En el debat actual sobre seguretat i defensa, la proposta de reinstaurar un servei militar obligatori a Alemanya sorgeix com a reacció a un clima geopolític percebut com a amenaçador. La narrativa que la sustenta, però, mereix una anàlisi crítica i escèptica. Traslladada a l’estat espanyol, aquesta mesura no només resultaria anacrònica, sinó també profundament problemàtica.
La idea es presenta amb un discurs basat en la por: la necessitat de "rearmar" la societat davant d’un enemic extern. Aquesta visió, però, és simplista i ignora completament la naturalesa dels conflictes del segle XXI, que es decideixen en l’àmbit cibernètic, tecnològic i d'intel·ligència, no amb masses de personal sense formació especialitzada. L'estat, amb la seva posició geoestratègica i integrada en l’OTAN, necessita inversió en capacitats d’alt valor, no en un model de reclutament massiu propi de la Guerra Freda.
Més enllà de la seva ineficiència estratègica, la mesura és èticament criticable. Imposar un any de servei obligatori (segons el model que existia) suposa un trastorn en els projectes vitals de molts joves. És un pegat absurd per a problemes complexos, que a més suposaria una càrrega financera insostenible i plantejaria greus qüestions sobre la seva gestió (objectors de consciència, etc.). A més, en una societat tan diversa com la nostra, obligar a ciutadans de diferents orígens i conviccions a un servei d’aquestes característiques podria generar tensions socials innecessàries i contraproduents.
Personalment, em sembla una idea regressiva i perillosa. En lloc de fomentar una cultura de pau i cooperació, militaritza la societat i normalitza la violència com a eix de la societat. En un context actual, amb una joventut altament formada, però amb mancances en ocupació i habitatge, destinar recursos públics i temps vital a això és, senzillament, obscè. La veritable valentia no està a tornar al passat, sinó en construir una defensa moderna, eficient i respectuosa amb les llibertats. La prioritat hauria de ser reforçar cossos professionals ben equipats i promoure el servei civil voluntari en àrees com la protecció civil o l’atenció a persones dependents per exemple, que sí contribueixen realment a la resiliència de la societat.
I ara sortiran els de sempre, els que sí que la van fer: segons la seva saviesa castrense cap hacker pot amb un soldat que sap obeir ordres cegament i netejar una escopeta amb els ulls tancats (tot i el bromur a la sopa del dinar). Per tots ells la ciberguerra és pura moda: el veritable front és el pati d'una caserna a les cinc de la matinada. Que tornin els anys daurats de la instrucció predigital, on l'únic virus era el de costipar-se per no abrigar-se prou. Nostàlgia pura. Tempus fugit. Avís per navegants: no, no et feia un home...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada