Grupo Toset

 

Haver viscut quasi 27 anys en un mateix lloc et dona una perspectiva de les coses inimaginable per aquells que per circumstàncies de la vida, han hagut de canviar de domicili algunes vegades durant aquest temps, i molt més encara, si aquests han estat els primers anys de la teva vida.

Haver viscut a l'entrada mateixa d'un poble et permet tenir una mirada diferent de les coses. Primer que res perquè aquesta entrada està a la punta d'un poble en forma allargada donada les característiques d'una via de comunicació que defineix la seva estructura urbanística, la carretera nacional N-340. Una via que et marca per a sempre si has viscut amb ella molts anys, com va ser el meu cas.

Els del Grupo Toset ens coneixíem tots, tot i que hi havia tres escales a cada costat de l'edifici, però la comunicació amb tots els veïns era total i incondicional. Cal destacar que viure a un tercer pis sense ascensor en aquella època era força habitual, cosa que després, quan es va construir el primer edifici al poble amb ascensor va ser tan rellevant com quan Neil Armstrong va trepitjar la lluna. Sí, un simple ascensor, signes de lo modern.

Llocs estratègics com al de Dani, l'Spar de Dèlia, la carnisseria d'Isabel, lo bar del Pescador formaven el territori perfecte dels nostres moviments i traspassar el restaurant Panisello era com travessar una frontera inexistent que t'endinsava en el rovell de l'ou del poble on els comerços eren més abundants i respiraven aquell aire comercial dels matins trafegant cap aquí i cap allà. Els forns de pa de Peransi, Carbó, els bars d'Abril, Quimet, l'Sport, entitats bancàries, la farmàcia eren, salvant les distàncies, el Times Square de Nova York.

Afortunadament, la meva generació encara era de les que "baixava a jugar". Pedres extretes de les runes eren perfectes per crear una magnífica porteria de futbol i la pilota que ens havien regalat per l'aniversari o per Nadal li trèiem suc fins que un dia rebentaba d'un xut encertat i potent que feia cap, sempre, a la porta metàl.lica d'algun magatzem i resaves perquè l'amo no se n'enterés. Perquè si no, et tocava córrer. Recordo amb estima cada vegada que la pilota "acariciava" la porta d'una empresa de guix que hi havia als baixos, o la porta d'un taller de vehicles. No eren veïns de l'edifici, però com si ho fossin.

Retornant a l'aspecte de les escales per pujar al pis, al cap de molts anys les vaig tornar a pujar i em vaig esgarrifar de com érem capaços de pujar-les amb la inclinació que tenien. Pujar-les llavors de dos en dos era lo normal, de tres en tres era ja creure't el millor. I baixar-les? Millor preguntar-los als veïns d'escala que devien patir els meus salts baixant-les i intentant cada vegada baixar-ne cada vegada més trams. Val a dir que les soles esmortidores de les Jayber ajudava a esmorteir el so dels salts. 

Però curiosament, el que li donava idiosincràsia pròpia era la carretera. Les llargues cues al final del dia que es formaven li donaven una "vidilla" que amb els anys vam entendre que allò no podia ser. A mesura que ens fèiem grans, anàvem entenent de la seva perillositat i no podíem entendre com la vam, creuar milers de vegades sense cap pas de vianants. Ens vam tornar  experts en mirar a dreta i esquerra i a calcular les velocitats dels vehicles per creuar-la sense perill. Mentida. El perill existia i no ho sabíem. Malauradament, molts no van tenir aquesta sort...

Ara, l'edifici encara existeix amb els seus inevitables signes que passa el temps, i des del seu terrat encara es pot veure en dies clars, la mar de l'Arenal de l'Ampolla, tota la plana deltaica i fins a La Ràpita. I tota la serralada des del Coll de l'Alba fins tota la serra del Boix amb els seus visibles aerogeneradors blancs destacant per damunt de tot.

Alguns dels comerços esmentats ja van tancar, altres encara segueixen, però el Grupo Toset ja no pateix la carretera i sembla ser, afortunadament, que els seus comerços tampoc.