Grupo Toset

 

Haver viscut quasi 27 anys en un mateix lloc et dona una perspectiva de les coses inimaginable per aquells que per circumstàncies de la vida, han hagut de canviar de domicili algunes vegades durant aquest temps, i molt més encara, si aquests han estat els primers anys de la teva vida.

Haver viscut a l'entrada mateixa d'un poble et permet tenir una mirada diferent de les coses. Primer que res perquè aquesta entrada està a la punta d'un poble en forma allargada donada les característiques d'una via de comunicació que defineix la seva estructura urbanística, la carretera nacional N-340. Una via que et marca per a sempre si has viscut amb ella molts anys, com va ser el meu cas.

Els del Grupo Toset ens coneixíem tots, tot i que hi havia tres escales a cada costat de l'edifici, però la comunicació amb tots els veïns era total i incondicional. Cal destacar que viure a un tercer pis sense ascensor en aquella època era força habitual, cosa que després, quan es va construir el primer edifici al poble amb ascensor va ser tan rellevant com quan Neil Armstrong va trepitjar la lluna. Sí, un simple ascensor, signes de lo modern.

Llocs estratègics com al de Dani, l'Spar de Dèlia, la carnisseria d'Isabel, lo bar del Pescador formaven el territori perfecte dels nostres moviments i traspassar el restaurant Panisello era com travessar una frontera inexistent que t'endinsava en el rovell de l'ou del poble on els comerços eren més abundants i respiraven aquell aire comercial dels matins trafegant cap aquí i cap allà. Els forns de pa de Peransi, Carbó, els bars d'Abril, Quimet, l'Sport, entitats bancàries, la farmàcia eren, salvant les distàncies, el Times Square de Nova York.

Afortunadament, la meva generació encara era de les que "baixava a jugar". Pedres extretes de les runes eren perfectes per crear una magnífica porteria de futbol i la pilota que ens havien regalat per l'aniversari o per Nadal li trèiem suc fins que un dia rebentaba d'un xut encertat i potent que feia cap, sempre, a la porta metàl.lica d'algun magatzem i resaves perquè l'amo no se n'enterés. Perquè si no, et tocava córrer. Recordo amb estima cada vegada que la pilota "acariciava" la porta d'una empresa de guix que hi havia als baixos, o la porta d'un taller de vehicles. No eren veïns de l'edifici, però com si ho fossin.

Retornant a l'aspecte de les escales per pujar al pis, al cap de molts anys les vaig tornar a pujar i em vaig esgarrifar de com érem capaços de pujar-les amb la inclinació que tenien. Pujar-les llavors de dos en dos era lo normal, de tres en tres era ja creure't el millor. I baixar-les? Millor preguntar-los als veïns d'escala que devien patir els meus salts baixant-les i intentant cada vegada baixar-ne cada vegada més trams. Val a dir que les soles esmortidores de les Jayber ajudava a esmorteir el so dels salts. 

Però curiosament, el que li donava idiosincràsia pròpia era la carretera. Les llargues cues al final del dia que es formaven li donaven una "vidilla" que amb els anys vam entendre que allò no podia ser. A mesura que ens fèiem grans, anàvem entenent de la seva perillositat i no podíem entendre com la vam, creuar milers de vegades sense cap pas de vianants. Ens vam tornar  experts en mirar a dreta i esquerra i a calcular les velocitats dels vehicles per creuar-la sense perill. Mentida. El perill existia i no ho sabíem. Malauradament, molts no van tenir aquesta sort...

Ara, l'edifici encara existeix amb els seus inevitables signes que passa el temps, i des del seu terrat encara es pot veure en dies clars, la mar de l'Arenal de l'Ampolla, tota la plana deltaica i fins a La Ràpita. I tota la serralada des del Coll de l'Alba fins tota la serra del Boix amb els seus visibles aerogeneradors blancs destacant per damunt de tot.

Alguns dels comerços esmentats ja van tancar, altres encara segueixen, però el Grupo Toset ja no pateix la carretera i sembla ser, afortunadament, que els seus comerços tampoc. 

Diàlegs per una taula

Els de la meva generació ens ha tocat viure moments transcendentals per la història de Catalunya. La generació anterior a la nostra va veure l'ocàs d'un règim dictatorial i s'il.lusionava amb una nova democràcia que van veure créixer i fer-se gran des de la seva gènesi fins als dies  d'avui. Aquesta perspectiva els dona molt de criteri i els fa capaços de analitzar amb més calma, i sobretot perspectiva, els fets ocorreguts i que encara ocorren.

Les pretensions de Catalunya de ser un estat no són noves, venen de lluny. Quan anàvem a l'escola, tots teníem algun amic o conegut que ja parlava d'independència, autodeterminació, estelades...etc. No eren la majoria, tot s'ha de dir, però a la seva manera es feien veure i notar. Pintades a les parets, pancartes, posters, concerts pro-independència, manifestacions...eren els seus instruments per canalitzar els desitjos polítics per al seu país. D'aquells anys el que recordo era més o menys això. Viure en una petita població no et donava un ampli ventall de possibilitats de conéixer molt més, tot just el que hi havia i prou. S'ha de recordar que en aquells anys, la política catalana estava encapçalada i monopolitzada per una figura política amb molt de pes i omnipresent en la vida diària dels catalans; Jordi Pujol. I d'això te n'adonaves perquè era el  personatge més o menys simpàtic i que feia país recorrrent-lo amunt i avall com si s'acabés el món. Però llavors, d'independència...poc. O molt poc.

Molts anys després, aquells joves s'han fet grans i adquereixen experiència com sol passar a mesura que fas anys, i aprenen a gestionar de millor o pitjor manera molts inputs per determinar la seva ideologia. Molts seguirien morint per Pujol, altres es tornen antisistema, altres segueixen enxamplant l'ideologia republicana independentista, i es crea un concepte, podríem dir novedós, que adquereix el terme de bloc constitucionalista, on evidentment hi tenen cabuda totes aquelles ideologies no independentistes.

La celebració d'una consulta per la independència el 9 de novembre del 2014 i el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 van accelerar el procés i van desancadenar fets que han determinat a posteriori la política catalana i també l'espanyola.

L'estat espanyol va abocar tot el seu poder a sobre els catalants a mena de càstig justificant-ho sempre baix pretextos legislatius. Són molts els exemples d'aquesta ofensiva i alguns d'ells han estat sempre baix l'aixopluc de la impunitat judicial arribant a aconseguir en el pitjor dels casos, judicialitzar la política.

El govern de Catalunya davant dels fets i reconeixent que les coses no es van fer bé sobretot al 2017, tensa la corda amb el govern de l'estat espanyol i aconsegueix acordar un diàleg bilateral per buscar una solució al conflicte originat. L'implementació d'aquest acord de diàleg ve acompanyat de dures crítiques tant per l'oposició política i fins i tot socis de govern i per molta gent que s'ha vist decebuda d'aquell dies del 2017 que van ser molt intensos per molta gent.

Arribats aquí, caldria ser crítics com s'ha arribat fins aquí i què es pot aconseguir amb aquest diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya.

En primer terme, s'ha de reconéixer molt objectivament que el fet de seure's, primer que tot en una taula per negociar, és un pas molt gran. Gran perquè hi ha el reconeixement que hi ha un conflicte a resoldre. Aquest és el primer pas i el més important ara.

Seguidament s'hauria d'entendre que és una gran oportunitat però no la única. D'aquí no sortirà un gran acord, i en els propers anys sorgiran noves opcions millors, pitjors o diferents però que han de permetre teixir una base molt sòlida i sincera de les pretensions d'ambdues parts.

També un aspecte necessari hauria de ser que quan una part accedeix a seure's per negociar, ha d'entendre que alguna cosa perdrà per aconseguir una altra. I aquest punt l'han de tenir ben present les parts implicades. No pots pretendre aconseguir tot el que vols demanar.

Les pretensions polítiques d'altres formacions polítiques i els tempos electorals no ajudaran a agilitzar les negociacions. Hi ha molts interesos, molts sacs pendents de cosir, molts recels...el tema no és baladí.

Ara tenim l'oportunitat els de la meva generació de viure uns altres moments per veure on es dirigeix el futur de Catalunya. Si sempre hem presumit de seny, ara més que mai. I confiança amb qui encapçala aquestes pretensions d'un poble que venen de lluny. Les desconfiances no ens ajudaran, no ens faran més forts i seria una llàstima decebre a tots aquells que quan erem jovenets, ja cridaven ben fort perquè ho tenien molt clar.

Difícil equilibri

 

Venim de temps difícils i anem cap a temps incerts. La por s'instaura dins el nostre cos dia si i dia també. Seguim, en termes generals, a fer poc cas del que ens diuen tot i que el moment requereix de màxima i escrupulosa responsabilitat per part de tothom. 

Tinc aquella estranya sensació i compartida de manera comuna per molta gent, que fem més cas quan ens prohibeixen que quan ens recomanen. Som més solidaris amb la resta de la societat quan les normes i regles establertes són clares i precises -que no vol dir que estessim d'acord- i curiosament aquesta mateixa solidaritat es dilueix poc a poc quan ens "recomanen" unes maneres de fer i actuar. I per què?

Una societat diversa i individual amb la qual convivim no entén o n'entén ben poc de responsabilitat individual. Bé, n'entén quan parla o mira de cara a la galeria, aquella que toca quan toca, aquella que queda bé dir-ho, aquella que sempre utilitza la primera persona dels  pronoms personals sempre per davant i estranyament poques vegades la primera persona del plural. 

No val a dir que tots ho estem fent bé. Tenim dret a opinar, tenim dret a moltes coses. Però tenim el deure de fer-ho algo millor. I si ja creiem que ho estem fent bé, una mica d'esforç individual encara ho podria millorar. No ens hem d'emmirallar en altres, perquè avui ells i nosaltres demà. Hem d'originar un corrent responsable individual en favor de tots, hem d'actuar localment per afavorir al global, hem de fer-ho millor.

Per tant, encara som a temps possiblement que fem cas a les recomanacions i evitem les imposicions i prohibicions. Perquè no ens enganyem. A ningú li agrada que li prohibeixin i encara menys drets bàsics i fonamentals. Però si no fem cas a les recomanacions, trencarem l'equilibri i llavors ja farem tard.

Ho sé, sembla pura demagògia, però no ho és. És sentit comú. És per tu, per nosaltres, pels teus, per mi, pels meus...per tothom.

Quin turisme volem aquí baix?

 

Terres de l'Ebre ho ha petat aquest estiu. Així, ras i curt.  Anar al Delta per la gent de més enllà del coll de Balaguer (Hospitalet de l'Infant) era una escapada de 3 o 4 dies que es feia per Setmana Santa. Prop, tranquil i relativament econòmic. Però aquest estiu, i davant les necessitats de mobilitat vacacional, molta més gent ha vingut a les Terres de l'Ebre. Fins aquí, res a dir, tot i que en un altre moment podem parlar dels efectes col.laterals que ha comportat la massificació de gent segons en quines zones.

Ahir mateix parlant amb un molt bon amic, vam arribar els dos a la mateixa conclusió que ara ja era moment de posar a sobre la taula quin tipus de turisme volem i que el component determinant per encertar i decidir què i com ho volem havia de ser el mateix territori. Aquest discurs ja ha estat debatut en temps pretèrits, però a vegades he tingut la sensació que sí, se n'ha parlat sempre, però a la fi poques actuacions clares i evidents s'han fet. A vegades l'autocrítica des de dins del mateix territori és necessari i d'obligat compliment.

El gran valor afegit de les Terres de l'Ebre no té cap discussió. El seu valor natural i paisatgístic prima per davant de qualsevol altre, i tot al voltant sempre d'un eix vertebrador com és el riu Ebre. Però també altres zones no vinculades al riu també exploten el seu valor natural i se n'han fet ressò també d'aquest turisme que busca això mateix: natura en estat pur.

Terres de l'Ebre no pot presumir d'una quantitat decent de places hoteleres. Sempre ha estat en dèficit. Si més no, cal recordar els problemes que han tingut a vegades segons quines organitzacions per poder encabir un volum de persones extraordinari i han hagut de tirar de mà d'hotels de la zona de Penyíscola o de Salou.

Però el debat és clar. Quin tipus de turisme volem? Salou, Blanes, LLoret...etc, per posar alguns exemples ja van apostar per quin tipus de turisme van voler en el seu temps. Que ens agradi o no, ja seria una altra cosa. Aquí baix, el turisme rural encaixa molt millor amb això que parlava, amb el medi natural. No m'imagino, tot i que em costaria, veure grans hotels de 3 i 4 estrelles, amb façanes multicolor de les tovalloles penjades a les balconades com tampoc riuades de joves aprofitant ofertes last minute on l'objectiu únic i principal seria això mateix, gaudir com ho fèiem i fan els joves.

Per tant, les administracions locals han de tenir ara més que mai un paper decisiu en motivar, promoure i fer realitat el tipus d'allotjament que vol i necessita les Terres de l'Ebre. Dotar-les de recursos per poder guiar a aquells petits empresaris amb necessitats i acompanyar-los amb els seus projectes.

Des de les cales de l'Ametlla de Mar, fins el riu Sènia, des de Flix fins la illa de Buda, el més difícil ja ho tenim, el més preat ho disposem. Afegim valor al territori, dotem-lo d'eines i infraestructures i fem que el fet de baixar al Delta quedi imprès en la retina i record dels seus visitants. Tots hi guanyem. 

Ce n'est pas grave

 

Si aquests dies sentiu de fons a la televisió del vostre veí, una xerrameca a vegades ensopida i més animada a mesura que avança la tarda i que us recorda magnífiques tardes de juliol, amb  música ideal de fons per fer la migdiada i despertar ben just quan al guanyador ja li estan donant el ram de flors dalt del podi, no us penseu que sou de nou al juliol, no, som a setembre.

La gran cursa de ciclisme per etapes del calendari mundial (no és la meva favorita però sí la més gran) també ha hagut d'adaptar-se a l'era covid, i ha canviat el calorós juliol per un setembre on la calor es porta millor i els dies ja comencen a escurçar minuts dia a dia.

Sembla que no pugui ser, però com tot el que ens envolta enguany, tot és diferent, tot ens sembla estrany, com fora de lloc, però gràcies que hi és. Altres proves no han tingut aquesta sort i han hagut de suspendre la seva edició d'enguany.

A hores d'ara es porten disputades només 4 etapes i és molt precipitat encara poder fer un pronòstic acurat. Tot i que tots tenim els nostres favorits, cada any ens sorprèn algun que altre outsider que ens anima la tarda i que trenca a vegades fermes disciplines dels equips o ritmes de segons quins participants que fan que a meitat de la cursa, ja quasi estigui tot dat i beneït.

No apuntaré els meus favorits per enguany, que els tinc. Es parla que serà una edició oberta, ja veurem. Aquest any els ciclistes també han hagut de fer panys i mànigues per entrenar i adaptar-se com tothom a una situació ben estranya per tothom. En més o menys mesura han pogut entrenar, però el que serà determinant serà la manca de ritme de competició. La falta de competicions serà determinant i qui millor s'adapti o hagi fet la posada a punt final tindrà més possibilitats reals d'estar dalt de tot, del podi de París.

La pandèmia no entén ni d'esports, ni de persones, ni de res...arrasa amb tot. Però per a la vida espartana dels ciclistes, aquest fet serà una prova més de la seva capacitat d'adaptació i que un cop més, n'estic segur del tot, se'n sortiran.

Acabarà el Tour, i vindrà després el Giro, i finalment la Vuelta. Totes tres es disputaran en calendaris estranys, en un clima diferent, en unes mesures diferents, en un ambient desconegut...però per les mateixes carreteres, i cada guanyador rebrà el respecte, elogis i aplaudiments com sempre, i ens emocionaran etapes mítiques amb la diferència que els espectadors que empenyeran amb els seus ànims als ciclistes a peu de carretera aniran la majoria amb la mascareta....però per la resta, tot i això, tot i que ens és tot ben estrany.....ce n'est pas grave.

No us entenc

Qui escriu això, fa uns anys era un fanàtic, hooligan, malalt fins i tot, de tot allò que comportava apuntar-se a una cursa. El deliri que entrenar, cuidar-se i arribar al dia de la prova en les millors condicions possibles - tot i que era força mediocre - feia que condicionés altres aspectes i esferes que envolta a la persona en el seu dia: feina, horaris, família, socialització...etc.

Ara que ja tot això és història, em permet veure aquests aspectes amb una altra perspectiva. És ben cert que amb els anys les coses les veiem diferents, les reflexionem més i ens tornem més pragmàtics i enraonem situacions que abans tiràvem pel dret. Ara sí, les veig diferents, evidentment, però tampoc renego de tot allò que vaig gaudir. Possiblement, si pogués anar endarrere, ho tornaria a fer.

Però ara mateix, la situació sanitària és evident que no permet gaire més. Fins i tot, crec que s'està sobrepassant en alguns moments la línia de seguretat que demana una pandèmia com la que "encara" estem vivint. Les cancel.lacions de proves és un fet que no permet discussions. Bé, sí que ho permet, però sempre que estiguin ben justificades pels que no hi estan d'acord. I ara mateix, és difícil o quasi impossible poder justificar-ho de manera 100 % efectiva.

A aquells que es queixen i no veuen, o no volen veure, o no entenen, o no volen entendre, que la cancel.lació de la majoria o totes de le proves esportives programades és un fet anunciat i que donada la realitat ara mateix és el millor que es pot fer, de veritat......no us entenc.

Si s'ha aconseguit cancel.lar uns Jocs Olímpics, per què no es poden cancel.lar qualsevol mena de prova o competició esportiva?

La que em caurà a partir d'ara, ho veig vindre. Però si veniu, porteu raons ben justificades per portar-me la contrària. M'agrada -encara- competir.

Mals temps per als optimistes

 19 d'Abril. Sí, aquest va ser el darrer cop que vaig intentar lligar quatre frases ben dites o almenys ben sonants per aquí. Tot aquest temps he intentat defugir del tema principal que ens afecta des de fa mesos i pel que sembla, el que encara ens queda. Però ho reconec, m'ha costat trobar algun tema interessant de què parlar-ne. Falta de lucidez que dirien a la Meseta, o crisi de creativitat, o simplement, que no em venia de gust parlar de res. Que és un dret molt lícit, només faltaria.

No parlaré del que tots sabem, perquè a part de la constant preocupació sanitària, econòmica i social que comporta, no en treuré res repetir fins la sacietat un tema que és comú i global a tots la societat.

Ara mateix, l'esfera humana que habita aquesta Terra ha quedat dividida en múltiples perfils: optimistes, escèptics, negacionistes, negativistes, pessimistes, alarmistes i d'altres espècies per catalogar. No és conya, hi ha motius i justificacions suficients per encasellar-se en cada un d'aquests perfils abans esmentats. I com més premsa groga consumeixes, tens més punts per incloure´t de manera sorprenent en els del cantó més fosc, pessimista o com li vulgueu dir.

Tampoc seré jo qui dirà quin perfil seria el millor ara mateix. Cadascú segons el seu propi criteri i sobretot, caràcter, quedarà immers en els pessimistes, per exemple, i s'envoltarà de fauna semblant i escoltarà allò que realment l'interessa, i per suposat, no sabrà veure molt més enllà del que en aquell mateix moment estarà veient. El mateix podria dir per cada un dels altres perfils d'ànim.

Som així, que li farem. Una de les frases que més solc repetir durant aquests darrers mesos  que la raça humana no ha desaparegut com a espècie perquè hagi estat la més forta, sinó perquè ha estat la que millor ha sabut adaptar-se, la reafirmo dia a dia.....i vagi per endavant el meu petit esperit d'optimisme, tot i que són mals temps per ells ara mateix.