El preu tardà de l'oblit

Fa pocs dies, Dinamarca va demanar perdó a les més de 4.500 dones groenlandeses que van ser esterilitzades per la força per l’Estat entre 1966 i 1991. La imatge de la primera ministra Mette Frederiksen demanant disculpes en el Parlament és potent, i el fons de 40 milions d’euros per indemnitzar les víctimes sembla un acte de justícia. Però cal preguntar-se: per què ara? I per què als polítics els costa tant, i sempre arriben tan tard, a pronunciar aquestes dues paraules tan simples i tan poderoses: “ho sento”?

La resposta és que demanar perdó per fets pretèrits mai és un acte ingenu de penediment. És, sobretot, un càlcul polític minuciós. Les disculpes arriben quan el cost de seguir negant la veritat supera el cost de reconèixer-la. Durant dècades, Dinamarca va poder ignorar el dolor de les dones groenlandeses perquè la seva veu era feble en l’espai públic. Avui, en un context global de reivindicació dels drets dels pobles indígenes i de revisió crítica del colonialisme, el silenci es va tornant insostenible. El perdó, en aquest sentit, no és només un deute amb el passat, sinó una eina per a la legitimitat present.

El que revela aquest cas, i altres similars, és la profunda incapacitat de la classe política per actuar per pura ètica. Esperen que morin les víctimes, que s’apaguin els testimonis directes i que la ferida esdevingui una qüestió d’arxius històrics en lloc de memòria viva. És més fàcil demanar perdó a la segona o tercera generació, quan la indignació s’ha atenuat i la indemnització es pot presentar com a gest de magnanimitat i no com a restitució urgent.

El patró es repeteix: Espanya amb les víctimes del franquisme, els Estats Units amb l’esclavitud, Bèlgica amb el Congo i molts més exemples que podríem trobar. El mecanisme és sempre el mateix: negació, silenci, vergonya i, finalment, un reconeixement arribat quan els responsables directes fa temps que ja no estan als càrrecs. La disculpa es converteix així en un ritual de purificació nacional que permet girar la pàgina sense haver enfrontat veritablement les causes profundes del dany.

Les disculpes de Dinamarca són necessàries i benvingudes. Però arriben dècades després del dany i només després d’una lluita persistent. Ens mostren que la justícia històrica no és una concessió espontània del poder, sinó el fruit d’una llarga i dolorosa exigència. I recorden que, en política, el “mai és massa tard” és, sovint, la constatació trista que sí, que ja ho era.