Lo mas dels iaios

Quan tanco els ulls, encara puc sentir l'olor de la terra mullada després d'una tronada d'estiu. Aquella olor tan característica que només es respirava al mas dels iaios, en aquell racó del lligallo de Garballo on el temps semblava córrer a un ritme diferent.

Els meus estius tenien el gust de les rostides de primentons al final del dia i sobretot, gust  de fang: aquell que el meu iaio em deixava xafar amb els peus per dins les regadores i solcs que ell regava quan el sol es ponia. Recordo les mans arrugades d'ell, sempre ocupades, sempre en moviment, ensenyant-me a obrir el solc amb l'aixada amb més o menys èxit per un inexpert com jo en tasques a l'hort i que només volia fer, lo que feia ell.

Lo iaio era el que més matinava. Sortia cada matí abans que el sol cremés, amb el seu gorro de palla i la samarreta a l'imperio blanca. Jo l'acompanyava a collir tomates que encara conservaven la calor de la terra, i ell em deixava tastar-ne un de tant en tant, d'aquells que esclataven al paladar amb una dolçor que cap tomàquet de supermercat d'avui en dia ha pogut igualar (tot i la quantitat de fitosanitaris que hi posaven llavors).
 

Escoltar els grills i les poques granotes que quedaven a la bassa del pou enmig del llapó o a les regadores encara molles de l'aigua, era senyal inequívoc que s'havia fet ja de nit. I el mas era un altre. Si durant el dia, la companyia de la ràdio (Ràdio Nacional d'Espanya, el parte i el consultori de la señorita Francis) era molt present, a la nit li tocava la televisió. Encara recordo la primera en color l'any 1982 que mon tio els va portar d'Andorra i que junts vam descobrir el color verd intens de la gespa dels partits del Mundial que aquell estiu es celebrava (l'any del Naranjito).
 

La vida ens va dur lluny del mas on els estius es passen entre l'aire condicionat i les maleïdes (però que tots en fem ús) les pantalles digitals. Però quan el sol apreta i sento aquella olor de terra mullada (cada cop més rara enmig de l'asfalt), em transporta allà, al mas dels iaios. Allà, on la colla d'amiguets era diferent que la de la resta de l'any. On vam ser arquitectes creant cases de fusta i que vam aprendre ràpidament que els nius d'avespes no s'havien de molestar.

L'enyorança no és trista. És com aquella sensació  que et recorda que vas tenir la sort de viure alguna cosa bonica. Ja m'enteneu. I em fa somriure pensar que, d'alguna manera, aquells estius continuen vius en mi, en la manera com toco la terra quan la trepitjo i quan encenc el foc per rostir primentons.

El temps passa, però el mas dels iaios, amb la seva olor de figues, primentons, tomates, aguarginyes i de terra mullada, sempre serà la meva pàtria. El lloc on vaig aprendre que les coses senzilles són les que realment importen i amb els anys aprens a relativitzar els problemes diaris que van sorgint pel camí.

La Júlia i el món que es va trobar: vint-i-cinc anys després de l’11-S

 

 

 

Fa Vint-i-cinc anys naixia la nostra fillola, la Júlia. Dos mesos després, una boira de fum i pols embolcallava Nova York l'11 de setembre de 2001. I les preguntes estratègiques que va suscitar aquells fets continuen més vigents que mai. Aquella data es va convertir en molt més que un atemptat; va ser el punt d'inflexió on van cristal·litzar incongruències, motivacions ocultes i operacions d'intel·ligència les ones expansives de les quals encara determinen el nostre ordre mundial.

L'impacte immediat va ser el desplegament de la "guerra contra el terror", una doctrina que va redefinir la política exterior nord-americana per dos dècades i va justificar intervencions militars a l'Afganistan i l'Iraq. Però l'anàlisi geopolítica ha d'anar més enllà. El veritable llegat de l'11-S no resideix només en les operacions militars, sinó en la profunda mutació del concepte de seguretat i sobirania nacional. L'Estat-nació, com a entitat garant de la seguretat dels seus ciutadans, es va veure desbordat per una amenaça asimètrica i global, la qual cosa va portar a una expansió sense precedents del poder executiu i dels aparells d'intel·ligència en nom de la prevenció i malauradament, moltes vegades, amb una dèbil justificació. Aquest canvi de paradigma, justificat per la urgència, ha tingut un cost sobretot en termes de llibertats civils i ha reconfigurat l'equilibri de poder intern a les democràcies occidentals.

Una anàlisi crítica no pot obviar com es va construir el relat oficial. En lloc d'una anàlisi reflexiva, els mitjans de comunicació i l'opinió pública s'hi van sumar sense cap crítica a la narrativa governamental. Quan un esdeveniment de tal magnitud va ocórrer, el buit informatiu es va omplir amb la versió que oferia el poder. La falta de debat públic sobre les motivacions profundes i els errors d'intel·ligència va permetre que es consolidés una doctrina que, amb el temps, ha mostrat les seves mancances. La guerra de l'Iraq, basada en greus erros d'intel·ligència, és l'exemple més sagnant de com una resposta emocional i polititzada pot desembocar en errors estratègics de conseqüències duradores.

En perspectiva, l'11-S no va ser l'inici d'una nova era, sinó l'acceleració de tendències ja existents: la globalització de l'amenaça terrorista, l'erosió de la privacitat i l'unilateralisme militar. La seva principal lliçó geopolítica va ser la vulnerabilitat de les certeses occidentals (moltes vegades acceptades de manera unilateral des de l'autoritarisme). Va demostrar que l'hegemonia militar no és un escut infal·lible i que les narratives de poder, si no s'examinen amb escepticisme, poden construir realitats que perpetuen cicles de violència i inestabilitat locals, regionals o fins i tot globals. Avui dia, seguim patint  les conseqüències d'aquell dia, no perquè el terrorisme hagi estat erradicat, sinó perquè les respostes que es van donar van establir les bases d'un ordre global més vigilant, més intervencionista i, en molts sentits, més fracturat. Sort, que la Júlia va escollir una millor manera de fer que aquest món, el que han de gestionar a partir d'ara, sigui una mica millor...o almenys intentar-ho. I el repte és majúscul. Sort i encerts.

L'aigua és vida

El Danubi es retira i deixa al descobert els fantasmes del seu passat. A Sèrbia, les aigües baixes han desenterrat una vintena de vaixells nazis enfonsats el 1944 per frenar l'avanç de l'Exèrcit Roig. Més al nord, a Budapest, una bomba de la Segona Guerra Mundial ha obligat a tancar el pont Margaret. I a Bulgària, els paleontòlegs han localitzat les restes d'un mamut que ningú no havia vist durant mil·lennis. Tres troballes, tres èpoques, un mateix responsable: la sequera que està asfixiant els grans rius d'Europa.

Però mentre ens entretenim amb aquestes imatges insòlites, la crisi avança en silenci per la via més prosaica: el transport de mercaderies. El Rin, la via fluvial més important del món, ha registrat a finals de juliol profunditats navegables de només 23 centímetres en alguns trams. Al Danubi, han vist com el riu s'ha retirat entre 15 i 20 metres respecte a la riba habitual (heu llegit bé, 15 i 20 metres), posant pràcticament punt final a la temporada turística i, sobretot, al transport de combustible, gra i matèries primeres.

No és una anomalia. El període d'abril a juny ja va registrar precipitacions molt per sota de la mitjana en una àrea que s'estén des de Portugal fins al sud de Finlàndia, segons les dades disponibles. I el juliol, lluny de corregir la tendència, l'ha confirmada. Els científics distingeixen entre tres tipus de sequera: meteorològica, agrícola i hidrològica. I aquest estiu Europa les pateix totes tres alhora. L'assecament del sòl afecta els cultius, els aqüífers no es recarreguen i els cabals dels rius cauen en picat.

El paisatge es transforma davant nostre i la resposta institucional continua sent insuficient. A Hongria, el llac Velence, el tercer més gran del país, es troba en nivells crítics. A Alemanya, el 44% de les estacions de mesura del sistema de seguiment hidrològic estan en situació límit. I mentre l'aigua desapareix, els governs europeus negocien sancions i quotes, però semblen incapaços de posar-se d'acord en una estratègia comuna per gestionar un recurs que no entén de fronteres.

La paradoxa és que aquesta crisi era previsible. Fa anys que els informes climàtics alerten que la conca del Danubi i del Rin serien de les primeres a patir els efectes de l'escalfament global. Però les decisions s'han ajornat, les inversions en infraestructures hidràuliques s'han diluït en promeses electorals i el debat sobre l'ús de l'aigua s'ha reduït a xifres de rendiment econòmic. Ara, els fets esdevenen evidències: sense aigua, no hi ha navegació; sense navegació, no hi ha subministraments; sense subministraments, la indústria s'atura.

Els pescadors asseguren que mai havien vist el Danubi tan baix. Asseguren que en alguns punts es pot creuar caminant fins a l'altra riba. No és una imatge pintoresca: és el senyal que una civilització construïda al voltant de l'aigua comença a veure com els seus fonaments es desfan. I la pregunta que planeja sobre el continent és si encara som a temps de reaccionar, o si l'única certesa és que els rius continuaran retrocedint mentre nosaltres seguim mirant, sense moure'ns, però cridant ben fort, l'aigua és vida.

I tu, què faries si 50.000 persones arribessin demà a la porta de casa teva?

 

Les imatges que van arribar la setmana passada des de Ceuta eren pertorbadores. Milers de persones arribant nadant a la ciutat autònoma en pocs dies, i en el moment més àlgid de la crisi, les autoritats xifraven en gairebé 50.000 les persones que havien entrat de manera irregular. Davant d’aquesta situació, el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, parlava d’una “emergència humanitària i social absoluta” amb centres d’acollida col·lapsats i centenars de persones dormint al carrer . Mentrestant, el teló de fons era tràgic: desenes de cadàvers es recuperaven al mar ofegats per buscar una vida millor.

I jo em pregunto: com podem mirar cap a un altre costat davant d’aquesta desesperació humana? Aquestes persones no són només números; són joves, famílies senceres, que s’arrisquen a ofegar-se per una oportunitat a Europa. La reacció immediata del govern espanyol, desplegant l’exèrcit i anunciant la instal·lació de barreres de contenció al mar, sembla una resposta de manual per tancar la porta. Però, és aquesta la solució? Aconseguirem aturar l’èxode amb tanques flotants, o simplement desviarem la tragèdia cap a rutes més perilloses?

Tampoc no podem obviar la realitat local. Ceuta és una ciutat petita, amb 80.000 i escaig d'habitants, que veu com la seva realitat quotidiana es capgira. La sensació de vulnerabilitat i inseguretat entre els ceutís és comprensible quan milers de persones arriben en un curt període . Les autoritats no poden gestionar aquesta pressió, i el sistema d’acollida està desbordat. Què passaria si la nostra ciutat, el nostre barri, rebés una arribada massiva similar? Quina seria la nostra reacció? És lícit exigir seguretat i ordre, però cal preguntar-se: podem construir una política de seguretat sòlida sobre la base de rebutjar la realitat migratòria? Ignorar el problema no el fa desaparèixer; només el trasllada.

El veritable debat ha de ser més profund que les crides partidistes, populistes i massa oportunes "a la mà dura". Mentre uns parlen d'”invasió” i altres assenyalen el govern com a responsable, la pregunta fonamental que ens hem de fer és: quin model de societat volem ser? Una que aixeca murs cada cop més alts, o una que busca solucions humanitàries i estructurals alhora? La segona ens dignificaria com a societat. La sentència del Tribunal Suprem sobre les devolucions en calent, que les màfies haurien utilitzat com a reclam, posa de manifest un buit legal que el govern vol tapar amb una barrera física. Però el veritable buit està a les polítiques migratòries a escala europea, de vies legals i segures que desincentivin el tràfic de persones.

La crisi de Ceuta no és un incident aïllat; és un símptoma d’un mal crònic. I que requereix instruments i actors diversos donada la seva complexitat. És el resultat de la nostra incapacitat com a societat per gestionar la mobilitat humana amb dignitat i eficàcia. Mentre no ens aturem a escoltar els que fugen de la misèria i la guerra, i mentre no exigim als nostres governs una cooperació internacional real, aquestes escenes es repetiran. No podem permetre’ns el luxe de la hipocresia: plorar els morts a la mar i, alhora, aplaudir les barreres que els condueixen a la mort. La pregunta no és si la pròxima crisi arribarà, sinó què estem disposats a fer per evitar-la, sense perdre la nostra humanitat pel camí.

L'odissea del cafè

Hi ha moments a la vida que mereixerien un estudi sociològic seriós. No parlo de fenòmens complexos com la polarització política o els canvis demogràfics que sovint solem escoltar. Parlo de quelcom molt més transcendent: les cues de les cafeteries dels hospitals. Sí, heu llegit bé. Allà on la humanitat es mostra en tota la seva esplendor i, sobretot, en tota la seva capacitat per complicar allò que hauria de ser simple.

Per què dimonis no demanem un cafè amb llet de tota la vida? Un tallat. Un cafè sol. Conceptes clars, concisos, que els nostres avis dominaven amb mestria. Però no. La cua s'eternitza perquè hem convertit l'acte de prendre cafè en una declaració d'intencions, en un exercici de personalització digne de la carta d'un restaurant amb estrella Michelin.

L'escena és sempre la mateixa. Davant teu, algú demana un "cafè amb llet de civada (tothom encara diu avena, però això ja ho arreglarem un altre dia), descafeïnat, temperatura mitjana, en got de vidre, i si pot ser que la llet no estigui massa escalfada perquè es talla". I tu penses: "Però si la civada és un cereal, no una vaca!" Mentre la cambrera intenta descodificar aquella ordre críptica com el diagnòstic del teu metge que només volies veure'l perquè et feia "mal aquí", el teu esmorzar s'allunya en el temps i l'espai.

Però la cosa no s'acaba aquí. Arriben els grups de sanitaris que, en quadrilla, i de manera sectària (els de trauma, els cardiolègs, els fisios, etc) demanen com si estiguessin fent la compra del mes a darrera hora del dia. Vuit cafès, tres infusions, quatre entrepans i un croissant. I sempre, sempre, hi ha aquell que arriba tard, s'integra al grup i, amb una barra impressionant, es col·loca davant de tothom com si vulgues col.locar-se a la "pole" cincs segons abans de la sortida. "Que vinc amb ells", diu. I tu, que portes deu minuts esperant, somrius com pots mentre per dins maleeixes la seva descendència amb cara d'emoticones com 😠😠😖⛈💣💥.

I què dir de les converses? Parlem-ne. Perquè a la cua no només esperes, sinó que escoltes. És inevitable per molt que no vulguis. La parella de davant discuteix sobre com li va la tensió al seu sogre, el del darrere comparteix la seva última anàlisi de sang com si fos el resultat d'un partit de futbol sense el VAR però amb gran precisió i amb un to de veu suficient perquè cinc metres al voltant tothom esclati amb un: un Danacol al dia li anirà bé. I tu, mentrestant, mires el WhatsApp intentant que la pantalla et protegeixi del caos, però el xafarder de torn s'hi acosta per veure què escrius i tu intentes àgilment esborrar aquelles fotos compromeses de noies en poca roba i de bon veure dels amics del grup "El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas". Berlanga 🎬 s'ho hauria passat bé avui en dia.

I els tuppers? Un altra lliga també. Sempre hi ha algú que treu un tupper d'allò més exòtic (no sense penjar la foto al seu Instagram amb el hashtag #healthy i "mira que guai que soc") i demana el microones, allargant la cua encara més mentre l'olor del seu menjar barrejat amb el cafè crea una sinergia gastronòmica que no havia demanat ningú i que et toca tragar si no ets campió del món d'apnea.

Al final, després d'una eternitat, aconsegueixes el teu cafè. El segon del dia. I mentre el beus, et preguntes: som nosaltres que ens hem complicat la vida o és que la vida, senzillament, ens ha complicat a nosaltres? El fet és que l'hospital ja és un lloc ple d'incerteses com perquè a sobre el cafè sigui una odissea. Però bé, almenys tenim amics que mentre ho pateixen, envien missatges a grups de whatsapp menys bandarres que l'anterior, on comparteixen el seu via crucis sense ser encara Setmana Santa. I clar, un no pot deixar escapar l'oportunitat de plasmar-ho aquí. Gràcies, Doc 😉.

Productes de vitrina

 

Vivim obsessionats pels supertalents adolescents. Cada cap de setmana ens venen un nou fenomen: Mirra Andreeva, Lamine Yamal, Paul Seixas i ara Cooper Lutkenhaus, un noi de 17 anys que, segons els experts, ha fet "la gesta atlètica més impressionant de la història". Impressionant, sí. Però també inquietant.

No es tracta de restar mèrit a Lutkenhaus. El noi corre els 800 metres en 1:42, es lleva a les 6 del matí per entrenar-se abans de l'institut i somia canviar l'esport. Admirable. Però el discurs que l'envolta, el mateix que acompanyava fa deu anys altres joves prodigi avui oblidats o lesionats, hauria de fer-nos aturar.

El problema no és Lutkenhaus. És el sistema que celebra la precocitat com un valor absolut. L'atletisme, com el futbol, ciclisme o el tennis, ha convertit l'aparició d'un adolescent ràpid en un esdeveniment mediàtic. I aquí sorgeix la incomoditat: fins a quin punt estem protegint aquests nois? Fins a quin punt la seva "maduresa" aparent no és més que una adaptació forçada a un entorn d'adults?

Ens hauria de preocupar el relat. Ens venen precocitat com a geni, però sovint és cremada prematura. Quants joves prodigi han desaparegut abans dels 25 per lesions, esgotament mental o simple pressió? Lutkenhaus parla de "silenciar la veueta del subconscient al clatell". Potser hauríem de començar a escoltar-la.

L'atletisme necessita talents, sí. Però també necessitat perspectiva. Deixem que un noi de 17 anys guanyi carreres, però deixem-lo també equivocar-se, perdre, i sobretot, créixer sense haver de carregar amb l'etiqueta de "millor de la història". Perquè la història, sovint, és implacable amb els seus prodigis.

El món crema, la terra crema.

Aquesta setmana, Catalunya torna a cremar. Mentre els Bombers de la Generalitat treballen sense descans en diversos fronts, la ciutadania veu repetir-se un guió tràgic i previsible. La simultaneïtat d'incendis ha tensionat al màxim la capacitat operativa del cos, obligant a activar un comandament centralitzat a Cerdanyola per gestionar els recursos. I el que és més greu: els mateixos bombers havien advertit que entràvem en una setmana "en què podem tenir incendis amb velocitats que superin la capacitat d'extinció arreu del país". Una profecia que s'ha complert. 

La seva feina és ingent. Ho fan en condicions extremes, enmig d'una onada de calor que posa al límit qualsevol operatiu. Però no podem limitar-nos a lloar la seva dedicació. Els bombers són l'última trinxera, no la solució de fons i encara més quan la simultaneïtat "tensiona" l'operativa. Perquè els recursos no són infinits, i quan els focs es multipliquen, la capacitat de resposta s'afebleix. Les condicions meteorològiques extremes, agreujades pel canvi climàtic, creen el còctel perfecte. 

Però la meteorologia no és el vertader problema, sinó l'escenari sobre el qual actua: un bosc sobrecarregat de combustible, conseqüència directa d'una manca crònica de gestió forestal. L'abandonament del món rural i la desaparició del paisatge de mosaic, on els camps de cultiu feien de tallafocs naturals, han convertit grans extensions en una fàbrica de pólvora. A la Catalunya buidada, li hem sumat una manca de voluntat política estructural. La gestió forestal "no dona vots perquè no permet tallar cintes". És una feina invisible que no interessa a cap govern, i quan arriba el desastre, l'única resposta possible és l'extinció, que sempre és més cara i menys eficient que la prevenció. A sobre, el 90% dels incendis tenen origen humà, sigui per negligència o per intencionalitat, un símptoma que la conscienciació ciutadana és un altre front que hem perdut, en canvi, adoptar mesures de consciència ens sortiria al final baratíssim. 

Hem de passar de la gestió puntual a una estratègia de país. Davant d'això, cal proposar solucions com recuperar el paisatge agrari com a eina de prevenció actuant com a tallafocs naturals, i com a bon exemple de com l'activitat econòmica pot anar lligada a la resiliència territorial. No n'hi ha prou amb apagar focs. Cal deixar de banda la piropolítica i construir una estratègia de país que passi per la gestió activa del territori, la inversió en prevenció i la recuperació del món rural. El cos de bombers ha demostrat eficàcia i sacrifici, però no podem continuar exposant-los a situacions límit any rere any. 

El repte no és apagar incendis, sinó evitar que es generin les condicions perquè esdevinguin incontrolables. Si continuem amb el relat cíclic de lamentacions i promeses, ens cremarem no només a l'estiu, sinó durant tot l'any, i posarem en risc, una vegada més, la vida dels qui ens protegeixen.