L’ Ebre també és Catalunya (què bonic que sona)

 

 

 

 

Foto: Roger Heredia

  

Foto: Albert Salamé

Terres de l’Ebre. Aquella terra que quan baixem per l'AP7 i creuem el coll de Balaguer sospirem en silenci: "ja som a casa". Aquella postal idíl·lica que els polítics ensenyen quan parlen de sostenibilitat i natura. La mateixa que es converteix en un dramàtic i efímer reality show cada vegada que el cel decideix obrir les comportes sense cap mirament. Els recents aiguats han tornat a posar de manifest allò que tots sabem, però que sembla un secret d’estat: l’Ebre és la zona zero del canvi climàtic a Catalunya, i l’abandonament infraestructural és un mal endèmic que els ebrencs fa anys que reclamen solucions. 

Les administracions han transformat la prevenció en un concepte abstracte, com una assignatura pendent que mai arriba a examen. Les carreteres esdevenen rius ja una via fluvial, els pobles illes, i nosaltres, els ebrencs, uns navegants improvisats i al límit de la paciència. I què diem de les infraestructures hidràuliques? I de la seva planificació? I de la seva gestió? Deuen ser com aquells llibres que tothom té a la llibreria de casa, però ningú llegeix: se’n parla molt, es fan plans magnífics com l'ambiciós i aprovat per tots els actors locals anomenat "Pla Delta" que les alternances de govern fan perillar la seva total execució i a perill que es quedi en algun calaix de la Generalitat. On són els sistemes de drenatge moderns? Per què no es fa una aposta real i efectiva del desviament a gran escala d'aquelles vies d'evacuació hídrica que generen estralls materials i personal? Per què no es posa a sobre la taula i es valora el cost entre fer aquesta obra o expropiar habitatges que són al bell mig dels barrancs? Queixar-se dels responsables que van permetre construir en aquestes zones no arregla el problema, només demana responsabilitats i el problema continua latent. Per posar un exemple: València va ser capaç de desviar la llera del riu Túria per fora de la ciutat. Segurament trobaríem molts més exemples.

I no podem continuar sense una reverència a l’abandonament mediàtic. On era la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals quan més es necessitava? No ens ve de nou. Segurament buscant el focus en algun trànsit tallat a la Diagonal, algun tractat de pau a més de 3.000 km d'aquí o en una absurda sobrecàrrega muscular d'algun jugador de futbol de la capital. L’Ebre, ja se sap, només és portada quan crema o quan s’inunda. La nostra tragèdia és un telediari de segona, un esdeveniment local en una Catalunya que es diu cohesionada. Una presència que els dies posteriors sí que hi és, però no en el moment de la tragèdia, perquè els mitjans tenen com a prioritat informar. Les imatges del Godall amb els cotxes arrossegats pel corrent de l'aigua són fàcilment vendibles, però la reflexió profunda sobre per què passa any rere any sembla ser un tabú.

Però no ens titlleu de victimisme. Ens veiem obligats. Ens han ensenyat a viure amb emergències, no ens obligueu a mirar el cel quan es posa negre. Mentre els discursos oficials parlen de transició ecològica i resiliència, als pobles de les Terres de l'Ebre se’ls acaba la paciència. I així, entre la indiferència política i el silenci mediàtic, l’Ebre segueix el seu curs, impredictible i salvatge, recordant-nos qui mana realment en aquest territori. Ell és l’únic que no ens falla, ni ens abandona. La resta, són promeses que s’emporta el cabal.

I quan les aigües es retiren, quan els titulars sensacionalistes marxen cap a la següent catàstrofe, ens queda el fang i el silenci. Potser seria el moment de demanar un pacte nacional per a l'Ebre per abordar de manera integral totes les mancances territorials. També la creació d'una seu permanent de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals aquí baix. Mentrestant, continuem sent el pati del darrere de Catalunya, un laboratori a cel obert dels efectes del canvi climàtic on s'experimenta amb el nostre territori I això, senyors governants, no és victimisme: és la realitat que els vostres fulls de ruta i els vostres informatius ignoren deliberadament. Nosaltres ja ho entenem: només som notícia quan la natura es revela. La resta de l'any, som la invisible frontera d'una Catalunya que mira cap a un altre costat quan no l'interessa. I que els fem gràcia quan utilitzem l'article "lo". Però també, també ho som... i inclús més, part de Catalunya. I no pensem renunciar...