Venim de temps difícils i anem cap a temps incerts. La por s'instaura dins el nostre cos dia si i dia també. Seguim, en termes generals, a fer poc cas del que ens diuen tot i que el moment requereix de màxima i escrupulosa responsabilitat per part de tothom.
Tinc aquella estranya sensació i compartida de manera comuna per molta gent, que fem més cas quan ens prohibeixen que quan ens recomanen. Som més solidaris amb la resta de la societat quan les normes i regles establertes són clares i precises -que no vol dir que estessim d'acord- i curiosament aquesta mateixa solidaritat es dilueix poc a poc quan ens "recomanen" unes maneres de fer i actuar. I per què?
Una societat diversa i individual amb la qual convivim no entén o n'entén ben poc de responsabilitat individual. Bé, n'entén quan parla o mira de cara a la galeria, aquella que toca quan toca, aquella que queda bé dir-ho, aquella que sempre utilitza la primera persona dels pronoms personals sempre per davant i estranyament poques vegades la primera persona del plural.
No val a dir que tots ho estem fent bé. Tenim dret a opinar, tenim dret a moltes coses. Però tenim el deure de fer-ho algo millor. I si ja creiem que ho estem fent bé, una mica d'esforç individual encara ho podria millorar. No ens hem d'emmirallar en altres, perquè avui ells i nosaltres demà. Hem d'originar un corrent responsable individual en favor de tots, hem d'actuar localment per afavorir al global, hem de fer-ho millor.
Per tant, encara som a temps possiblement que fem cas a les recomanacions i evitem les imposicions i prohibicions. Perquè no ens enganyem. A ningú li agrada que li prohibeixin i encara menys drets bàsics i fonamentals. Però si no fem cas a les recomanacions, trencarem l'equilibri i llavors ja farem tard.
Ho sé, sembla pura demagògia, però no ho és. És sentit comú. És per tu, per nosaltres, pels teus, per mi, pels meus...per tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada