Precocitat desprotegida

 

Fa uns dies, el Barça de bàsquet va presentar Moha Dabone, un jugador de tretze anys en un partit oficial. La notícia es va celebrar com un èxit, una fita que obria portes als més joves. Però sota l’aixeta de la il·lusió, hi ha una realitat preocupant: l’esport accelerat està cremant etapes essencials de la formació i la infància, amb un cost psicològic devastador. La pressió de rendir en un cos i una ment que encara es construeixen deixa seqüeles profundes: ansietat per al rendiment, trastorns d'identitat quan el valor personal es confon amb l'èxit esportiu, i la pèrdua irreversible de la vivència d'una adolescència normal.

No és un cas aïllat. El fenomen de la precocitat extrema s’estén com una taca d'oli per tots els esports. Al tenis, per exemple, ja hem vist com adolescents es convertien en productes d'alta competició, amb pressions multimilionàries i cossos que es ressenten abans d’hora. La imatge d’una Garbiñe Muguruza anunciant la seva retirada amb només trenta anys, esgotada física i mentalment, és una prova més d’aquesta dinàmica devoradora que sacrifica el benestar emocional en l'altar dels resultats immediats. El missatge és perillós: val més un prodigi prematur que una carrera sòlida i duradora.

Aquest desig de trobar la perla, el nou Messi, la nova Williams, o el pròxim Pogacar està truncant processos vitals. S’estalvia el camí de l’aprenentatge pacient, esborrant les fronteres entre el planter i l’elit, entre el pati del col·legi i l’estadi. Es premia la projecció més que el procés, el resultat més que el creixement. I en aquesta carrera, els més joves perden alguna cosa més important que un partit: perden la possibilitat de viure la seva edat sense el pes d’un contracte o les crítiques d’una grada, la seguretat psicològica que proporciona un desenvolupament natural, sense la càrrega mental de satisfer expectatives adultes prematures.

L’esport modern, embogit per la immediatesa i l’explotació comercial, està renunciant als seus valors fonamentals. La formació, la maduració i la protecció integral de les persones han passat a un segon terme. Quan un nen o una nena es converteix en notícia per la seva edat abans que pel seu joc, alguna cosa no funciona. Estem educant campions, però a costa de crear persones psicològicament fràgils, condicionades per una identitat que pot esfondrar-se amb la primera lesió greu o la primera derrota important. Estem deixant pel camí les persones que hi ha darrere.

El sistema esportiu actual s'assembla perillosament a una fàbrica de prodigis amb data de caducitat. Mentre aplaudim aquests debutants prematurs, obviem les estadístiques que mostren com la majoria no arribaran a consolidar-se, però portaran sempre les cicatrius d'una socialització truncada. L'esport havia de ser una aula de la vida, un espai per aprendre a gestionar l'èxit i el fracàs en un entorn protegit. En canvi, l'hem convertit en una arena on nens i adolescents són llançats a la voràgine professional sense les eines emocionals per sobreviure-hi. I això que avui en dia ens atrevim a parlar sobre la salut mental sense embuts és molt contradictori. La pregunta que ens hauríem de formular és si val la pena cremar etapes de creixement personal a canvi d'èxits esportius efímers. La resposta, mirant els casos de burn-out precoç i les carreres truncades, sembla òbvia.