Any 2250. Informe d'observació. La situació aquí és un desastre absolut. La torre de l'Ermita de l'Aldea és poc més que una estructura compromesa en un paisatge de pura desolació. El que abans eren arrossars que podies divisar la seva verdor des de dalt de la Torre a l'estiu, és ara una extensió bruta de la mar Mediterrània. L'aigua està bruta, plena de runa flotant i deixalles químiques ves a saber d'on...
El nivell del mar va pujar sense que ningú fes res. Dècades barallant-se per evitar la pujada del nivell de l'aigua i incapaços d'anar a una, incapaços de tenir una estratègia comuna des del territori i per al territori. I aquells que la van tenir, poc cas els ho van fer. Els sistemes de contenció costanera del segle XXI van resultar ser un pegat inútil. Ara, la torre es troba aïllada, envoltada per aigües pantanoses que pugen uns 3 cm anuals. La base està corcada per la sal, i la seva base cau a trossos. L'interior és digne de les èpoques medievals, ple de fongs i de fem de les rates que ara hi habiten. No queda res de la seva funció original; és un esquelet de pedra. Un far per vaixells que ja no naveguen.
L'ecosistema està col·lapsat. Les gavines que niuen al campanar presenten deformacions, probablement per toxines a l'aigua i les conseqüents mutacions genètiques. No hi ha peixos comestibles, només espècies resistents a la contaminació. L'aire fa olor de podrit i a combustibles que encara s'emeten des de les poques plantes industrials properes i ara submergides.
L'accessibilitat és nul·la sense una embarcació amb casc reforçat. Els corrents són impredictibles i plenes de restes sòlides que poden perforar l'embarcació. Les autoritats van abandonar la zona fa dècades, la van donar per perduda i van ser part del gruix que es va batejar com a exiliats climàtics (qui ho anava a dir). Els que encara estan per aquí són saquejadors o gent sense cap a un altre lloc on anar, intentant sobreviure entre les restes d'una civilització que va fracassar.
I tot pels que, des del segle XXI, es dedicaven a negar l'evidència. Els negacionistes del canvi climàtic, aquells que cridaven "alarma" i "exageració" des de les seves plataformes privilegiades ideològiques, són els veritables arquitectes d'aquest desastre. Mentre els científics mostraven dades, ells venien negacionisme com a producte de consum. Van llançar campanyes per desacreditar les energies netes, van burlar-se dels "ecologistes radicals" i van defensar els combustibles fòssils fins a l'últim alè, deixant-nos com a herència un món malalt. Van canviar el futur del planeta per uns quants anys més de beneficis immediats. Van ser uns egoistes i uns irresponsables, i ara ho paguem tots.
La torre és un recordatori físic del nostre fracàs col·lectiu. No és una tragèdia poètica; és un error de càlcul gegant, un error que vam cometre i que ara estem obligats a veure com es desfà, dia rere dia. No hi ha cap mena de bellesa en aquesta ruïna, ningú vindrà d'aquí uns anys a visitar-la com a vestigi d'un passat. Només és el resultat de la negligència humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada