El diagnòstic sobre la situació d’Europa és clar: manca d’unitat, dependència energètica, pèrdua industrial i absència d’una estratègia geopolítica coherent. Però, realment, Europa està condemnada a la inacció?
És cert que la Unió Europea es troba atrapada entre la burocràcia i els interessos nacionals. Cada estat membre defensa les seves prioritats, fet que impedeix una política exterior unificada. Això la converteix en un actor feble davant potències com els Estats Units, la Xina o Rússia, que operen amb una visió més clara dels seus interessos.
L’energia és un altre taló d’Aquil·les. El tancament de centrals nuclears sense una alternativa clara ha deixat Europa en mans del gas rus i nord-americà. Aquesta dependència posa en risc la seva sobirania i la seva competitivitat.
A nivell industrial, la UE perd pes davant la Xina, que domina la producció i la innovació. Mentre Europa es debat entre regulacions estrictes i objectius ecològics ambiciosos, altres potències avancen sense les mateixes restriccions. Això no significa que la sostenibilitat sigui un error, però sí que cal trobar un equilibri entre regulació i desenvolupament econòmic.
A més, l’educació i la recerca europees necessiten més inversió per evitar la fuga de talent cap als Estats Units i Àsia. Sense una aposta clara pel coneixement i la innovació, Europa continuarà perdent competitivitat en sectors clau com la tecnologia i la intel·ligència artificial.
Tanmateix, pensar que Europa no té futur és simplista. La UE continua sent un referent en drets socials, qualitat de vida i tecnologia. Però si vol deixar de ser percebuda com un gegant econòmic amb peus de fang, necessita actuar amb més determinació. L’Europa del futur ha de ser més pragmàtica, menys dependent i més ambiciosa. El problema no és somiar, sinó no fer res per convertir aquests somnis en realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada