El dia abans d'unes eleccions sempre se l'ha anomenat com el dia de reflexió. Penso que la gran majoria, per no dir tothom, ja fa dies que té clar a qui depositar la seva confiança i crec que aquest dia serveix més per als que han estat aquests dies amunt i avall, entre discurs i discurs, entre viatge i viatge, mal dinats, poques hores de son i encara molt menys, segurament, poder gaudir de la seva família. Un dia de reflexió, però sobretot per descansar i no estar pendents de les darreres enquestes ni dels timings que els marquen els seus caps de campanya...
Molt poques vegades però, ens parem a pensar de manera empàtica amb aquests que han decidit voluntàriament convertir-se en servidors públics de manera tan explícita. Ahir mateix, en les últimes fuetades de campanya, un nouvingut integrant d'una llista reconeixia davant de tots els assistents a l'acte, que abans a ell no li agradava la política i que els debats..."ni se'ls mirava". I seguidament, feia una reflexió que justificava de manera clara i propera el perquè ara sí, el perquè havia decidit donar el pas i formar part d'una formació política. Ell deia, amb un llenguatge ben entenedor que per poder canviar coses de la nostra societat t'havies d'implicar i que ell, havia trobat aquesta via per poder fer aquests canvis desitjats.
La figura del servidor públic a vegades està molt lluny del poble, dels que aniran diumenge a votar. I ells s'esforcen en escurçar aquesta distància però no és feina fàcil. Diria que fins i tot, és esgotadora. Però per poder reduir aquesta intangible distància entre polítics i electors, els que escoltem dia sí i dia també els seus missatges i que alguns aprofiten per llençar improperis sense causa però sí amb conseqüència, hem de ser capaços de generar el simple acte d'empatitzar amb aquells que han optat per representar-nos en un sistema democràtic que ens permetrà, no sempre, assolir els nostres anhels o necessitats.
Hores i més hores invertides en el fet de convénçer o almenys, en brindar-nos l'oportunitat de tenir criteri sobre aquell tema que ens té encuriosits, preocupats o en el pitjor dels casos, enrabiats. Entendre aquestes hores, mal pagades val a dir, i reconéixer el seu esforç seria el primer pas per estrényer la distància que ha originat la desafecció política. I ser capaços d'enganxar als que mantenen el discurs de que la política no serveix per a res ni els interessa. Obro parèntesi. Que no t'interessi val, però que no serveix, no.Tanco parèntesi.
Per tant, us animo en un dia com el d'avui, a reflexionar sobre el vostre vot però també a entendre millor el paper digne que desenvolupen els actors principals de la política. Quan nosaltres estem sopant a casa cada nit amb la nostra família, molts d'ells encara no saben a quina hora podran arribar-hi. Sí, ho han triat ells, sé que molts ho penseu. Però per això mateix, per aquest esperit vocacional de servir mereixen com a mínim, el nostre reconeixement i repecte. El color del vostre vot ja és feina vostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada