La recent expansió de la capacitat militar europea no és un fet aïllat, sinó un símptoma profund dels canvis tectònics que sacsegen l'ordre global. Aquest rearmament històric, amb fàbriques d'armes que tripliquen el seu ritme de creixement, és la resposta lògica, encara que potencialment perillosa, a un món on la competència geoeconòmica i la confrontació estratègica han substituït la cooperació multilateral.
La rivalitat entre els Estats Units i la Xina, exacerbada per les polítiques de l'era Trump i la pandèmia, ha erosionat el sistema de comerç global, convertint l'economia en un camp de batalla on els estats utilitzen l'intercanvi comercial i les cadenes de valor com a armes per assolir el predomini estratègic. En aquest context, la decisió d'Europa de reforçar la seva base industrial de defensa és tant un intent desesperat de garantir la seva seguretat en un entorn fracturat com una renúncia a la idea que la interdependència econòmica és suficient per evitar conflictes.
No obstant això, aquesta via presenta riscos existencials. La militarització de la geopolítica pot accelerar una carrera armamentística global, desviant recursos crítics cap a la defensa en un moment en què reptes com el canvi climàtic o com per exemple recentment, les pandèmies exigeixen cooperació i inversió massiva en benestar. A més, Europa s'arrisca a internalitzar una lògica de blocs confrontats, precisament el que volia evitar. La veritable prova no serà la seva capacitat de produir més míssils, sinó si pot articular una estratègia autònoma que equilibri la necessitat de seguretat amb la defensa del multilateralisme i la diplomàcia.
L'expansió militar europea és de fet un reflex del fracàs del sistema internacional. Il·lustra la perillosa intersecció entre geopolítica i geoeconomia, on la lògica del conflicte s'imposa a la de la cooperació. El camí escollit per Europa podria garantir la seva seguretat a curt termini, però alhora pot consolidar la divisió del món en esferes d'influència confrontades, amb conseqüències imprevisibles per a l'estabilitat global a llarg termini.
Aquest gir estratègic, encara que comprensible des d'una òptica de seguretat nacional immediata, representa una renúncia a les polítiques de cooperació que havien marcat l'ordre posterior a la Guerra Freda. La veritable qüestió és si Europa, en aquest procés, serà capaç de definir una via pròpia que eviti la simple emulació de la lògica de blocs. El rearmament físic ha d'anar acompanyat d'un reforç igualment potent de la diplomàcia i les institucions multilaterals. En un món cada vegada més dividit, la capacitat de mediar i construir ponts serà tan crucial com la de dissuadir. El risc major és que, en la recerca de la seguretat, s'acabi perpetuant la mateixa inestabilitat que es pretenia evitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada