La Realpolitik s'ha convertit en el marc inevitable de les democràcies contemporànies, especialment en contextos de fragmentació parlamentària com els que vivim actualment. Aquest enfocament, que prioritza el possible sobre l'ideal, planteja una tensió fonamental entre governabilitat i coherència, entre l'art del pacte i la fidelitat als principis.
D'una banda,
el pragmatisme polític representa una eina necessària per trencar
bloquejos i assegurar l'acció de govern en situacions de complexa
majoria. Encarna l'acceptació madura que, en societats plurals i
diverses, la gestió pública requereix negociació, consens i la capacitat
de trobar punts d'acord amb qui no comparteix tot el programa. És
l'antídot contra la paràlisi institucional i el dogmatisme estèril. Aquesta esterilitat ha causat més d'un mal de cap intern a segons quines formacions polítiques que no han sabut encabir discrepàncies ideològiques internes que val a dir, considero necessàries i tot.
Tanmateix, aquesta pràctica es troba amb un límit perillós quan es converteix en finalitat en si mateixa, quan el "què es pot fer" eclipsa completament el "per què ho fem". La deriva comença quan els pactes s'apropien de la naturalesa ideològica pròpia, buidant de contingut els projectes polítics. Aquí s'obre una fractura interna en els partits entre qui entén el pragmatisme com a instrument i qui el veu com a traïció.
Cal tenir en compte també, que a realpolitik rebutja la ideologia com a guia i el seu alt pragmatisme pot ser una arma de doble fulla: es pot plantejar la utilització de la democràcia o no en funció de les seves necessitats.
La
veritable qüestió ètica sorgeix quan la Realpolitik es desvincula de
qualsevol referent. En la seva versió més econòmica, aquest
enfocament tendeix a considerar els valors ecològics, culturals o
socials com a obstacles, no com a objectius desitjables. S'accepta com a
"real" únicament allò que és quantificable a curt termini, ignorant
realitats més profundes però menys immediates com la sostenibilitat
ambiental, la cohesió social o la preservació del patrimoni cultural. Com si aquests aspectes juguessin en una altra lliga.
El repte, doncs, no està en renunciar al pragmatisme, necessari en qualsevol gestió pública complexa, sinó en mantenir-lo lligat a uns principis que donen sentit i direccionalitat a l'acció política. La veritable saviesa política consistiria en trobar el punt d'equilibri on el realisme no signifiqui renúncia als ideals, sinó la seva aplicació intel·ligent en condicions adverses. Es tracta de comprendre que, sense principis, el pragmatisme es converteix en cinisme; però sense pragmatisme, els principis es transformen en meres declaracions intranscendents.
En aquest sentit, la qualitat d'una democràcia es mesura no només per la seva capacitat per generar acords, sinó també per la seva habilitat per mantenir viu el debat sobre els fins i els valors que han d'orientar aquests acords. La política, en darrera instància, continua sent aquest espai on hem de conciliar el que és necessari amb el que és desitjable, el real amb l'ideal, sense que cap dels dos acabi per imposar-se absolutament sobre l'altre.
Quan a un bon amic li vaig plantejar un dia que seria bo que els governs fessin una deriva cap a models de governança més tecnocràtics, la seva resposta va ser àgil i clara: i què faran els polítics llavors? Cert, i això em va fer pensar que si la tecnocràcia es caracteritza per la composició dels governs amb gent experta en lloc de polítics, per què no creem això mateix, polítics experts, capacitats, formats, capaços de prendre decisions complexes amb coneixement especialitzat i debat polític alhora?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada