Triatló per relleus...No, gràcies !

 

El triatló ha estat històricament una de les proves d'esforç més completes i exigents del món esportiu. Com a esport, el triatló va néixer per posar a prova els límits físics i mentals dels triatletes, forjant els seus cossos i voluntats a través de tres disciplines, natació, ciclisme i cursa a peu de manera contínua. Quan els primers triatlons van sorgir a finals dels anys 70, eren considerats una prova de resistència pura, reservada a aquells persones disposades a creuar línies de meta amb una gran càrrega d’esforç personal. El triatló, com a disciplina individual, simbolitzava un desafiament personal, una distinció que, amb els anys, ha estat diluïda per la tendència creixent de la modalitat per relleus.

La moda del triatló per relleus és una versió light del desafiament original i ha guanyat molta força en els darrers anys, permetent a diversos participants completar les tres disciplines de forma compartida, amb cada corredor encarregant-se només d'una part del trajecte. D’aquesta manera, un nadador es fa càrrec de la secció aquàtica, un ciclista de la part de bicicleta i, finalment, un atleta corre la cursa a peu. La idea, a primera vista, pot semblar atractiva per a aquells que volen provar un triatló sense afrontar la duresa de les tres disciplines de manera consecutiva. Tanmateix, aquest canvi de paradigma ha generat una gran preocupació entre els puristes de l'esport i els que encara creuen en l'essència original del triatló.

En comparació amb els primers anys de triatlons, on cada individu era responsable de completar el repte de forma íntegra, la modalitat per relleus ha convertit el triatló en una activitat gairebé lúdica. L'esforç necessari per completar els 3 segments s'ha convertit en una feina compartida entre diversos participants, disminuint la càrrega individual que caracteritzava el triatló inicial. Aquesta nova versió s’ha allunyat, en certa manera, de l'esperit de superació personal que definia el triatló en les seves primeres edicions.

El canvi d'enfocament cap a la modalitat per relleus no és només una qüestió d’evolució de l'esport. Hi ha un element econòmic important que ha impulsat aquesta tendència. Les empreses i organitzacions que organitzen triatlons han trobat en la modalitat per relleus una font de beneficis considerable. Permetre que diversos participants comparteixin una prova no només fa que el nombre d’inscripcions sigui més alt, sinó que també obre la porta a una major exposició mediàtica i promocional, atès que més persones es veuen implicades en l'esdeveniment. A més, els patrocinadors veuen una major rendibilitat en aquest format, atès que hi ha més oportunitats per a publicitar-se a través dels diferents atletes i equips que participen. Afegir que aquest fet és totalment lícit i acceptable des del punt de vista de l'empresa que decideix apostar per aquest tipus de negoci. Res a dir...

Però aquesta estructura comercial de l'esport podria ser un reflex de la societat actual, que sovint anteposa els beneficis econòmics per sobre de la genuïna passió i esforç que caracteritza les competicions originals. L'aparició del triatló per relleus com una moda acceptable no és només una qüestió de comoditat per als participants, sinó una resposta clara a la creixent demanda de formats més accessibles per a tots. Però a quin preu es dilueix l'autèntic valor de la competició quan l'esforç individual es substitueix per una activitat més semblant a "una sortida entre amics"?.

Des del punt de vista moral, el triatló per relleus representa una erosió dels valors d’esforç, sacrifici i perseverança. Quan el triatló es transforma en una activitat col·lectiva, es perd la gran lliçó de la competició: l'enfrontament amb un mateix. L'autoconeixement i la superació personal són els pilars de qualsevol esport individual, i el triatló, en la seva forma original, ha estat una de les manifestacions més pures d'aquests valors. La popularització del relleu ens fa preguntar: quins missatges enviem als nous participants? Que l'esforç personal i el sacrifici poden ser substituïts per la comoditat de compartir una prova que, en el fons, ja no és un veritable repte per a cap dels seus components? 

Aquestes preguntes generaran debat i crítica. Ho tinc clar. Però és la meva manera de verbalitzar el que molta gent pensa però no s'atreveix a dir-ho. I no passa res quan ho manifestem de manera clara sense cap pretensió de que això canviï però sobretot, no confonguem els conceptes. No diguis que has fet un triatló quan només has fet una part. Ei, i enhorabona...però diem les coses pel seu nom.

Potser el moment ha arribat per reflexionar sobre quin triatló volem realment mantenir viu: el d'abans, o un triatló per relleus que serveix més per fer màrqueting que per celebrar la veritable resistència humana?