La retòrica de la llei i l'ordre s'ha convertit, una vegada més, en l'eina preferida per a justificar l'erosió metòdica de les llibertats civils. Sota el pretext de combatre una criminalitat que les mateixes dades oficials desmenteixen, s'està executant una estratègia calculada de militarització de l'espai públic. No es tracta de protegir els ciutadans, sinó d'intimidar, de normalitzar la presència de l'uniforme i l'arma com a elements quotidians en ciutats que no estan en guerra. És la invenció d'una emergència per a la consolidació d'un poder que es mostra cada vegada més autocràtic.
La decisió de Donald Trump de desplegar forces militars o paramilitars en capitals amb els índexs de violència en descens (Washington registra el nivell més baix de criminalitat dels últims 30 anys, i Chicago ha reduït un 33% els homicidis) és una contradicció que delata la veritable intenció: no és una operació de seguretat, és un espectacle de força. És un missatge dirigit més als opositors polítics que als delinqüents. La comparació amb règims feixistes, tot i que potent, no és gratuïta. El patró sempre és el mateix: sembrar la por, presentar-se com l'únic salvador i, després, utilitzar les institucions per a reprimir qualsevol dissidència sota la bandera de la unitat nacional.
La gravetat rau en la dessensibilització. Quan els ciutadans accepten que soldats amb rifles d'assalt patrullin els carrers de les seves ciutats en nom de la seva pròpia seguretat, han acceptat, de facto, la pèrdua d'un espai lliure. S'obre la porta a què qualsevol protesta social, qualsevol vaga, qualsevol manifestació de desacord, sigui qualificada com "amenaça a l'ordre" i, per tant, "metrallada" amb una resposta desproporcionada.
Aquest és el camí cap a l'autoritarisme. No amb un cop d'estat sorprenent, sinó amb passes lentes i calculades, envoltades de banderes i proclames patriotes. Es despleguen soldats mentre es redueixen inversions en polítiques socials, en educació, en llocs que abordarien les causes reals de la inseguretat. La militarització és el símptoma d'un estat que ha renunciat a governar per a tots i ha triat governar mitjançant la por. I la por, com saben tots els dictadors, és l'instrument de control més eficaç.
Es tracta d'una estratègia cínica que substitueix el diàleg per la intimidació, i la justícia social per la supressió violenta. El resultat és una societat més polaritzada i, irònicament, menys segura, ja que la presència militar alimenta el cicle de la violència en lloc de resoldre’n les causes que l'originen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada