Hi ha qui es creu obligat a omplir cada segon de silenci amb paraules buides, com si el fet de no dir res els convertís en mala companyia. Són els mateixos que et pregunten pel temps a l’ascensor, com si portessin un termòmetre a la butxaca, o et fan un resum de la pluja de la setmana passada mentre espereu el cafè o si no, sempre acaben a un recurrent com està el xiquet/a?
No és timidesa, és que no veig el sentit de fingir interès per no quedar malament. Però sembla que hem pactat que és millor una banalitat compartida que un moment de quietud. I així anem, fent teatre amb desconeguts, dient-nos coses que ningú recordarà cinc minuts després -si arribem-.
Els experts en xerrameca fàcil són vistos com a diplomàtics naturals, quan en realitat només dominen l’art de no dir res amb moltes paraules. I nosaltres, els que no sabem improvisar sobre el trànsit, Rodalies, el temps de Setmana Santa o l’última notícia de Trump, acabem sent els estranys, els que no sabem “estar en societat”.
Potser hauríem de preguntar-nos per què el silenci ens fa tanta por. O potser, senzillament, deixar de fingir que ens agrada parlar del que no ens interessa. Però això ja seria gaire honest, i sembla que encara no estem preparats.
El més greu no és ni tan sols la falsedat d’aquestes interaccions, sinó la pressió social que les imposa. T’acaben ensenyant que callar és de maleducat, i que si no et sumes a aquest intercanvi de banalitats, ets tu qui trenques les normes no escrites de la convivència. Tinc clar que el component cultural és determinant quan mirem a països asiàtics com per exemple el Japó, on el silenci és venerat, respectat i mostra d'un bon comportament en societat. I això, a Occident, un món que presumeix de valorar l’autenticitat, resulta especialment contradictori.
Fins i tot hi ha qui argumenta que aquestes converses són el lubricant social que evita friccions. Però quan analitzem què diem i per què ho diem, descobrim que no connectem amb l’altre: només executem un protocol per evitar l’angoixa del buit. Serà que en el fons temem més el que podria emergir del silenci que no pas la buidor de les nostres pròpies frases fetes?
Potser el veritable repte no és aprendre a parlar, sinó aprendre a estar en silenci sense que això ens sembli un fracàs. Però això exigiria una societat més còmoda amb la seva pròpia intimitat, i ara per ara sembla massa demanar. 🙏🙊
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada