la proposta de reinstaurar un servei militar obligatori a Alemanya sorgeix com a reacció a un clima geopolític percebut com a amenaçador. La narrativa que la sustenta, però, mereix una anàlisi crítica i escèptica. Traslladada a l’estat espanyol, aquesta mesura no només resultaria anacrònica, sinó també profundament problemàtica.

La idea es presenta amb un discurs basat en la por: la necessitat de "rearmar" la societat davant d’un enemic extern. Aquesta visió, però, és simplista i ignora completament la naturalesa dels conflictes del segle XXI, que es decideixen en l’àmbit cibernètic, tecnològic i d'intel·ligència, no amb masses de personal sense formació especialitzada. L'estat, amb la seva posició geoestratègica i integrada en l’OTAN, necessita inversió en capacitats d’alt valor, no en un model de reclutament massiu propi de la Guerra Freda.

Més enllà de la seva ineficiència estratègica, la mesura és èticament criticable. Imposar un any de servei obligatori (segons el model que existia) suposa un trastorn en els projectes vitals de molts joves. És un pegat absurd per a problemes complexos, que a més suposaria una càrrega financera insostenible i plantejaria greus qüestions sobre la seva gestió (objectors de consciència, etc.). A més, en una societat tan diversa com la nostra, obligar a ciutadans de diferents orígens i conviccions a un servei d’aquestes característiques podria generar tensions socials innecessàries i contraproduents.

Personalment, em sembla una idea regressiva i perillosa. En lloc de fomentar una cultura de pau i cooperació, militaritza la societat i normalitza la violència com a eix de la societat. En un context actual, amb una joventut altament formada, però amb mancances en ocupació i habitatge, destinar recursos públics i temps vital a això és, senzillament, obscè. La veritable valentia no està a tornar al passat, sinó en construir una defensa moderna, eficient i respectuosa amb les llibertats. La prioritat hauria de ser reforçar cossos professionals ben equipats i promoure el servei civil voluntari en àrees com la protecció civil o l’atenció a persones dependents per exemple, que sí contribueixen realment a la resiliència de la societat.

I ara sortiran els de sempre, els que sí que la van fer: segons la seva saviesa castrense cap hacker pot amb un soldat que sap obeir ordres cegament i netejar una escopeta amb els ulls tancats (tot i el bromur a la sopa del dinar). Per tots ells la ciberguerra és pura moda: el veritable front és el pati d'una caserna a les cinc de la matinada. Que tornin els anys daurats de la instrucció predigital, on l'únic virus era el de costipar-se per no abrigar-se prou. Nostàlgia pura. Tempus fugit. Avís per navegants: no, no et feia un home...

 

Borraines en mel

 

El grup Llomillo representa una de les propostes més fresques i autèntiques de l’escena musical actual a Terres de l'Ebre, especialment quan parlem de la seva presència en directe.  El seu enfocament escènic transcendeix la simple reproducció de cançons per convertir-se en una experiència multisensorial que connecta amb el públic a nivell emocional i cultural. La seva música, arrelada en tradicions locals però amb una projecció contemporània, es beneficia d’una execució en viu que destaca per la seva energia, improvisació i interacció amb l’audiència.  

Un dels aspectes més notables  en directe és la seva capacitat per crear un logo sonor identificable com una mena de signatura acústica que els diferencia. La banda domina l’art de la tensió i alliberament, una tècnica clau en performances memorables amb un domini de la dinàmica escènica.  

Llomillo construeix una identitat coherent però flexible. En directe, els membres i sobretot la seva veu, Josep,  projecten una imatge d’autenticitat i accessibilitat, apropiant-se de recursos visuals i gestuals que reforcen el caràcter col·lectiu de la seva música. Amb hits com "Pubilla", "Borraines en mel" o la nova "Vaia Paia" la identitat artística es construeix  a través  d'incorporar anècdotes locals o improvisacions basades en l’energia del moment i afegeix una capa de singularitat a cada concert.  

Saben utilitzar estratègies pròpies de la performance participativa, com crides i respostes, invitar el públic a percussió improvisada o adaptar lletres segons el context. Aquesta pràctica, transforma el concert en un acte col·laboratiu i reforça el seu feedback amb el públic, nodrint-se també de les seves pròpies sinergies amb ell. A més, la banda explota amb intel·ligència els silencis i els moments acústics per crear intimitat  en la seva capacitat per equilibrar grandiositat i detall .  El que fa de Llomillo un fenomen únic en l’escena musical actual no és només el seu so, sinó la manera com transformen cada concert en una cerimònia compartida. Com assidu de les seves actuacions, puc afirmar que la seva capacitat per crear complicitat amb el públic és gairebé instintiva. No es limiten a tocar; habiten l’escenari amb una naturalitat que desdibuixa les fronteres entre artistes i espectadors. Aquesta màgia neix d’una combinació de factors: des de la seva disposició física fins als detalls que fan que cada concert sigui una experiència irrepetible.

 

Sobradament capacitats per alternar peces enèrgiques amb balades contemplatives, assegurant una curva emocional que manté l’audiència compromesa. Aquest domini de l’arquitectura escènica és un reflex del seu profund enteniment de com la música viva ha de respirar i evolucionar. En un context cultural on el digital amenaça amb homogenitzar les experiències artístiques, Llomillo recorda el poder irreemplaçable de la presència física i la vulnerabilitat del moment compartit.   

 

La seva música en directe no és només un producte artístic, sinó un acte de comunicació i resistència cultural .Els moviments als escenaris no són aleatoris: cada gest, cada mirada còmplice entre membres de la banda, i fins i tot les pauses dramàtiques, estan calculades per generar tensió o alliberar energia. 

 

Més enllà dels tecnicismes musicals el que emociona de Llomillo és la seva autenticitat sense pretensions. No temen mostrar vulnerabilitat: he vist com un integrant riu després d’un error menor i ho converteix en una broma compartida, o com un altre s’atura per explicar una anècdota personal abans d’una cançó. Aquesta humanitat, combinada amb una energia gairebé tribal  fa que el públic no només els escolti, sinó que hi cregui. En una era dominada per l’autoedició digital, la seva imperfecció en directe és un acte de rebel·lia i, alhora, un regal.

 

Llomillo no és un grup que actuï per al públic, sinó amb ell i crec que ells, ho saben.  Entendre que la música en directe és un organisme viu que es nodreix de l’energia compartida és entendre i estimar la músic en directe. I això, en un món cada cop més individualista, és un miracle cultural que mereix donar-li el valor que té.

 

La banda la componen Josep, Xavi, Pau, Josep i el sempre recordat Joan. 

 

A l'estiu pubilla i per Nadal, borraines en mel 😉 

Rebel.lem-nos!

 

 

 

Una fideuà. Plat diví, fill rebel i malcriat de la paella, que ens convida a gaudir dels seus fideus daurats, dels seus mariscs suculents i del seu allioli que et fa preguntar per què no el prens amb cullereta. Però, atenció, no se t’acudeixi menjar-lo de nit. No, no, no. Els experts (gent que clarament no té res millor a fer) han decretat que la fideuà és un plat diürn, com el sol, la platja i les decepcions amoroses i que ens donen llicència per esgarrifar-nos quan veiem a turistes asseguts a taula d'un restaurant una nit d'estiu a 35 graus de xafogor i com a plat principal del sopar, una paella !

Però, per què? Doncs aquí teniu les raons científiques (o sigui, excuses inventades) per les quals la societat et mira malament si et veu amb un plat de fideuà a les 10 de la nit:  
 

1. És molt pesat. 
Com si a mitjanit no hi hagués gent devorant hamburgueses de tres pisos o kebabs amb salses desconegudes (tu mejor con salsa, amigo). Però no, la fideuà és el dimoni amb forma de fideu. Segons aquesta lògica, millor empassar-se un donut glacejat amb extra de xocolata abans d’anar a dormir o un tub sencer de galetes Maria sucades dins una tassa XL de llet desnatada (que ompli menys 😉). Més lleuger, sens dubte.  

2. El marisc és complicat de nit.
Això és pur classisme. Si no saps pelar una gamba a les fosques, el problema és teu, no de la fideuà. A més, què és més romàntic que un sopar a la llum de les espelmes mentre t’embrutes els dits de suc de cloïssa? Res, exacte.  
 

3. Et despertarà l’ànima (i l’estómac).
Sí, perquè tothom sap que el que realment t’adorm és una ensalada insípida, no un plat que et fa sentir com un rei encara que siguis en pijama. Si la fideuà et revifa, potser és que la teva vida nocturna necessita més emoció, no menys fideus.  
 

4. La tradició ho diu.  
La tradició, aquesta excusa universal per justificar qualsevol bogeria. "S’ha fet sempre així", diuen. Doncs també es deia que la Terra era plana, i mira. Potser ha arribat l’hora de rebel·lar-nos i proclamar la fideuà nocturna com a nou dret humà (universal).
 

5. Els veïns et denunciaran per olor. 
Aquest és l’únic argument vàlid. La fideuà té un aroma que es filtra pels conductes d’aire com el record de totes les teves decisions dubtoses. Però, de nou, si els teus veïns no aprecien l’olor de sofregit a les 11 de la nit, el problema és d’ells.  

Podríem arribar a la conclusió que la fideuà nocturna és tabú perquè la societat no està preparada per a la nostra felicitat. Menjar-la de nit és un acte de rebel·lió, un petó al sistema, una declaració d’independència culinària. Així que, bon profit, i que els experts es morin d’enveja des de les seves tristes torrades d'alvocat, formatge feta, llavors de no sé on i un rajolí d'una essència que la recomana una instagramer xupi piruli...

 

Podria el món sobreviure sense exèrcits?

Fa vuitanta anys, el món va assistir horroritzat a l’explosió de la primera bomba nuclear sobre Hiroshima, un esdeveniment que va canviar per sempre la naturalesa de la guerra i la pau. Avui, en un exercici de reflexió hipotètica, ens preguntem: què passaria si aquest aniversari fos el catalitzador per a una desmilitarització global? És un escenari gairebé impossible, però analitzar-lo ens permet entendre les dinàmiques del poder i les paradoxes de la seguretat col·lectiva.  

En un món sense exèrcits, les relacions internacionals es basarien en la cooperació, el dret internacional i la diplomàcia multilateral. Els conflictes es resoldrien mitjançant tribunals internacionals i mediació, com ja passa en part amb la Cort Internacional de Justícia. Sense amenaces militars, els pressupostos estatals es destinarien a salut, educació o transició ecològica, alliberant milers de milions d'euros. La idea evoca el pacifisme kantià de "La pau perpètua", on les democràcies interdependents eviten la guerra per interès propi.  

Però la realitat és més complexa. La desmilitarització suposa una pèrdua de sobirania en un sistema internacional anàrquic. Com assenyalava el teòric realista Hans Morgenthau, els Estats actuen per garantir la seva supervivència, i el monopoli de la força és la seva eina última. Fins i tot avui, països com Costa Rica, que va abolir el seu exèrcit el 1948, depenen d'aliances per a protecció indirecta (p. ex., el paraigua dels EUA). Una desmilitarització global exigiria una confiança mútua inexistent, a més d’un mecanisme de control infal·lible.  

Sense forces armades, què passaria amb els conflictes congelats (com Taiwan o Ucraïna) o amb l’auge de grups armats no estatals? La història mostra que la buidor de poder l’omple algun actor: si els Estats renuncien a les armes, podrien emergir milícies privades o potències que en secret violessin l’acord. A més, el desarmament requereix transparència absoluta, però els règims autoritaris rarament accepten inspeccions externes.  

 L’aniversari d’Hiroshima no és només un record del perill nuclear, sinó també una invitació a repensar el concepte de seguretat. En lloc de la desmilitarització total —una quimera en l’actual equilibri de poder—, potser el camí és el desarmament gradual i el reforç d’institucions com l’ONU.

En aquest món hipotètic, la pau seria mantinguda no per les armes, sinó per la consciència col·lectiva de l'horror passat. Però mentre la humanitat prioritzi la por sobre la raó, aquest somni encara serà això: un somni.

Qui sap si d'aquí 80 anys, algú llegeix això i permet afirmar que sí, que aquest somni era possible i que ara ja en parlàvem o ens atrevíem a desitjar. Esperem que no ens diguin visionaris i sí, somniadors. Perquè sí, perquè tenim dret a dir-ho i pensar que quasi tot és possible. Callar és donar-los la raó...

Diccionari juvenil per pares sobre els 50

 

Avui els joves parlen un idioma tan sofisticat que fins i tot Pompeu Fabra s’hauria rendit. És un dialecte on les paraules perden el seu significat original més ràpid que un influencer perd seguidors en fer política. Si vols entendre'ls (o fingir que ho fas), aquí tens una guia bàsica per no quedar com un boomer en una conversa entre millennials i zoomers.  

Literalment ja no vol dir literalment. Ara és una paraula decorativa, com els stickers dels WhatsApp. "He literalment mort" vol dir "m’he enfadat una mica", i "estic literalment en flames" significa "tinc calor". Si algú ho diu mentre es crema, no et preocupis, només exagera.   

Random és l’adjectiu universal. Qualsevol cosa que no s’entén o que surt una mica del guió és random. Un gos amb sabates? Random. Un professor que fa un acudit? Super random. La vida mateixa? Totalment random. És la manera elegant de dir "no en tinc ni idea, però em fa gràcia".  

Els anglicismes són la sal de la conversa. No pots dir "estic estressat", has de dir "estic en burnout". No és "una tendència", és mainstream. I per descomptat, res és millor que el clàssic WTF, que pot expressar des d’una sorpresa fins a un disgust profund, tot depèn del to i dels emojis que l’acompanyin.  

I no podem oblidar les abreviatures misterioses. NTP ("no et preocupis") és el salvavides dels qui no volen explicar res, i TQM ("t’estimo molt") s’utilitza tant amb la parella com amb l’amic que t’ha passat un meme. Però vigila, que si confons NM ("no em molestis") amb NP ("no passa res"), la conversa pot acabar en drama.  

Els emojis són la puntuació moderna. Un 👍 pot voler dir "d’acord", "ja t’he llegit però no em dóna la gana de respondre", o fins i tot "estic fatal però no vull parlar-ne". El famós 😂 ja no indica rialla real sinó més aviat "això no em fa gràcia però et faig el favor". 

I ara, la paraula reina: Facts. Abans es deia "tens raó", ara es diu facts. Abans es deia "és veritat", ara és facts. Abans es deia "sí", ara és... bé, has captat la idea. És la manera de donar-li un toc d’autoritat a qualsevol frase, fins i tot si estàs dient que el pa amb tomàquet està bo.  

En definitiva, el llenguatge juvenil avui és com un collage de paraules malinterpretades, cultura d’Internet i pressa per no quedar out. I si no l’entens, no et preocupis, segurament en qüestió de mesos haurà canviat. Però mentrestant, NTP, TQ, i recorda: tot és random, literalment. Facts.

Vacances: conspiració sindical

 

Alberto Núñez Feijóo, líder del PP, ens ha regalat una altra de les seves perles d’aquelles que només poden sortir de la boca d’algú que viu en una realitat paral·lela: "Les vacances estan sobrevalorades". La declaració, feta amb aquell somriure de qui sap que no haurà de treballar un sol dia d’agost, volia ser una brometa lleugera, però revela una desconnexió abismal amb la vida de la majoria dels ciutadans. I aquí rau el problema fonamental: quan un home que es va fotografiar amb un narcotraficant en un iot de luxe parla de vacances, la seva opinió val tant com un bitllet de Monopoly.  

Mentre Feijóo reflexiona sobre el suposat excés d’importància que donem al descans, milions de persones a Espanya es pregunten com aconseguiran pagar el lloguer d’agost amb un sou mínim que ell mateix va qualificar d’indiscriminat. Per a ell, les vacances són una opció, un plaer més en una vida plena de privilegis; per a la majoria, són un dret laboral que s’esfuma entre hores extres no pagades, contractes pèssims i la impossibilitat d’aturar-se ni un sol dia per por de no arribar a final de mes. La ironia és tan grossa que fa mal: és com si un peix ens expliqués que l’aigua està sobrevalorada.  

El discurs de Feijóo és la punta de l’iceberg d’una hipocresia ben arrelada en certa classe política. Parlen de sacrifici i esforç des dels seus despatxos amb aire condicionat, dels seus viatges oficials amb dietes inflades i dels seus estius en ressorts exclusius. Però quan algú com Rufián els recorda les seves contradiccions –com aquelles vacances amb narcos–, es fan els desentesos. 

I aquí ve la meva opinió personal, perquè no plegaré sense dir-ho: el descans no és un luxe, és una necessitat bàsica. Hi ha gent que aquest estiu no podrà aturar-se ni un sol dia. Treballadors de la construcció que suaran a 40 graus a l'ombra, cambreres que aguantaran turistes borratxos per un sou de misèria, infermeres que faran torns interminables en hospitals col·lapsats. Per a ells, les vacances no són un caprici, són una qüestió de salut mental, de poder passar temps amb els seus fills, de no cremar-se fins a l’esgotament. Si algú ho dubta, que provi de treballar 12 hores diàries sense cap mena de reconeixement i després em parli de sobrevalorar el descans.  

En fi, senyor Feijóo, si de veritat vol fer un comentari útil sobre les vacances, potser hauria de començar per preguntar-se per què tanta gent no se les pot permetre. Fins llavors, la propera vegada, limiti’s a un bon estiu a tots i estigui callat (no per estar-ho estarà més guapo). Perquè, francament, després de les seves vacances amb Marcial Dorado, el que està realment sobrevalorat és el seu criteri i infravalorat el seu menyspreu.

Que duro es este deporte, Pedro

 

 

 

 

 

Abans de l’inici de l’etapa 21 del Tour de França edició del 2025, els puristes del ciclisme arrufaven el nas davant la modificació del tradicional esprint als Champs-Élysées. La inclusió de tres pujades a Montmartre semblava una provocació als velocistes, però el resultat va ser un espectacle inoblidable que va reconciliar els més puristes amb la  innovació. Els dubtes es van esvair quan Wout van Aert (Visma-Lease a Bike) va llançar un atac al darrer pas per Montmartre, deixant enrere fins i tot a un Pogacar que, malgrat portar el mallot groc assegurat, va intentar respondre amb un esforç èpic. La imatge del belga creuant la meta en solitari, després d’una etapa de 132 km plena de moviments tàctics, va ser la culminació d’una jornada que va demostrar que el Tour pot renovar-se sense perdre l’essència. La premsa internacional va destacar com aquesta etapa "va trencar el guió previsible" dels esprints massius, convertint París en un terreny de joc estratègic.  

Els 700 metres de pujada van ser suficients per filtrar el pilot, però no tant per excloure els esprinters més purs. El factor meteorològic va afegir un toc de caos que va recompensar la valentia. Van Aert va aprofitar el terreny mullat per atacar en el moment exacte, un detall que els analistes van considerar "una masterclass de lectura de carrera". A diferència d’altres anys, el grup dels favorits va arribar fragmentat, amb atacs de Mohoric, Jorgenson i fins i tot el mateix Pogacar, que va regalar un espectacle inesperat en una etapa que sol ser protocol.lària on ja ho tenia guanyat (des de feia dies) i que posava en risc una temuda caiguda l'últim dia.

Malgrat les crítiques inicials, l’etapa va ser un encert. Va combinar el glamour de París amb la intensitat d’una clàssica moderna, i va demostrar que el Tour pot innovar sense trair els puristes. Fins i tot els escèptics van reconèixer que la inclusió de Montmartre va afegir un darrer ingredient tàctic absent en les etapes finals d'edicions anteriors on els realitzadors de TV ens delectaven amb els monuments de la capital francesa i posàvem atenció només en l'últim quilòmetre de l'etapa. En definitiva, el Tour 2025 va tancar amb una etapa que serà recordada no només per la victòria de Van Aert, sinó per haver redefinit el que pot ser un final de Gran Volta. I això, en un esport tan vinculat al passat, no és poc. I atenció amb els italians ara. El Giro de les emboscades i etapes sorpresa pot prendre nota i apuntar-se a aquestes novetats. Els tifossi i la resta hi sortiran/em guanyant.

Ceguera selectiva i intencionada

Una habilitat social que alguns dominen a la perfecció com un morós evitant factures és  la subtil i refinada tècnica de "fer que no et veuen" . És fascinant com certes persones poden travessar-te amb la mirada com si fossis un fantasma, tot i que fa dos segons et van enxampar de reüll.  

Els experts en aquesta disciplina són els "saludadors selectius", aquells que et reconeixen perfectament però, de sobte, es transformen en exploradors intensament interessats en el seu mòbil, en un cartell publicitari o, en casos extrems, centrant-se en alguna cosa que els ha passat casualment per davant que ni punyetera idea saben què és. I tu, pobre mortal, quedes atrapat en un incòmode limbo entre "Hola?" i "Em pregunto si hauria d’actuar com si no m’hagués adonat que no s’ha adonat de mi".  

Els millors moments són als supermercats, on algú que et deu diners des de 2019 fa un esprint en sentit contrari com si acabés de veure una oferta de "fuig de coneguts amb un 70% de descompte". O els companys de feina que, quan els convé, et "no-veuen" amb una naturalitat digna del millor actor o actriu.

I no podem oblidar els "esquivadors professionals", aquells que canvien de vorera, frenen en sec o fins i tot simulen una trucada urgent només per evitar el terrorífic "Hola, què tal?". És com jugar a "qui és el més ràpid en fingir que l’altre no existeix", i ells sempre guanyen.  Sempre he pensat que un % de gent que camina pel carrer amb el mòbil a l'orella, fingeix que està parlant.

En fi, sembla que en l’era de la hiperconnectivitat, el veritable luxe no és estar localitzable, sinó poder fer com que els altres no ho siguin per a tu. Curiós que ens queixem de la manca de cobertura segons en quins llocs, i altres pagarien per estar-hi de manera puntual. I així, amb aquesta elegància passiu-agressiva, seguim construint una societat on el "no et vaig veure" és l’únic idioma que tothom parla fluidament.  I tant que em vas veure però no t'esperaves veurem allí veient la companyia que portaves, per exemple.

Conclusió: Si algú et diu "No et vaig veure!, recorda: no és un despistat (que n'hi han), és un esport olímpic. I ells, sens dubte, són candidats a medalla.

Pecadors per justos...o era al revés?

 

La població murciana de Torre Pacheco s’ha convertit en l’epicentre d’una onada de violència xenòfoba alimentada per l’extrema dreta espanyola. Els fets desencadenats després de l’agressió a un ancià per part de tres joves d’origen magrebí, han servit d’excusa per a una “cacera” organitzada contra immigrants nord-africans, amb pals, barres de ferro i crides com “moros fills de puta” o “viva Franco”. Aquesta resposta desproporcionada no és espontània: grups com Vox i xarxes  com “Deport Them Now” han instrumentalitzat el dolor per incitar a la violència, difonent buls i convocant “caceres” per tota la població.

El discurs ultradretà, que vincula immigració amb delinqüència, ignora que un terç dels 40.000 habitants de Torre Pacheco són immigrants que treballen en l’agricultura intensiva, motor econòmic de la regió. La criminalització col·lectiva, però, s’ha normalitzat gràcies a la retòrica de partits com Vox, que exigeix “deportacions immediates” i parla d’“invasió migratòria”. Fins i tot el líder regional d’aquesta formació, José Ángel Antelo, ha participat en concentracions incendiàries amb missatges com “no en quedaran ni un".

Aquesta violència no només viola els drets humans bàsics, com la llibertat, la seguretat o la no discriminació (articles 1-7 de la Declaració Universal dels Drets Humans) sinó que posa en perill la cohesió social. Els immigrants nord-africans, inclosos joves de segona generació amb nacionalitat espanyola, són víctimes d’un odi que els nega el dret a pertànyer a la societat que han ajudat a construir. S'ha arribat a denunciar com una “estratègia internacional de l’odi” similar al Ku Klux Klan.

Torre Pacheco reflecteix la tragèdia d’una Europa que oblida que la immigració no és una amenaça, sinó un fenomen històric que enriqueix les societats. La necessitat d’aquests treballadors és evident. Sense ells, sectors clau com l’agricultura s'enfonsarien, però més encara ho és el respecte als seus drets. La resposta no ha de ser la caça a l’immigrant, sinó polítiques d’integració que combatin l’exclusió i el racisme estructural. Quan es demonitza un col·lectiu sencer, no es garanteix la seguretat: s’enterra la democràtica. I això, més que un error, és una traïció als valors que diem defensar dins el nostre marc legislatiu vigent.

Aturar aquesta taca exigeix més que denuncies: requereix tallar el subministrament de l'odi. Com assenyalaven supervivents del nazisme, la barbàrie comença quan es deshumanitza el veí. Torrepacheco avui; demà, qualsevol altra ciutat. La pregunta no és qui serà el proper, sinó qui tindrà el valor de netejar abans que sigui tard... si no ho hem fet ja.

Esse o Esse

 

És exasperant comprovar com, any rere any, moltes persones ignoren deliberadament els avisos meteorològics i després actuen sorpreses quan la catàstrofe els arriba. Els serveis d'emergència s'esgoten en rescats evitables, els mitjans mostren imatges de vehicles arrossegats per rius per culpa de conductors temeraris, i les xarxes socials s'omplen de comentaris del tipus "ningú ho podia preveure", quan en realitat, s'havia avisat dies abans

Què passa? És ignorància, negació o una perillosa combinació d’egoisme i inconsciència? No hi ha excusa possible. Vivim en una època en què les alertes arriben als mòbils en qüestió de segons, però encara hi ha qui decideix anar d’excursió amb alerta per inundacions, qui surt a navegar amb vents de 100 km/h o qui menysté una onada de calor mortal com si fos un simple dia de sol. I el pitjor és que aquesta actitud no només posa en perill els imprudents, sinó també els bombers, metges i policies que han d'arriscar les seves vides per rescatar-los.

No es tracta de ser alarmistes, sinó de ser lògics. Sí, la lògica que molts cops ens ha diferenciat d'altres ésser vius i cada vegada ignorem més. Quina llàstima, quin desaprofitament tan evident. El canvi climàtic està intensificant els fenòmens meteorològics extrems, i encara hi ha qui es creu immunitzat contra les lleis de la física. Quan les autoritats demanen quedar-se a casa o evitar zones perilloses, no ho fan per molestar: ho fan per evitar morts. Perquè quan n'hi ha, som els primers a reclamar responsabilitats a qui sigui i noi recordar els avisos que es van fer amb antelació. Excepte el president Mazón que va mostrar la seva ceguesa gestora amb una Dana que tothom veia venir… menys ell, és clar. Les víctimes? Les de sempre.

El problema no és només que aquests imprudents es creguin per sobre de les advertències —cosa que, en el fons, és el seu dret, per molt absurda que sigui la decisió—, sinó que la seva temeritat acaba costant milions en operatius de rescat, recursos públics i, el pitjor de tot, vides alienes. La natura, efectivament, no perdona, però tampoc ho hauria de fer una societat que ja està fins als nassos de subsidiar la insensatesa. Si algú decideix ignorar tots els avisos i surt amb el seu 4x4 a “provar sort” enmig d’una inundació, que assumeixi els costos del seu salvament —i les conseqüències legals— en comptes de deixar-nos a la resta la factura econòmica i humana del seu egoisme.

Perquè sí, els ximples no només moren (cosa que, en certa manera, seria selecció natural en estat pur), sinó que, en la seva absurda carrera cap al desastre, arrosseguen policies, bombers i metges cap a situacions límits… mentre nosaltres mirem, esbufeguem, i tornem a repetir el mateix cicle cada any. I això, senyors i senyores, no és tragèdia: és vergonya col·lectiva per no posar-hi remei.

Benvingut Mussafa

La proposta d'expulsar milers d'immigrants no només revela una manca d'humanitat, sinó també una perillosa miopia econòmica. Aquesta mesura, a més de destruir projectes vitals de persones que han contribuït al nostre país, provocaria un terratrèmol social i financer de dimensions difícils d'imaginar i frenaria el creixement del PIB europeu que ha crescut des del 2019 gràcies a aquest col.lectiu.

Els immigrants no són simples xifres: són treballadors essencials que sostenen sectors estratègics. Sense la seva presència, ens enfrontaríem a una escassetat laboral crítica en àrees com l'agricultura o la cura de dependents. Si ho voleu comprovar, passeu per l'Aldea una tarda i visiteu la seva horta. Els empresaris agrícoles d'aquesta localitat es nodreixen d'immigrants i contribueixen de manera clara al creixement econòmic i no cal dir-ho, al benestar personal i social d'unes persones que han arribat fugint de tot allò que nosaltres, els d'aquí, no hem patit i segurament mai patirem. 

Això no només paralitzaria parts de l'economia, sinó que encariria el cost de vida per a tothom. Les pimes, especialment a zones rurals, veurien amenaçada la seva supervivència davant la manca de persones disposades a treballar al camp suportant la seva duresa.

El cost demogràfic seria igualment greu. Una població envellida i una natalitat en caiguda, necessita urgentment sang nova. Les deportacions accelerarien el declivi poblacional, posant en perill el futur del nostre estat del benestar. Les pensions, ja en risc, dependran cada vegada més d'una base contributiva més petita i més envellida.

Quin model de societat volem construir? Les deportacions massives representen un retorn a ideologies excloents que mai han portat a res bo. En canvi, polítiques d'acollida i integració no només són més justes, sinó que demostradament beneficien l'economia i la cohesió social. El veritable patriotisme no consisteix a tancar fronteres, sinó en construir un país on tothom pugui contribuir i prosperar. 

Cap nació pròspera s'ha fet així. Els països que han avançat ho han fet gràcies a l’intercanvi, la diversitat i la capacitat d’integrar. Els immigrants no són una càrrega, sinó persones que, com els nostres iaios quan van emigrar, només busquen una oportunitat. Expulsar-los és un acte de negació de la nostra pròpia història, i sobretot, una renúncia al futur.

Una societat actual hauria d'entendre que la força ve de la suma, no de la puresa. On el "nosaltres" no es defineix per sang ni papers, sinó per voluntat de construir junts. On el patriotisme no és odiar als diferents, sinó treballar perquè tothom pugui viure dignament. Aquest és el país que val la pena defensar: un que no té por de créixer, i que sap que la seva riquesa està en la seva gent, vingui d’on vingui.

Lo sud està cremat

 

El fum de Paüls ens emprenya una vegada més, i amb ell, l’amargor de saber que a ningú li importa. Soc d’aquesta terra, he caminat pels Ports, he vist com s’assecaven els nostres pous i com els pobles s’anaven buidant. Ara, mentre el foc arrasa i els nostres bombers lluiten com poden, la sensació és clara: tornem a estar sols.

Els titulars des de la capital parlen de "l'incendi del Baix Ebre", però no expliquen que aquí no hi ha mitjans ni recursos per combatre'l com cal. No expliquen que les carreteres són el que són i que molts pobles es queden sense comunicacions quan més les necessiten. I, sobretot, no expliquen que això no és casual. És el resultat d'anys d'abandonament, de promeses trencades i d'administracions que aterren en menys freqüència aquí baix que d'altres del país. Com si fóssim, de segona... o de tercera. I no, no ho som.

Jo ho he vist tota la vida: l'Ebre sempre és l'últim en tot. Quan es tracta d'inversions, qui tria no té en compte les oportunitats que tenim en l'àmbit territorial. I les poques que hi ha, costen anys i panys en aterrar. Quan es tracta d'infraestructures, ens conformem amb qualsevol cosa. Quan es tracta de drets bàsics, com ara una sanitat digna o un transport decent, ens fan esperar dècades. I després, quan la tragèdia arriba, tothom s'espanta i diu "pobres", però ningú fa res.

I el pitjor és que això no és nou. Fa segles que som la rereguarda, el territori que es pot sacrificar. Ens han buidat l'aigua, ens han tret les oportunitats i ens han convertit en un museu al camp: bonics per a visitar, però invisibles per a invertir. I ara, mentre el foc crema els nostres boscos, jo pregunto: quan cremarà també la paciència d'aquest poble? 

L'aspecte informatiu que va fer anit i matinada la televisió pública de Catalunya mereix un capítol a banda que amb les setmanes s'haurà de debatre en calma. Els habitants d'aquí vam haver de filtrar notícies a través de les xarxes que era, almenys, notícies actualitzades minut a minut. Per tant, corporació, preneu nota. Altres zones del país no haurien patit aquesta desinformació. No és just i heu de revisar algunes coses en els proper dies. Equilibri mediàtic territorial.

Perquè nosaltres no som només un paisatge. Som gent que estima aquesta terra, que hi lluita cada dia, que no vol caritat sinó respecte. Volem escoles que no tanquin, hospitals que atenguin, carreteres que no siguin una tomba, i un futur que no depengui de la bona voluntat dels que mai han posat un peu aquí.

Avui, el que crema a Paüls no és només el bosc. És la dignitat d'un territori que està fart de ser l'últim. I jo, des de la meva ràbia i la meva estima, crido prou. Prou de promeses buides. Prou de ser la nota a peu de pàgina. Prou de ser els protagonistes aquest matí a les tertúlies radiofòniques. Prou de menysprear a tot un territori. L'Ebre mereix més, i no callarem fins que algú ens escolti. I anem tard...

I no us equivoqueu: això no és només un incendi, és una rebel·lió. Les cendres que ara cauen sobre els nostres camps i teulades dels pobles són el símbol d'un sistema que ens ha fallat. Mentre Barcelona debat qüestions que a nosaltres ens semblen de luxe, nosaltres lluitem per tenir el més bàsic. Quan els nostres avantpassats van plantar pins per a sostenir el territori, ningú els va preguntar què necessitaven. Ara que cremen, tampoc.

Però sabeu què? Encara creiem en aquesta terra. Encara hi ha qui lluita per reviure els pobles, qui defensa el territori no per nostàlgia sinó per justícia. I si algú pensa que ens rendirem, s'equivoca. Perquè l'Ebre no es rendeix, resisteix. I avui, mentre el foc crema, nosaltres plantem cara. No per nosaltres, sinó pels que vindran. Perquè ningú mereix viure en un territori condemnat a l'oblit i sense oportunitats.

Aquesta és la nostra veu. I aquesta vegada, no callarem. 

 👍 Agraïment sincer pels bombers i serveis d'emergència. Ells mai ens fallen...

Sionisme obsessiu...i letal.

 

El conflicte entre Israel i Palestina representa un dels abusos més prolongats i devastadors del dret internacional en l’era contemporània. L’ocupació israeliana de territoris palestins des de 1967, combinada amb polítiques d’apartheid, bloqueig i violència militar, ha configurat un escenari de repressió sistemàtica que ha estat denunciat per la majoria d'organitzacions internacionals.  El conflicte ja el coneixem. Té les seves arrels en la creació de l’Estat d’Israel el 1948, que va desplaçar centenars de milers de palestins durant la Nakba i va fragmentar el seu territori. Des de llavors, Israel ha expandit els seus assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est, en violació de resolucions de l’ONU com la 242 i la 2334, mentre que la Franja de Gaza, sotmesa a un bloqueig des de 2007, s’ha convertit en una "presó a cel obert" per a 2,3 milions de persones, amb infraestructures destruïdes i accés limitat a recursos bàsics com aigua, alimentació i assistència mèdica.

La guerra desencadenada després de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre de 2023 ha evidenciat una escalada sense precedents en la violència contra la població civil palestina i el setge inhumà imposat sobre Gaza ha provocat una crisi humanitària greu, amb la negació d’ajuda humanitària i l’ús de la fam com a arma de guerra, en clara violació de la Convenció de Gènova. El desplaçament forçat de gairebé el 90% de la població de Gaza és un patró amb pràctiques de neteja ètnica, tal com han advertit experts en dret internacional.

No es pot analitzar el que passa a Gaza sense sentir ràbia i indignació. El que Israel està fent no és "autodefensa", és un extermini planificat amb el suport cínic de les potències occidentals. Cada bombardeig, cada setge, cada restricció d’ajuda humanitària és un crim contra la humanitat, i el món ho està veient en directe mentre els governs d’Europa i els EUA fan veure que no passa res.

La guerra actual no és un conflicte entre dos bàndols equiparables. És una màquina militar hipertecnològica, finançada per Washington, que està arrasant un territori assetjat on més de la meitat de la població són nens. Les xifres són esgarrifoses: milers de morts, hospitals destruïts, fam deliberada. Israel no combat Hamàs; castiga tota una població per resistir-se a l’ocupació. I ho fa amb la cobertura legal i diplomàtica d’aquells qui, hipòcritament, es presenten com a defensors dels drets humans.

Aquesta violència no només està matant persones avui; està assassinant el futur d’una generació sencera. Els nens i nenes que sobreviuen ho fan amb traumes irreversibles: estrès posttraumàtic, ansietat aguda, pèrdua de familiars que marcaran les seves vides per sempre. UNICEF alerta que més d’un milió de nens palestins necessitaran ajuda psicològica urgent, però com pots curar un nen que ha vist morir els seus pares sota les runes de casa seva? L’educació, l’única via d’escapament, és aniquilada: 87% d’escoles destruïdes, 10.000 estudiants morts, un sistema educatiu reduït a escombres. Sense escolarització, aquesta generació estarà condemnada a la pobresa i la marginalitat.

El bloqueig de Gaza ja era abans una forma de tortura col·lectiva. Ara s’ha convertit en un laboratori d'horror, on es prova fins a quin punt es pot assassinar amb impunitat. I tot això amb el silenci complaent de la UE i el suport militar actiu dels seus integrants. Quan la Justícia exigeix aturar l’ofensiva, Israel la ignora, perquè sap que ningú li imposarà sancions reals.

No es tracta de ser equilibrats. La veritat és clara: hi ha un opressor i un oprimit. Palestina no necessita més diàleg; necessita que el món deixi de finançar i armar el seu botxí. Mentre Israel continuï rebent suport militar i polític, la massacre no s’aturarà. I els nostres governs tindran les mans tacades de sang. I ho saben.

És hora de dir prou. És hora de boicots, de sancions, de justícia internacional real. No podem permetre que aquest genocidi continuï amagat sota la retòrica de la seguretat. Palestina mereix llibertat, la necessita, la reclama. I nosaltres, com a societat, no podem mirar cap a una altra banda i a vegades, ho fem.

El mateix de sempre

 

 

 

L’anunci que et fa sentir mediterrani (encara que visquis a Alcarràs, Cervera o Puigcerdà) de l'Estrella Damm ens recorda allò que ja sabíem: el Mediterrani és blau, la gent jove és guapa, i la nostàlgia es ven millor que la cervesa. Aquest any, la marca ens torna a regalar el seu hit wonder estacional, una obra mestra amb pressupost de Hollywood i profunditat filosòfica d'instagramers que ves a saber què es pensen ser.

El guió, com sempre, és una joia de la innovació: uns quants joves disfressats d’amics d’infància es reuneixen en una casa que ningú es pot permetre ni ajuntant totes les beques de la universitat, riuen sense fer soroll, i miren el mar amb una intensitat que fa pensar que estan resolent les equacions de segon grau que durant el curs les han fet gràcies al ChatGPT. I, per descomptat, la cervesa apareix en el moment just, com el messies, però amb més puntualitat que els trens de Rodalies. 

La banda sonora, aquest any, és un cover acústic d’una cançó que ja va sonar a un anunci de taronges l’any passat, però com és en anglès i amb guitarra de fons, sembla profund. El lema, mediterràniament, és tan flexible que podria aplicar-se a qualsevol cosa: des d’una paella cremada, una punxada al peu d'eriçó de mar, fer cua per un patètic gelat d'stracciatella aigualit fins a una discussió familiar per l’herència durant la sobretaula d'un diumenge a 35 graus. Però Damm el fa sonar com si fos una filosofia de vida, i no una estratègia de màrqueting amb més repeticions que les imatges de Santos Cerdan arribant al Suprem. 

El veritable miracle no és que l’anunci sigui sempre el mateix, sinó que cada any hi hagi milers de persones esperant-lo com si fos el nou capítol Joc de Trons. I, mentrestant, els competidors intenten vendre cervesa amb eslògans com Refresca o Gaudeix o Viu l'estiu, Damm, en canvi, ven emocions embotellades, i nosaltres les comprem amb la mateixa devoció que comprem un imant per la nevera del nostre viatge de vacances de l'estiu.

En definitiva. El mateix de sempre. L’anunci d’Estrella Damm és com el canvi climàtic: cada any és més del mateix, però ens fem els sorpresos i comentem durant la cervesa del divendres -heu vist l'anunci de Damm?. I així, mediterràniament, fins que la pujada del nivell del mar ens impedeixi anar a la platja.

Apostoflant

 

 

 

 

Jordi Robirosa, (atenta la companyia) ens va ensenyar als catalans que el bàsquet no s'havia d'escoltar en castellà com si fos un doblatge cutre de Hollywood. Mentre la resta d'Espanya es conformava amb els triplazo desde la esquina dels comentaristes de TVE, ell va plantar cara amb un "triple des de la cantonada" que sonava com un himne a la llengua pròpia. I ho va fer amb tanta classe que fins i tot els més castellanoparlants van acabar confessant que un tap sonava millor que un tapón/gorro.  

No va ser fàcil, però. Robirosa va haver de lluitar contra el monolingüisme esportiu que imperava, aquell que feia pensar que el vocabulari esportiu en català es limitava a xut i fora de joc. I ho va fer inventant paraules com si fos la RAE catalana de l'esport: apostoflant (per cert, no registrada al diccionari i amb reticència a fer-ho per part l'Institut d'Estudis Catalans), esmaixada,.. termes que ara sonen naturals però que en el seu moment van fer tremolar els puristes de la llengua. Si Puyal va ser el Mozart del micròfon futbolístic, Robirosa va ser el Picasso del bàsquet, descomponent i reconstruint la llengua amb cada partit.

El seu secret? Tractar el català no com una relíquia de museu sinó com una eina viva, igual que fan Jordi Basté amb les seves hores de ràdio que sonen com una conversa del típic bar de baix de casa nostra o Antoni Bassas amb els seus articles que demostren que el català pot parlar de qualsevol tema sense complexos. Mentre alguns encara discutien si calia dir "el Barça" o "el Barcelona", ell ja estava explicant els triples des dels 6,75 metres amb la fluïdesa d'un poeta.  

I això és el que el fa gran: que mentre molts es limitaven a traduir, ell va crear una escola. Perquè no es tracta només de parlar en català, sinó de fer-ho amb la passió d'algú que sap que cada paraula és un acte de resistència cultural. Avui, quan els joves diuen escorta i encistellar , no s'adonen que darrere hi ha l'ombra d'un tipus que va passar 30 anys demostrant que la llengua no és un obstacle sinó un instrument. Un instrument que, en les seves mans, sonava a música celestial... o com a mínim, a la melodia perfecta per fer que tot un país digués cistella quan abans cridava canasta.

 

Si a Joaquim Maria Puyal sempre l'acompanyarà el t'estimo Urruti, en Robirosa també ho farà amb el seu apostoflant. Gràcies Robi !

 

No ho fareu

 

Final de temporada i tanquem la paradeta (Josep Maria Bachs, Filiprim TV3). Moment màgic com cap en què tothom es transforma en una versió estressada d’ells mateixos, com si haguéssim pactat fer una performance col·lectiva de "qui pot més" i com més actes  encara millor.

Primer, tenim el final de curs escolar, on els pares es converteixen en professors adjunts sense sou, però incapaços de recordar com es feia una arrel quadrada (la IA els podria donar un cop de mà avui en dia). Els deures de vacances són com aquell regal que no vols, però que t’obliguen a acceptar amb un somriure. I els nens? Innocents, creuen que el juliol és per jugar, no per fer fulls de càlcul inacabables dissenyats per algú que odia la felicitat infantil o que encara no és pare. I les graduacions? Allò que se n'ha batejat com el dia de les orles? Pobrets, fins i tot a educació infantil els graduen, com si la vida fos un camí recte a base d'una orla darrere l'altra. La culpa, com sempre: dels americans.

Després, les activitats extraescolars, aquest invent diabòlic perquè els nens no respirin mai. Ballet, futbol, piano, judo, natació, dibuix, handbol, anglès... Com si la infància fos un curriculum vitae. I ara, al juny, toca la "festa de final de curs", on els pares i avis (no us enganyin, ningú més hi va) obligats a aplaudir una representació preparada amb moltes ganes, voluntat, carinyo i interpretada per nens que saluden a la iaia asseguda al fons i també algun que altre moviment involuntari buscant petroli per alguna que altra cavitat nasal i com no un dels pares ho grava tot amb el mòbil per ensenyar als amics, veïns i altres individus que hauran de tenir la santa paciència de tragar-se vídeos i vídeos que sincerament, ni els va ni els ve.

I no oblidem els finals de temporada esportiva, on els pares es tornen més competitius que els nens. Després de passar més hores que la Renfe asseguts els caps de setmana a les graderies dels pavellons de totes les contrades (d'alevins cada dissabte, de fer OK des de la grada, Amics de les Arts 2012) els partits de lliga infantil es transformen en una mena de Joc de Trons, amb criatures de vuit anys plorant mentre un pare crida "Això és un insult al futbol!" a un àrbitre voluntari que només volia passar-hi una estona i fer un favor.

En resum, juny és el mes en què la societat es trenca per demostrar qui aguanta més. I nosaltres, com bons masoquistes, ho repetim any rere any. Perquè res uneix més una família que l’estrès compartit i la promesa  de que "l’any que ve ho farem diferent".  

Spoiler (I): No ho fareu.

Spoiler (II): Tots hi hem passat 😉, ànims. 

Alerta generacional

 

 

Un article del Nació Digital destaca un informe preocupant del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS): un 16,7% dels joves espanyols (1 de cada 6) preferiria un govern autoritari en comptes d’un sistema democràtic. Aquesta xifra, encara que minoritària, revela una fractura generacional en la confiança cap a la democràcia, especialment entre homes joves, on el percentatge és més alt que entre les dones.

A més, l’estudi apunta a un augment de l’abstenció i la desconfiança en els partits tradicionals, cosa que podria explicar per què alguns joves miren amb certa simpatia models polítics més durs, com els que promouen figures com Donald Trump o Santiago Abascal.

Les dades publicades pel Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS)   constitueixen un indicador alarmant que mereix una anàlisi rigorosa i la proposta d'accions concretes. Aquesta tendència reflecteix un malestar social profund que s'ha anat incubant en els últims anys.

El context actual presenta diversos factors explicatius d'aquest fenomen. En primer lloc, observem una certa banalització del debat polític a les xarxes socials, on predominen els missatges simplistes i emocionals sobre anàlisis complexes. Això s'uneix a problemes estructurals laborals i socioeconòmics amb  dificultats per accedir a l'habitatge, especialment pronunciades en els més joves. Aquesta situació genera una progressiva desafecció cap al sistema polític actual. I cada vegada més.

Per contrarestar aquesta tendència, cal implementar un pla d'acció estructurat en tres eixos principals. El primer eix hauria de centrar-se en la millora de les condicions socioeconòmiques, mitjançant polítiques d'habitatge accessibles, millores en les condicions laborals i programes de formació professional adaptats a les necessitats del mercat actual. Però amb resultats palpables i no promeses genèriques que els mesos ajuden a oblidar.

El segon eix hauria d'abordar l'educació en valors democràtics. Caldria desenvolupar programes educatius que fomentin el pensament crític i la participació ciutadana activa, a més de sensibilitzar sobre els riscos dels sistemes autoritaris i els valors fonamentals de la democràcia. Aquí, el sector més jove de la societat també tindria deures a fer i no justificar el seu malestar en excuses mal argumentades i alimentades pel la manca de pensament crític. Els joves, han de proposar, escoltar i ser receptius almenys a raonar tota mesura proposada.

Finalment, el tercer eix hauria de centrar-se en la renovació del sistema polític per recuperar la confiança ciutadana. Això passaria per augmentar la transparència institucional, implementar mecanismes de participació directa més efectius i desenvolupar estratègies de comunicació que combatin la desinformació i els discursos simplistes. Una nova política és necessària. Un nou sistema s'hauria d'implementar. I no només ho reclama el jove. També molta part de la societat cansada d'una dinàmica que grinyola per molts llocs i no entén els pedaços que s'hi posen.

Aquests resultats no han de llegir-se com una simple enquesta sinó com un indicador de problemes estructurals que requereixen solucions integrals. La resposta ha de basar-se en polítiques concretes que demostrin la capacitat del sistema democràtic per oferir solucions reals als problemes de la ciutadania, especialment dels més joves. Només així es podrà aturar l'avanç d'alternatives autoritàries que, històricament, han demostrat no ser la solució als problemes que diuen combatre. Els joves també haurien de revisar la història i entendrien la nostra por.