Des de finals de 2024, Sèrbia ha experimentat una onada de protestes sense precedents en defensa de la democràcia i contra la corrupció, superant fins i tot les mobilitzacions que van enderrocar Slobodan Milošević. Aquest fenomen, sorgit des de les universitats, reflecteix la fortalesa de la societat civil sèrbia en un context global de creixent autoritarisme. No obstant això, també posa en qüestió la política de la Unió Europea (UE) envers els Balcans, especialment davant l’auge del nacionalisme ètnic i els règims autocràtics a la regió.
Els Balcans enfronten dues amenaces internes principals: el rebrot del nacionalisme exclusivista i la consolidació de governs autoritaris. Aquests fenòmens són en part una conseqüència de l’estancament del procés d’integració europea després de 2014, que ha afeblit les aspiracions multiculturals. Sèrbia, per exemple, ha adoptat mesures repressives contra actors democràtics, alhora que promou projectes expansionistes com el "Món Serbi", que busca unir les comunitats sèrbies de Bòsnia, Kosovo i Montenegro sota una esfera d’influència de Belgrad.
Aquesta dinàmica qüestiona l’ordre post-Dayton (1995), basat en estats multiètnics i equilibris regionals. Mentre Kosovo i Bòsnia defensen el statu quo amb un nacionalisme defensiu, Sèrbia impulsa un revisionisme que amenaça la fragmentació de Bòsnia i la desestabilització regional. La UE s’enfronta al dilema de com intervenir sense alimentar narratives nacionalistes. La solució rau en vincular l’ampliació europea a reformes democràtiques substantives, amb un diàleg polític més enllà dels compromisos formals dels governs.
La retirada dels EUA de la promoció democràtica a la regió augmenta la pressió sobre Europa per actuar. Es requereix un enfocament estratègic que prioritzi la societat civil i institucions com assemblees ciutadanes, evitant així una escalada conflictiva. En un context de creixent aïllament, la UE ha de reforçar el seu lideratge per assegurar l’estabilitat balcànica abans que els autoritarismes i els nacionalismes la desfacin.
La passivitat de la Unió Europea durant les guerres dels Balcans als anys noranta va deixar una empremta traumàtica a la regió. La incapacitat d’actuar a temps va permetre l’escalada de violència ètnica, neteges ètniques i crims de guerra, mostrant els límits d’una política exterior europea fragmentada i indecisa.
Si Brussel·les no assumeix un paper més ferm en el suport a la societat civil i en la condició democràtica com a eix central de l’ampliació, la regió podria tornar a caure en la inestabilitat. La història no s’ha de repetir: la UE no pot permetre’s un nou fracàs per por a la "ingerència" o per prioritzar interessos geopolítics a curt termini. Els Balcans mereixen més que promeses buides; necessiten una Europa que actuï amb determinació abans que tornin a esclatar els conflictes. La democràcia i la pau a la regió depenen, en gran part, de si Brussel·les està disposada a aprendre, finalment, de les seves omissions del passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada