Ens estem acostumant a parlar de Rodalies diàriament. I ho fem amb aquella barreja de resignació i indignació que acompanya cada episodi d'aquest serial interminable. Perquè, un cop més, el servei ferroviari que connecta Catalunya està sumit en el caos: retards interminables, trens aturats entre estacions, i milers de ciutadans atrapats en un sistema que fa aigües per tot arreu.
El problema de Rodalies és antic, i periòdicament torna a l'actualitat com una ferida que no cicatritza. Els governs de torn prometen inversions que mai no arriben o que es queden a mig fer. Els responsables de Renfe i Adif, amb l'etern discurs de "s'està treballant per millorar el servei", ja no enganyen ningú -a part de recordar-me un exdirigent espanyol amb aquella frase "estamos trabajando en ello" i accent de sheriff de Texas-. Perquè la realitat és tossuda: les incidències s'acumulen i la paciència dels usuaris s'esgota.
El problema de fons és polític, el problema és estructural. L'Estat espanyol ha gestionat Rodalies amb una deixadesa insultant, mentre que el traspàs de la seva gestió a la Generalitat és una promesa incomplerta que s'allarga massa. L'experiència demostra que quan un territori gestiona les seves infraestructures, el servei millora. I a Catalunya, amb la xarxa ferroviària que tenim, aquesta millora no és una opció, és una necessitat urgent.
Però el desgavell va més enllà dels retards. Els combois arriben bruts, envellits i en mal estat. Les andanes estan saturades, els panells informatius fallen i, en molts casos, no hi ha ni megafonia per avisar de les incidències. Els usuaris viatgen com poden, apinyats en vagons que semblen llaunes de sardines. Tot plegat en un servei que hauria de garantir mobilitat digna i segura.
Aquest desgavell afecta especialment els més vulnerables. Els treballadors que fan jornades maratonianes i no poden arribar puntuals a casa. Els estudiants que acumulen retards i no poden seguir el ritme acadèmic. I què dir de les persones grans o amb mobilitat reduïda? Per a ells, cada retard és un risc afegit, cada estació sense ascensor una barrera insalvable. El tren, que hauria de ser un mitjà accessible i fiable, s'ha convertit en una font de frustració i desigualtat.
A més, el col·lapse de Rodalies afecta greument les economies familiars. Els qui es veuen obligats a agafar el cotxe per evitar els retards han de pagar més benzina, més peatges, més hores perdudes en embussos. I en un moment d’inflació i crisi econòmica, aquest sobrecost castiga especialment les famílies i va a la contra de les polítiques de sostenibilitat i mediambientals.
Perquè al final, aquí qui paga les conseqüències són els treballadors que arriben tard a la feina, els estudiants que perden classe i les famílies que arriben a casa amb una hora de retard. I mentrestant, les excuses continuen. La paciència, però, no és infinita. Si no es resol aquest desgavell, l'enuig ciutadà passarà de les estacions als carrers. I llavors, potser sí que començaran a escoltar-nos.
Ara mateix, Catalunya pateix un enorme problema de mobilitat per una deficient i incompetent gestió del transport públic. Resoldre aquesta crisi requereix un compromís ferm per part de les administracions, així com una visió estratègica que situï el transport públic com a eix central del desenvolupament sostenible. Sense un sistema de rodalies eficient i fiable, Catalunya no podrà assolir els objectius de cohesió social, creixement econòmic i transició ecològica a què aspira. El moment d’actuar és ara, abans que el col·lapse del servei esdevingui irreversible. Tot i que qualsevol mesura d'inversió a dia d'avui es veurà reflectit amb els anys i mai a curt termini -en sóc conscient- això no treu el dret a reclamar i denunciar una millora del servei.
Però sí que poden haver-hi actuacions immediates i molt urgents que podrien ser efectives ja mateix: coordinació de les administracions en favor de l'interès general i no menys important, oferir comunicació clara i actualitzada als usuaris que esperen el seu tren a les andanes de les estacions i que molts cops, ni saben a quina hora arribarà ni si arribarà fins i tot. Aquesta comunicació és necessària perquè si a sobre ho fas malament i no dius res, pitjor ja no es pot fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada