Fa vuitanta anys, el món va assistir horroritzat a l’explosió de la primera bomba nuclear sobre Hiroshima, un esdeveniment que va canviar per sempre la naturalesa de la guerra i la pau. Avui, en un exercici de reflexió hipotètica, ens preguntem: què passaria si aquest aniversari fos el catalitzador per a una desmilitarització global? És un escenari gairebé impossible, però analitzar-lo ens permet entendre les dinàmiques del poder i les paradoxes de la seguretat col·lectiva.
En un món sense exèrcits, les relacions internacionals es basarien en la cooperació, el dret internacional i la diplomàcia multilateral. Els conflictes es resoldrien mitjançant tribunals internacionals i mediació, com ja passa en part amb la Cort Internacional de Justícia. Sense amenaces militars, els pressupostos estatals es destinarien a salut, educació o transició ecològica, alliberant milers de milions d'euros. La idea evoca el pacifisme kantià de "La pau perpètua", on les democràcies interdependents eviten la guerra per interès propi.
Però la realitat és més complexa. La desmilitarització suposa una pèrdua de sobirania en un sistema internacional anàrquic. Com assenyalava el teòric realista Hans Morgenthau, els Estats actuen per garantir la seva supervivència, i el monopoli de la força és la seva eina última. Fins i tot avui, països com Costa Rica, que va abolir el seu exèrcit el 1948, depenen d'aliances per a protecció indirecta (p. ex., el paraigua dels EUA). Una desmilitarització global exigiria una confiança mútua inexistent, a més d’un mecanisme de control infal·lible.
Sense forces armades, què passaria amb els conflictes congelats (com Taiwan o Ucraïna) o amb l’auge de grups armats no estatals? La història mostra que la buidor de poder l’omple algun actor: si els Estats renuncien a les armes, podrien emergir milícies privades o potències que en secret violessin l’acord. A més, el desarmament requereix transparència absoluta, però els règims autoritaris rarament accepten inspeccions externes.
L’aniversari d’Hiroshima no és només un record del perill nuclear, sinó també una invitació a repensar el concepte de seguretat. En lloc de la desmilitarització total —una quimera en l’actual equilibri de poder—, potser el camí és el desarmament gradual i el reforç d’institucions com l’ONU.
En aquest món hipotètic, la pau seria mantinguda no per les armes, sinó per la consciència col·lectiva de l'horror passat. Però mentre la humanitat prioritzi la por sobre la raó, aquest somni encara serà això: un somni.
Qui sap si d'aquí 80 anys, algú llegeix això i permet afirmar que sí, que aquest somni era possible i que ara ja en parlàvem o ens atrevíem a desitjar. Esperem que no ens diguin visionaris i sí, somniadors. Perquè sí, perquè tenim dret a dir-ho i pensar que quasi tot és possible. Callar és donar-los la raó...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada